Encara que m’hi anés la vida, no sabria explicar-vos el perquè d’aquest article que no té res a veure amb el que ahir, abans d’anar-me’n al llit, havia decidit que escriuria avui de bon matí per publicar-lo en aquesta secció. Després de considerar tres o quatre temes que tinc previst de tractar i de triar-ne un, em vaig ficar al llit amb la tranquil·litat de qui ja ho té tot a punt per l’endemà. De matinada, però, m’he despertat amb el cap ple d’imatges que m’han tingut entretingut, incapaç d’agafar el son, durant una molt llarga estona, en un estat mig de vigília mig de somnolència que amb els anys se m’ha fet habitual i em visita gairebé cada nit i durant el qual, per molt que m’esforci a adormir-me, el meu cap no para de donar voltes a un tema posant-hi imatges i paraules. No fa gaire, en un d’aquests episodis nocturns, em vaig despertar sobtadament amb una imatge del meu temps d’estudiant de tercer de batxillerat. Trobo inexplicable el perquè d’aquell record sobtat que em retornava al meu llibre d’història i a l’emperador romà Constantí el Gran i em feia present el dibuix a una tinta situat en una pàgina parell –és a dir, de les que, en un llibre obert, queden situades a l’esquerra–que no he tornat a veure mai més en els seixanta-cinc anys que separen aquell moment del moment actual, i és encara més inexplicable el fet que d’aquella matinada insomne en sortís un poema imprevist que encaixava en una sèrie que estava escrivint.
També és un misteri de la mateixa naturalesa el fet que aquesta nit passada m’hagi despertat amb el cap ocupat amb el record d’una passejada per la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, un matí de diumenge cap a finals dels cinquanta, fa, per tant, més de seixanta anys. Feia un matí assolellat i, amb un parell d’amics, ens havíem anat enfilant pels camins urbanitzats de la muntanya sense propòsit fix. La caminada ens va dur fins a la zona de l’Estadi que havia estat construït com a part de la infraestructura de l’Exposició Universal del 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera i que l’any 1936 havia de ser un dels escenaris principals de l’Olimpiada Popular de Barcelona, alternativa amb què es volia denunciar l’apropiació dels valors olímpics pel règim nazi en els Jocs Olímpics del mateix any a Berlín. L’esclat de la revolta militar, el 18 de juliol, va frustar l’esdeveniment esportiu que havia de començar l’endemà, i els atletes que s’havien traslladat ja fins a Barcelona van tornar als seus països, llevat d’alguns que van romandre aquí per participar en la defensa de la República i la lluita revolucionària i contra el feixisme. Al final dels cinquanta, l’Estadi, que havia estat en el moment de la construcció –Viquipèdia dixit– el segon més gran del món, estava molt deteriorat, com la majoria dels pavellons construïts amb motiu de la Fira Internacional del 29, molts dels quals havien estat destruïts o estaven en un estat de conservació lamentable, amb les façanes molt malmeses i els sostres parcialment esfondrats. Malgrat aquesta deixadesa en la conservació, l’Estadi de Montjuïc encara va tenir un efímer moment de glòria l’any 1957, quan s’hi celebrà la final de la Copa d’Espanya de futbol, que va enfrontar el Barcelona i l’Espanyol, els dos grans equips de la ciutat i, per això mateix i d’altres raons al marge de l’esport, eterns rivals. A partir d’aquell moment, el deteriorament de les instal·lacions es va accelerar i no va ser fins al final de la dècada dels vuitanta, quan la ciutat es preparava per a acollir la cita olímpica, l’any 1992, que l’Estadi de Montjuïc, ara Estadi Lluís Companys, va ser reparat, ampliat i modernitzat.
No recordo pas que en el decurs d’aquella passejada l’Estadi ens produís cap mena d’emoció particular, probablement perquè, crescuts i educats en el silenci obligat del nostre passat i en l’obligada exaltació patriòtica nacional franquista, n’ignoràvem la història. Guardo, en canvi, la imatge de l’avinguda de l’Estadi, ampla, deserta, en aquell matí assolellat, probablement perquè era aleshores i des del 1955 l’escenari d’una important prova de resistència motociclista, les “24 Hores de Montjuïc”, que constituïa un centre d’atenció informativa en la premsa de l’època i un tema que enlluernava la nostra imaginació adolescent.
