CARTA DE BARCELONA – A l’amic i al poeta Carlos Loures, navegant abatut de mars incògnites – por JOSEP A. Vidal

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ancorar no peito
a tempestade, o sol, a alegria, a dor feroz.1

… a essência
vive no fogo que nas palavras há
se o poeta as elege com poética ciência.2

Benvolgut amic,

No calia pensar-hi, però sabia que probablement un dels dos, tu o jo, escriuria algun dia un text de comiat per a l’altre. M’ha tocat a mi el deure de deixar testimoni de la nostra amistat; per això, avui, t’adreço a tu aquesta “Carta des de Barcelona”, amb la qual tu, fa ja un grapat d’anys, em vas encomanar de donar concreció a la meva collaboració en aquesta aventura d’argonautes enamorats del viatge i obstinats a no deixar-se arrabassar cap somni ni perdre’s cap tempesta, fins que la mort els empenyi en alguna platja i els deixi avarats, ja per sempre, en la sorra, ells també sorra.

Gustavo Adolfo Bécquer, el poeta romàntic que -sevillà, com aquell Antonio Machado que admiraves-, en el tòpic de l’època, omple de versos candorosos els salons refinats de la classes benestants, exclama en una de les seves rimes: “Dios mío, qué solos se quedan los muertos”, i potser és cert aquest plany adolorit amb què clou les sèries de dècimes de ritme gronxadís de la rima 73; però, tot i poder imaginar aquesta solitud sentimental, no me n’he fet mai partícip. La solitud de la mort recau en els vius. Amb cada pèrdua irreparable s’obre un forat en el mapa de la nostra existència i la vida compartida és reemplaçada pel record, i el record ho és sempre d’una absència. Amb els anys, el sentiment de pèrdua, malgrat la riquesa que ens aporta la convivència amb els altres, es va eixamplant dins nostre i omple cada vegada més espai en el nostre món interior. Perdem familiars, amics, veïns, paisatges, referents…, fins que acabem navegant a cegues, guiats només pel cant de les sirenes que potser només pot sentir cadascú, de manera íntima.

Ho vas escriure en el poema “Orientação” del teu Atlas illuminat:

Deitei os instrumentos pela amurada
oriento-me pelo canto da sereia
e pelo clarão cegante da madrugada.
Olho o mar e o céu infinito que tenho por diante,
vou direito ao sol e escuto a melopeia –
a jovem da cauda escamosa canta bem,
gosto da sua voz e da melodia,
atrai-me para o abismo, mas o que tem?
Todos nós lá vamos parar um dia.
Assim, já que fui apanhado nesta teia,
vou, mas ao menos vou atrás do canto da sereia.3

La teva mort, Carlos, s’afegeix, en la meva vivència personal, a la pèrdua d’altres amics amb els quals he mantingut l’amistat al llarg de més de mig segle. La mort ha estat implacable al meu voltant aquest mes de desembre. I la sensació de buit, de desempar, d’impotència ha obert una afrau de solitud. Se’ns moren els amics, Carlos, els referents, els mestres… I tots els qui hem viscut a l’empara de la seva companyia, els qui els hem tingut com a referents, com a interlocutors ens anem morint amb ells. Cadascun se’ns emporta un tros de vida. I no hi podem fer res. La nostra amistat va començar ara fa, poc més o menys, un quart de segle, quan vam coincidir en diversos projectes editorials.

Potser perquè ens imposàvem en aquelles tasques unes urgències que obligaven a un ritme frenètic, en aquells primers anys de coneixença no recordo haver parlat mai amb tu de literatura, de poesia, de política, d’interessos  comuns. La nostra va ser una amistat professional basada en la collaboració i l’afinitat en els criteris de rigor, de veritat i de qualitat en el treball. Crec que compartíem, sense dir-nos-ho, el convenciment que allò que fèiem tenia un valor didàctic, de servei a la cultura i, per tant, a la societat, si més no a les persones a qui arribarien els llibres publicats.

