Ara que, en determinats àmbits socials i en alguns segments de la població que encara valoren la qualitat de la informació augmenta la prevenció contra les fake-news, hauríem de començar a desmuntar de manera clara i amb una argumentació al més sòlida possible totes les falses informacions que al llarg del temps s’han encastat en els nostres sistemes culturals fins a adquirir, a l’empara dels imprescindibles factors civilitzadors de les nostres societats, una categoria de dogma immerescuda. No tindria sentit combatre la falsedat de la informació que es produeix en el dia a dia, la majoria de la qual pot quedar fàcilment desmentida per l’evidència immediata, si, en canvi, conservàvem la falsedat de la informació heretada –i hi incloc aquí no només narracions i dades, sinó també sistemes de valors, creences, principis i conductes socials–, una informació que no correspon a cap realitat evindenciable, sinó a un determinat imaginari equiparable a un sistema de creences i que constitueix una mena de credo innegociable i imprescindible per l’acreditació de la ciutadania.
Per tal d’il·lustrar el que dic amb alguns exemples contundents, puc remetre el lector a reflexionar sobre el patriarcat, no només sobre la seva raó de ser, que això és matèria de l’antropologia, de la sociologia i de la història, sinó sobre la consistència de la pretesa veritat que el fonamenta; o, seguint amb els exemples, debatre a fons sobre el designi inapel·lable en què es fonamenten els sistemes autoritaris de base aristocràtica; sobre les monarquies, els sistemes monopolistes, la persistència colonitzadora, la superioritat d’uns sobre d’altres, els sistemes jeràrquics basats en el prestigi o en el domini, tots els supremacismes; sobre la superioritat moral de la força del capital envers la força del treball; sobre el benestar com a patró del bé social, per damunt d’altres variables com la llibertat, la cultura, la convivència, la igualtat de drets i d’oportunitats; sobre la rigidesa de les fronteres per damunt de la llibertat de moviment i d’arrelament… La llista pot ser molt llarga, però és perfectament afitable; no és una llista interminable, i és possible establir-la de manera sinó exacta sí molt aproximada.
En l’època actual –i admeto d’antuvi la manca de rigor d’una esquematització summament simplificada–, en què el cofoisme de la civilització de patró occidental, que pretén ser el paradigma universal exclusiu, i la xacra de la sacralització de determinats atavismes i privilegis en els patrons orientals exacerben els respectius egocentrismes, aquest credo heretat és una eina idònia per obrir espai als radicalismes, que, mancats realment d’un projecte col·lectiu, l’utilitzen a manera d’ideari per a la perpetuació d’una jerarquia de classe o ideològica que es tradueix en privilegis i supremacisme. Deixeu-me dir que els radicalismes són molts i diversos, però que en aquest moment particular penso en l’Estat espanyol, que s’encamina a unes eleccions legislatives després que les recents eleccions municipals i autonòmiques hagin palesat l’ascensió de l’extrema dreta i del que ara anomenen “dreta extrema”. Aquests resultats han estat una clatellada per a les pretensions de democràcia moderna i plena que exhibeix aquesta Espanya que és “orgullosamente diferente”, segons un eslògan del que s’autoproclama “el govern més progressista de la història”, rescatat i reconvertit a partir d’aquell Spain is different que utilitzà el règim franquista en els primers anys seixanta, quan va voler sortir de l’autarquia i es va lliurar a les mans dels reformadors opusdeistes.