Va ser precisament en l’anomenada “recta de l’Estadi” on ens va cridar l’atenció el que primer va ser una remor i que després, a mesura que ens acostàvem a un dels pavellons de l’Exposició Internacional del 29, es va anar convertint en un soroll confús de veus acompanyades de la ressonància pròpia d’un recinte tancat però espaiós. A la nostra esquerra, seguint la dirección descendent de l’avinguda, hi havia l’antic pavelló de Bèlgica, un edifici singular que, malgrat les mostres clares de deteriorament, conservava l’evidència de les qualitats arquitectòniques originals. Tanmateix, per ajustar-me a la veritat d’aquell moment, he de dir que no vaig parar gaire atenció en l’edifici, que he vist posteriorment reproduït en fotografies. Obra de l’arquitecte Arthur Verhelle, era una reproducció del Hof von Busleyden, un palau flamenc renaixentista de Malinas, una ciutat belga de la província d’Anvers. No recordo que em cridés l’atenció el seu beffroi, que s’aixecava a la cantonada de l’edifici més propera a l’Estadi, una d’aquelles altes i estilitzades torres en agulla pròpies de la regió d’origen, que eren alhora campanar d’alerta i expressió orgullosa de les llibertats comunals, un orgull ciutadà que encara avui és perceptible quan es visita alguna de les moltes ciutats en què el beffroi exhibeix la seva arrogant esveltesa. Probablement la imatge que n’he guardat no s’adiu amb la realitat formal de l’edifici.
Encuriosits per aquell rebombori de veus ressonants, vam travessar l’ampla avinguda deserta en direcció a l’edifici. En les imatges fotogràfiques que n’he vist anys després, no hi trobo el curt tram d’escales que en el meu record vam pujar per arribar a l’entrada que, passant sota un arc en volta de canó, donava accés a l’interior de l’edifici. No hi vam trobar cap obstacle, ningú que guardés l’entrada ni que ens impedís accedir a una mena de galeria enlairada des de la qual es divisiva, a vista d’ocell, l’enorme nau de l’edifici, un espai rectangular en el qual s’havien aixecat envans rectilinis i paral·lels longitudinals que constituïen una trama de carrers a banda i banda dels quals petits envans transversals delimitaven uns cubicles habitacionals, amb sengles entrades d’accés, sense porta ni sostre. En aquells espais a manera de cel·les obertes, hi havia una munió de gent de totes les edats, un conglomerat humà que omplia habitacions i carrers, enmig d’estris utilitaris diversos, màrfegues, cadires, caixes, cubells, flassades i llençols, alguns estesos de banda a banda de l’obertura d’accés a manera de cortines que procuraven una impossible intimitat. Una munió de marrecs jugaven a encalçar-se sense cap altra restricció que els obstacles que omplien les dimensions de l’espai atapeït.
Fou aleshores que em vaig adonar que havia transgredit algun límit, que havia entrat en una zona que m’estava vedada. Aquest sentiment culpable de transgressió, que tenia molt més de por que de contrició, formava part de la quotidianitat d’aquells anys en les situacions més diverses. I vaig saber, tots tres vam saber, que calia sortir d’allà de seguida. Hi havíem entrat tranquils i encuriosits, però en vam sortir amb el cor bategant i esporuguits. El cas, però, és que vam arribar al carrer com havíem entrat, sense que ningú ens deturés per interrogar-nos. Vam travessar l’avinguda a pas ràpid, evitant de córrer, i, ja a l’altra vorera vam girar el cap discretament per veure novament l’edifici, com si necessitéssim comprovar que era certa la llòbrega i depriment visió d’allò que guardava a l’interior. A la porta per la qual havíem entrat i sortit hi feien guàrdia dos uniformats; no en recordo si eren policies o membres d’algun altre cos armat. La casualitat ens havia permès de fer aquella incursió encuriosida en un moment de distracció o d’abandonament de la vigilància. Vam marxar d’allà que les cames ens tremolaven, tot i que, mirat amb ulls d’ara, no hi havia motiu; però, aleshores sabíem, fins i tot sense necessitat de prohibició explícita, que mirar cara a cara la misèria –sobretot aquella que contradeia el discurs oficial sobre les excel·lències del sistema– era una transgressió que comportava riscos. Ni tan sols a casa vaig gosar de comentar aquella experiència, tement que probablement m’imposarien restriccions en futures passejades amb els amics.
