La celebració de la Diada Nacional de Catalunya, el passat 11 de setembre, ha tornat a convocar als carrers de Barcelona uns quants centenars de milers de ciutadans en favor de la Independència. Com és habitual, segons qui en fa la mesura, el nombre de manifestants varia enormement; deixem-ho estar, per tant: tant se val si eren 200 000, com si eren 800.000. En un cas i en l’altre són molts. És cert, però, que les magnituds reflecteixen una participació inferior a la de convocatòries precedents, especialment les anteriors a la pandèmia, en què el nombre de participants s’escrivia amb set xifres.
La celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 culminà el procés d’enfrontament amb l’Estat espanyol amb una proclamació d’independència i l’albir d’una república catalana que va durar a penes uns segons, perquè els mateixos que la van proclamar la van deixar en suspens per iniciar amb l’Estat unes negociacions que mai no arribarien a produir-se. La República catalana va quedar ancorada en el laberint de la política i de la repressió brutal que va desfermar de manera desacomplexada el Gobierno espanyol. L’exili i la presó van ser el pas següent dels polítics que integraven el govern de la Generalitat i dels dirigents de les institucions cíviques que havien participat en el procés tot exercint drets democràtics legítims, i que, amb la mateixa coherència democràtica, havien acompanyat la mobilització ciutadana. La revenja de l’Estat no en tenia prou i va obrir centenars de processos judicials contra ciutadans que havien participat en manifestacions o que havien estat objecte dels informes i les invencions policials i judicials. Són més de tres mil els processos que encara continuen oberts, alhora que el Gobierno socialista presidit per Pedro Sánchez exhibeix, amb més barra i més traça que honestedat i ètica democràtiques, uns inversemblants mèrits en la desjudicialització de la causa independentista.
El referèndum de l’1 d’octubre va ser un èxit esclatant, que va obrir una ferida profunda en l’amor propi del nacionalisme xovinista espanyol. A Catalunya, però, la victòria va ser pírrica, perquè no tenia cap més defensa contra la força de l’Estat que la força de la raó democràtica. L’Estat va exercir, sense pal·liatius, tota la força institucional que posseeix, incommensurable si la comparem amb la que poden exercir un govern captiu de les estructures autonòmiques, sense capacitat plena de poder, i una ciutadania reprimida i menystinguda, privada dels instruments democràtics per a la defensa dels seus drets i posada en el punt de mira d’una policia, un exèrcit i una judicatura que li són ideològicament hostils.
Amb això, la política catalana va entrar en un laberint empesa hàbilment i maquiavèl•lica per l’Estat, manipulada per les clavegueres del sistema policial, amenaçada constantment per l’hostilitat de les institucions de l’Estat i sempre en el punt de mira d’una judicatura que assumeix com a principi rector suprem i prevalent, fins i tot per damunt del dret, la integritat territorial. I el laberint ha envescat els independentistes en enfrontaments partidistes, assajos desconcertants, taules de diàleg ineficaces, claudicacions inversemblants i divagacions inútils que es perden en excessos verbals i que desconcerten i desmotiven la població. El Gobierno espanyol explota en benefici propi aquesta situació i l’aprofita per exhibir una aparent musculatura democràtica i promoure el descrèdit i el menysteniment de l’independentisme. Alhora, aprofita totes les febleses per recentralitzar, per llevar poder i competències a les institucions catalanes, per soscavar la moral dels ciutadans i per consolidar com a solució propostes autonomistes. La pretensió il·lusòria de la política recentralitzadora del Gobierno espanyol és que, d’aquí a poc, els catalans estaran reclamant, no la independència, sinó la recuperació d’aquelles competències autonòmiques que la repressió de l’Estat els ha tret. I el “procés independentista”, en aquesta pretensió il·lusòria de l’Estat, s’haurà dissolt finalment convertit en una reclamació autonòmica, és a dir en una regressió involucionista.
Per això, la multitudinària participació en la manifestació d’aquest Onze de Setembre és un toc d’atenció, un senyal de vitalitat de l’independentisme, que no abandona les seves posicions ni renuncia als seus objectius malgrat la desorientació a què volen sotmetre’l el laberint de la política i els enfrontaments partidistes pel control estratègic del moviment. L’estratègia a seguir per assolir la independència és l’esca de totes les polèmiques: o negociar amb l’Estat espanyol i eixamplar la base social del moviment independentista, o abandonar unes negociacions de facto inexistents, una taula de diàleg tramposa i un col·laboracionisme improductiu que no aconsegueix frenar la repressió de l’Estat sinó només emmascarar-la, i fer valdre la proclamació que quedà en suspens a partir del referèndum de l’1 d’octubre.
