De què serveix, digueu-me, la poesía? D’on neix, on va, on ens porta i què ens aporta? I encara, què és la poesía? Què, un poema? És només una construcción formal essencialment diferent de la prosa? És una prosa retallada en ratlles més curtes, com ha ironitzat algú?
Són preguntes retòriques, que no esperen resposta. Com serien retòriques les mateixes preguntes si en lloc d’interrogar-nos sobre la poesia ens interroguessin sobre la vida, sobre l’existència. No hi ha resposta, o si més no no hi ha una resposta de valor universal. És lícit, per tant, a més de convenient, que cadascú que s’hi interessi hi doni una resposta, la “seva” resposta, i que ho faci des de la humilitat de saber que allò que per a ell té un valor i un sentit no té necessàriament el mateix el mateix valor i el mateix sentit per a tothom. És arriscat definir-se, i no tothom ho fa, perquè manifestar-ho equival a “mostrar-se” davant dels altres i exposar-se a la crítica, a la correcció o, en aquest món nostre tan propens a l’anatema dels qui pensen diferent, al vituperi, a la denostació i, en el cas de la poesia, a l’expulsió o l’exili del parnàs de l’ortodòxia -d’una pretesa ortodòxia, vull dir.
Sovint els poetes, o els qui se’n consideren, s’autoatribueixen una virtut o un poder taumatúrgic, imbuïts del poder que els confereix el fet de negociar amb el misteri. Tenen interès a potenciar la virtut “màgica” de la poesia, una combinació de paraules que escapen a la literalitat i tenen el poder d’evocar, de suggerir, de desvetllar, de convocar allò real en la dimensió de l’irreal, del símbol, de la metàfora, de la pregària, de la profecia… i de totes les potències de l’esperit i de la intel·ligència. Aquesta potestat, malgrat que seria difícil o impossible de demostrar de manera objectiva -o potser precisament per això- els investeix amb una certa invulnerabilitat. És sempre perillós denostar l’obra d’un poeta, mostrar-ne les flaqueses. Per això, els poetes parlen de la seva obra en termes difícilment demostrables o objectivables. Això els permet teoritzacions molt radicals, com si, des de la seva visió particular, poguessin diagnosticar què és i què no és la poesia, i sovint es posen transcendents, molt transcendents…; i qui és que els ho discutirà!
No són aquests els posicionaments des dels quals Carlos Loures, poeta i estudiós de la poesia, s’enfronta al “misteri” del poema; ben al contrari de la vanitat, hi fa una aproximació humil, i això és símptoma de prudència i de saviesa. El seu darrer poemari publicat el desembre del 2013 en la Sèrie Poesia d’Edições Colibrí, O atlas iluminado. Manual de poemonàutica, construeix una metàfora alhora de la vida i de la poesia per explicar el misteri de l’una i l’altra – per convidar els lectors a reflexionar-hi, i ho fa mitjançant el símil de la navegació. La materialitat del vaixell és alhora la materialitat del poema i la del poeta, i l’art de navegar, que necessita d’altres arts imprescindibles, des de la tria de la fusta fins a la construcció de tots els components de la nau, igualment essencials tots ells, des de les quadernes amb què es construeix el buc i la brea que en tapa les escletxes fins a la sirena que exposa a l’embat de les ones el seu bust generós. Igualment el poema, que neix lligat al paper, a la tinta, a la ploma en totes les variants que hi ha afegit la modernitat, i a la mà que la mou. Aquests components materials, sense oblidar els sentits, la veu, la voluntat… o la suma de voluntats fan possible la navegació, que requereix el domini d’arts i tècniques precises, posades al servei de la voluntat d’assolir un objectiu, d’arribar a algun lloc o a algú… Com aquells argonautes que comandà Jàson a la recerca i l’aconseguiment del velló d’or, i que van lliurar la vida a una navegació arriscada que donava sentit i coherència a la seva vida. També la poesia és navegació, i també és arriscada, i dóna també sentit i coherència a l’existència del poeta. Carlos Loures, en el seu Manual de poemonàutica, defuig la temptació de la transcendència, relativitza el valor de la poesia, sense llevar-li, però, importància, sinó contrastant-la, a la manera de Borges, amb un sistema de prioritats.
“Na sua globalidade -diu Manuel Simões en el pròleg de l’edició citada-, o corpo textual apresenta-se como una sábia alegoria, isto é, como narração de carácter simbólico ou alusivo, mediante a qual os termos do conteúdo lógico (denotação) remetem necessariamente para um significado mais profundo que contempla a aventura humana. E aquí, releve-se a função do debuxante de cartas de marear, na «viagem que empreende em busca da ilha da utopia», a fazer lembrar a personagem de Jorge Luis Borges na sua tarefa de desenhar o mundo.”1
Convido els lectors a llegir i “navegar” els poemes de Carlos Loures. A viagem dos argonautas ha començat va començar el passat dimecres la publicació en versió catalana, acarada amb l’original portuguès, de L’atles il·luminat. Manual de poemonàutica, que vaig tenir el goig de traduir amb la il·lusió, compartida amb Carlos Loures, de poder publicar-la. Pensàvem de poder veure-la algun dia impresa sobre paper, però no va ser possible. La publicació en A Viagem dos Argonautas suplirà aquell projecte frustrat i servirà amb escreix per apropar els lectors que ho vulguin a aprofundir en la lectura del poemari de Carlos Loures.
La publicació continuarà amb la publicació d’un poema, correlativament, cada dimecres a les 21 hores (hora portuguesa) i en aquesta secció tindré l’oportunitat de fer-ne algun comentari al llarg de la publicació, que es completarà a finals d’octubre.
Josep A. Vidal
Notes
- En la seva globalitat, el cos textual es presenta com una sàvia alegoria, , per és a dir, com una narració de caràcter simbòlic o al·lusiu, per mitjà de la qual els termes del contingut lògic (denotació) remeten necessàriament a un significat més profund que contempla l’aventura humana. I aquí, se significa la funció del dibuixant de cartes de navegació, en el “viatge que emprèn a la recerca de l’illa de la utopia”, que evoca el personatge de Jorge Luis Borges en la seva comesa de dibuixar el món.