Per raons polítiques diverses, i potser totes òbvies, les autoritats havien decidit frenar l’allau migratòria i posar fi a l’extensió del barraquisme, que havia saturat de construccions precàries, algunes fetes amb obra, però moltes amb materials improvisats, els voltants de la ciutat, especialment els vessants dels turons com ara Montjuïc, o el Carmel, o el Guinardó; extenses zones de platja –precisament les platges que, del 1992 ençà, concentren bona part del lleure estival dels barcelonins i del forans i que eren aleshores totalment inaccessibles més enllà d’un reduït espai a la Barceloneta dedicat al bany–; i les lleres de rius i rieres, on, a més de plantar-hi la barraca, era possible conrear algun tros ínfim de terra per plantar-hi quatre hortalisses.
Algunes de les instal·lacions de Montjuïc, especialment el Palau de les Missions, però també el Pavelló de Bèlgica i el mateix Estadi, van servir aleshores com a espais de concentració del rebuig humà de la ciutat, d’aquells que la ciutat pretenia fer fora, o dels que havien estat desposseïts dels precaris habitatges que havien improvisat en aquells espais marginals. Jo havia conegut directament alguna d’aquestes zones de barraques, especialment al barri anomenat de Can Valero, també a Montjuïc, perquè els meus pares havien fet coneixença amb una família immigrant valenciana, i en tinc un record molt agradable d’aquell ambient amb regust rural, compartint conversa i un plat de paella en el reduït espai que vorejava la barraca, aquesta sí, feta d’obra i maons, i amb força traça, perquè “el Paco” era paleta, i una bellíssima persona, d’una candidesa afectuosa encomanadissa. Al seu voltant s’entreteixia una xarxa de relacions humanes que afavoria una integració amable amb aquell entorn fet, si més no oficialment, del rebuig de la societat, d’aquella massa humana que la ciutat feia fora i que no estava en condicions d’acollir.
Avui, quan es respira ja l’ambient preparatori de les eleccions municipals a Catalunya i la ciutat de Barcelona –com moltes d’altres del país– s’omple d’eslògans convivencials i del desig que sigui una ciutat acollidora, amable, integradora…, sabem que la ciutat –com la majoria de les poblacions envaïdes pel turisme– continua sent i esdevenint cada vegada més inhòspita, no ja amb els visitants, sinó també amb els propis ciutadans. La destrucció dels barris de barraques, sobretot en allò que convenia a la imatge del règim durant el franquisme i, posteriorment, en allò que convenia a la Barcelona olímpica, la ciutat “guapa” del màrqueting i del turisme, va posar fi al barraquisme, però, malgrat algunes reubicacions més o menys dignes, va expulsar la població que hi vivia o la va instal·lar en barris improvisats a manera de guetos que encara avui no han aconseguit de sostreure’s a aquella precarietat estructural. Avui, la Barcelona turística que vol ser pionera en la humanització dels seus espais, continua sent insolvent a l’hora de resoldre el problema de l’habitatge, continua sent insolvent a l’hora d’integrar els nouvinguts, i continua sent insolvent a l’hora de frenar els interessos especulatius, incontenibles en la seva ambició, que provoquen el desnonament dels veïns i l’expulsió dels ciutadans, obligats a abandonar la ciutat per instal·lar-se en la perifèria, de resultes d’un procés de gentrificació salvatge i, fins ara, irrefrenable.
I és que les dictadures, més tard o més d’hora, sempre cauen, però els malfactors –els especuladors, els explotadors, els usurpadors dels bens comuns– i altres persones sense escrúpols resisteixen i sempre suren; també en les nostres “tan i tan” consolidades democràcies.
Josep A. Vidal