Quan les respectives trajectòries professionals es van fer divergents és quan va sorgir l’amistat personal. Vas ser tu qui vas prendre la iniciativa, com solies fer pel que he llegit en les necrològiques que t’han adreçat els teus companys i amics. Quan em vas proposar d’elaborar un text conjuntament per a “Estrolabio”, es va obrir entre nosaltres un espai de coincidència que es va anar eixamplant progressivament i que ja no va deixar de créixer, ni tan sols quan la malaltia et va impedir de mantenir la relació epistolar que amb tanta sintonia havíem establert. Ens vam intercanviar llibres i poemes, ens els vam comentar i traduir, vam descobrir amics comuns, interessos comuns, aspiracions comunes, valors compartits, voluntats i lluites que ens unien… I també decepcions, desconcert, potser fracassos… La vida és un esport violent -ens ho vas recordar en els teus “Subsidios para uma autobiografia verdadeiramente falsa”- i ens empeny sovint a la frustració. Tu, lluitador irredempt, no vas deixar mai de fer projectes i d’engrescar-hi la gent del teu voltant. Navegar era l’objectiu, la missió, el sentit… Ni que fos a cegues, fins i tot quan descobries que l’esforç no menava enlloc, que la utopia era inassolible, que la veritat mai no era absoluta i que la voluntat de bondat humana cristallitzada en valors universals era potser un miratge inconsistent…

Os meus mapas mentem, não o nego,
mas há circunstâncias atenuantes
e argumentos que são a meu favor:
a verdade já não é o que era dantes
e são turvas as águas em que navego.
[…] 4

       “Lenine e santo agostinho em rota de colisão” (O atlas iluminado)

Des que vaig llegir “O atlas iluminado. Manual de poemonautica”, un poemari lúcid i intens, que em va sacsejar íntimament i que no m’estic de considerar com una clarivident metàfora de la tragèdia humana, no he pogut deixar de veure’t com el cartògraf navegant del teu poemari. T’ho vaig escriure, encara impressionat per la lectura. I no entenc, no puc entendre, el silenci o la indiferència que l’han acompanyat. És una obra excel·lent, d’una alçada literària extraordinària. La figura patètica del navegant ancorat a la taverna, dibuixant una carta de navegació inútil per arribar a l’illa de la utopia està a l’alçada de les figures que omplen el paradigma literari del desconcert i la impotència humana en què es troben noms com ara Kafka, Mann o Buzzati.

Numa noite de rigoroso inverno
a bordo da tarimba, rumo ao levante:
muito vinho no bucho, alguma coragem,
zarpou na sua nave o debuxante.
O canto da sereia, melodioso e terno,
determinava o rumo da viagem.
Fizera um mapa – uma serpente
devorando a própia cauda. Embora
não tivesse outro, num repente,
olhou-o e deitou-o borda fora.
A sereia, com os seios apontava o rumo, sorria,
e subitamente começou a cantar a sua melodia.5

        “Prólogo” (O Atlas iluminado…)

Havíem acaronat la idea de veure publicada la traducció al català del teu Atles il·luminat…, i en vam parlar manta vegades. Vam preparar un recull de materials informatius, una entrevista publicada en A Ideia, el próleg de Manuel Simões a l’edició portuguesa, un article de Vincenzo Russo i un altre de Fátima Sona, i el post que jo mateix vaig dedicar al llibre en aquest blog (Carlos Loures: navegant del poema i de la vida). Tot plegat, una abundant informació per acompanyar la presentació de la meva traducció: L’Atles il·luminat; pressuposàvem que els editors catalans a qui en proposéssim la publicació necessitarien informació complementària per valorar l’obra en el context literari portuguès i en el conjunt de la teva trajectòria literària i personal, tot fent atenció a la teva vinculació i el teu compromís amb la nostra literatura, la nostra llengua, la nostra lluita. La resposta a la primera tramesa de la proposta va trigar 10 minuts a arribar-me: no. La segona va trigar alguns dies, menys d’una setmana: no era possible, tenien el programa editorial saturat fins al cap de tres anys. Al tercer intent, vaig reclamar la resposta al cap de quasi dos anys i em van dir que els la tornés a enviar; d’aleshores ençà han passat prop de tres anys de silenci. Vam fer altres intents: optar a premis que portaven inclosa la publicació de l’obra guanyadora, aconseguir la intermediació d’alguna entitat catalanoportuguesa… Inútilment. La traducció catalana del teu poemari resta tancada en un calaix, ancorada, com el teu cartògraf, abans de fer-se a la mar.

Tu havies dibuixat en el teu mapa una geografia de la dignitat, de la lluita, de la persistència, amb els valors inapellables d’una utopia. Avui la poesia, contaminada potser de desencís, explora mars més dòcils, onades més amables navegacions més plàcides.