“Negociar la independència”, diuen els uns; “fer la independència”, diuen els altres. Els primers, els partidaris de la negociació, són interpel·lats sobre el sentit o l’absurditat de donar aparença de realitat a unes negociacions amb el Gobierno espanyol, que no vol negociar res que vagi més enllà de competències autonòmiques i que a més exhibeix incompliments constants en els acords que es prenen i deslleialtat i menysteniment evidents envers tot allò que prové de l’Administració catalana i especialment de les forces independentistes. Els segons, els partidaris de fer valer la proclamació d’independència són interpel·lats sobre la falta de propostes concretes i eficaces per fer la independència: “però, com es “fa” la independència?”, els diuen. I ells al seu torn pregunten: “però, com es negocia amb qui no vol parlar del tema a negociar?”
I així ens passem els dies, discutint, com en la vella faula de les llebres encalçades pels gossos, si aquests són “galgos” o “podencos”, és a dir, discutint la mena dels “llebrers” mentre aquests s’atancen i ja la sentor de la presa els esmussa les dents. Polèmiques banals, enfrontaments de desgast sobre allò que tothom sap i que és evident: si es tracta de negociar, es negocia posant damunt la taula allò que és matèria de negociació i res més; i si cal, donant un cop de puny a la taula. I si es tracta de fer la independència, tampoc no cal descobrir la sopa d’all; només cal mirar al voltant i veure com han fet la independència molts dels Estats que avui integren allò que anomenem el “concert de les nacions”: els uns deixant-s’hi la pell, amb la revolta i, si han pogut, amb les armes a la mà; els altres, aprofitant febleses de l’opressor; d’altres amb matrimonis reials o acords de conveniència; o aprofitant moviments globals d’emancipació, com la descolonització o la desintagració d’unitats polítiques de gran abast com l’URSS. Potser allà on anem curts d’exemples és en l’obtenció de la independència per la via democràtica, sense enfrontaments, ni guerres, ni armes, ni sang; potser aquesta és la novetat… Però també en aquest cas hi ha respostes de manual: 1) atenent a l’expressió de la iniciativa ciutadana, es celebra un referèndum d’autodeterminació sobre la delimitació territorial afectada; 2) si la resposta és favorable, s’obre un procés de negociació amb l’Estat que desembocarà en la independència del territori i l’obertura d’un procés constituent; 3) reconeixement internacional i etcètera, etcètera. No hi ha cap dificultat a saber això. Aquest és el camí i és així com es fa.
Però, ens hem acostumat a desviar les preguntes i preguntem sobre el que ja és prou clar alhora que deixem de preguntar sobre allò que verament importa. El que no sabem no és com s’accedeix a la independència, sinó de quina manera l’expressió d’una voluntat democràtica d’independència, que no té cap altra força que la voluntat i la raó, es pot sobreposar a la força repressiva d’un Estat que està disposat a aparcar la democràcia per reprimir aquella voluntat. Rubalcaba, el poderós polític socialista avui apagat, ho va dir clarament: “Espanya pagarà el preu que calgui en estat de dret i després ja es veurà”. Així que la independència, ja ho sabem, com es fa; el que no sabem és com es planta cara amb les armes de la raó a un Estat “armat” literalment, ni sabem tampoc com es guanya, des de l’expressió democràtica de l’afany de llibertat, la complicitat dels estats que tenen com a soci l’Estat del qual ens volem deslliurar.
I, mentre discutim sobre qüestions que no fan al cas, perquè la història i la jurisprudència i fins el sentit comú ens en donen respostes molt clares, anem deixant de banda les preguntes essencials. I així, anem fent el que sembla un camí de tornada, regressiu -si més no aparentment-, mentre els mal anomenats constitucionalistes -perquè ser independentista no exclou ningú del marc constitucional i és en aquest marc que hauria de poder-se inscriure la defensa de tota pretensió democràtica, també la independència-; els mal anomenats constitucionalistes, dic, que són nacionalistes espanyols tocats d’un xovinisme de pedra picada, es freguen les mans i celebren l’encert de qui va profetitzar que “abans que es trenqui Espanya es trencaran els independentistes”.
El que ens diu, però, o ens recorda la manifestació -multitudinària i transversal, aliena als enfrontaments partidistes- de la Diada d’enguany i tot el renou que ha comportat, és que el trencament estratègic dels partits independentistes, a desgrat de la inevitable decepció que provoca, no ha fet abdicar ningú de la vocació i l’objectiu d’aconseguir la independència i la proclamació efectiva de la República Catalana.
Josep A. Vidal