O barco é uma mosca presa na malha
da rede de uma aranha engenhosa.
No centro tem luz e cor que nos atraem
e (linda!) a sereia canta radiosa.
Efeitos sonoros e visuais (nunca falha!),
espertos e tansos, todos caem.
Convencidos de que são diferentes,
o canto da sereia todos seguem –
pôem sonotones, mudam de lentes:
“Estou lúcido”, afirmam. Conseguem
imaginar que são livres e já estão presos na teia
(mas por acaso a moça da barbatana nem é feia).6

        “A sereia canta e segura o leme” (O Atlas iluminado…)

En un dels teus poemes preguntaves al Dant: “com tanto calor e ígnea luz, / como será o vinho da margem onde caronte nos conduz?”7 Ens has deixat oberta la pregunta i ens esperes potser en la taverna d’algun d’aquells utòpics cels que estimen els poetes. T’hi trobarem, de ben segur, dibuixant un altre mapa, planejant una nova singlada, escrivint un poema, i ens faràs lloc a taula i ens diràs què cal fer, que cal un món més just, més igual, més solidari. I afegiràs afegiràs al vers l’adjectiu escaient.

[…]
O poeta junta ao poema um adjectivo que faltava ainda.
A sereia protege a nave que mergulha na névoa obscura.
Canta: “homes e barcos morrem. O sonho é eterno”.
O poeta olha a silente poalha das estrelas e fecha o seu caderno.

         “Epílogo” (O Atlas iluminado…)

Gràcies, Carlos. Et trobaré a faltar.

 

Josep A. Vidal

 

Notes:

Tots els textos citats corresponen al poemari de Carlos Loures O Atlas iluminado: Manual de poemonautica. La traducció al català, encara inèdita, és de Josep A. Vidal.

  1. …cal ancorar en el pit
    la tempestat, el sol, la joia, el dolor extrem.
  2. …l’essència
    rau en el foc que guarden les paraules
    si el poeta lest ria amb poètica ciència.
  3. Vaig llançar els instruments per l’amurada
    m’oriento pel cant de la sirena
    i per la resplendor enlluernant de l’alba.
    Miro el mar, miro el cel, infinits, al davant,
    avanço proa al sol seguint la melopea –
    la jove de la cua amb escates canta bé,
    la seva veu m’encisa, també el cant,
    m’arrossega a l’abisme, però i què?
    Tots hi anirem algun dia a petar.
    Així doncs, ja que estic presoner en aquesta tela,
    segueixo, segueixo més o menys el cant de la sirena.

         “Orientació”

  1. Els meus mapes menteixen, no us ho nego,
    però hi puc adduir atenuants
    i arguments que van al meu favor:
    la veritat ja no és el que era abans
    i és molt tèrbol el mar per on navego.
    […]

         “Lenin i sant agustí camí de la topada”

  1. Una nit d’un hivern rigorós
    a bord del jaç tronat, rumb a llevant:
    el pap botit de vi, un xic d’ànim encara,
    salpà amb la seva nau el dibuixant.
    El cant de la sirena, tendre i melodiós,
    determinava el rumb de la singlada.
    Es feu un mapa –amb una serp
    que es menjava la cua. I malgrat
    no tenir-ne un altre, amb un rampell,
    se’l va mirar i el va llançar a la mar.
    Amb els pits, la sirena assenyalava el rumb, somreia,
    i entonà de sobte, amb veu melodiosa, la seva canticela.

         “Pròleg”

  1. La nau és una mosca agafada a la xarxa
    de la tela d’una aranya enginyosa.
    Té al bell mig color i llum que ens atreuen
    i (bella!) la sirena hi canta esplendorosa.
    Efectes sonors i visuals (mai no falla!)
    experts i pocatraces, tots s’hi envesquen.
    Convençut cadascú que és diferent,
    tots segueixen el cant de la sirena –
    es posen sonotones, canvien d’ulleres:
    “Estic lúcid”, afirmen. I fins poden
    imaginar-se lliures, però estan envescats en la tela
    (per sort, però, la noia de l’aleta no és pas lletja).

         “La sirena canta i serva el timó”

  1. […]
    El poeta afegeix un adjectiu que faltava al poema.
    Protegeix la sirena la nau que es va afonant dins la boira obscura.
    Canta: “homes i vaixells moren. El son és etern”.
    El poeta contempla la polsina silent de les estrelles i tanca el seu quadern.

         “Epíleg”

Leave a Reply