Una de les preteses veritats d’aquest credo insolvent que hauria de ser desmentida, perquè alimenta passions malaltisses i imaginaris patològics, són els mapes. Em refereixo especialment als mapes polítics, aquells que marquen les fronteres de cada Estat i, de manera molt particular, aquells que presenten un Estat aïllat del seu context. Segons això, potser el rigor prohibitiu no estaria justificat en tots els casos, i podrien salvar-se de la causa els mapes físics, els mapes meteorològics o els mapes de carreteres, per posar-ne alguns exemples. Però cap d’aquests casos no està exempt de la falsedat amb què els contamina la conceptualització d’unes fronteres estatals que són una pura entelèquia. Els mapes polítics, que són, amb penes i treballs, la representació gràfica d’unes línies frontereres, alimenten l’imaginari de la unitat endogàmica. Des d’una interpretació simplista, que és el que ara exhibeixen de manera desinhibida els partits i els votants de la dreta –poseu l’adjectiu “extrema” al davant o al darrere, com us plagui, que tant se val–, adalids del “mori la intel·ligència” i del “visca les veritats eternes” de la “nostra” història, els mapes polítics fan creure que allò que representen és l’àmbit territorial i uniforme subordinat al poder de l’Estat –molts, amb noblesa de sentiments, però també un bon nombre de curts de gambals patològics, en diuen “pàtria”–. Aquest imaginari que identifica territori i poder, Estat i pàtria, fronteres i essencialisme, és, i no cal gastar temps a demostrar-ho, inconsistent; una de les falsedats heretades que tan bon servei presten als partidaris de la “pàtria” diferenciada per via de privilegis i, en tot cas, una, gran i eterna.
Quines són les fronteres de facto d’un Estat? Podríem pensar que ho són les que marca la Constitució respectiva, però la realitat ens mostra a bastament desajustos importants: territoris que se’ls atribueixen constitucionalment dos o més Estats; territoris constitucionalment independents, però no reconeguts per algun dels seus veïns; d’altres que no s’identifiquen amb unes fronteres traçades amb compàs, regle i cartabò i que constitucionalitzen per al futur les destrosses d’un passat colonial; territoris que no són constitucionalment de ningú; Estats històrics subjugats i atribuïts constitucionalment als ocupadors; territoris que pertanyen a una administració o a una altra discrecionalment; territoris esqueixats, trossejats, mercadejats, regalats com a dot o com a herència per monarques, aristòcrates o eclesiàstics; terres de conquesta, de diàspora, de transmigració; territoris aconseguits mitjançant l’espoliació, el genocidi fins a l’exterminació dels pobles que hi vivien; territoris esclavitzats, vigilats, controlats per poders externs que amaguen les seves ambicions sota la disfressa de l’ajuda (militar, cultural, humanitària…).
Descriuen els mapes polítics la realitat econòmica del territori? Permeten pressuposar qui n’explota els recursos naturals, qui gestiona la banca, qui i on paga impostos i aranzels? Determinen els mapes polítics amb precisió uns àmbits jurisdiccionals? Es poden equiparar les fronteres estatals a fronteres lingüístiques? Les fronteres estatals inclouen amb precisió les aigües jurisdiccionals?…
Les preguntes sobre la significació dels anomenats “mapes polítics” són moltes i totes elles ens aboquen a respostes ambigües. Els mapes polítics són incòmodes, si pretenem encabir-hi la descripció dels límits, no tan sols fronterers, d’un Estat en un món cada cop més globalitzat, en el qual els centres econòmics són supraestatals, els centres de producció se salten les fronteres en funció d’altres interessos, els sistemes de transport, les duanes, els aranzels, els interessos borsaris, els impostos, la justícia, la defensa…, tot, absolutament tot depassa les fronteres dels estats, fins i tot a països tan fèrriament hermètics com Corea del Nord; i res, absolutament res no pot encabir-se íntegrament en el marc estricte del territori delimitat per les línies frontereres en un il·lusori mapa polític.
La realitat és tossuda, oberta, imprevisible, i es resisteix a l’estretor de les classificacions, les desborda sempre. Per això, els fanàtics contraris a la intel·ligència, aquells que per mandra de pensar reivindiquen una realitat estàtica i dogmàtica, perfectament classificable, propugnen un món de falses creences heretades, un credo sense problemes, en el qual la devoció cega, l’acceptació radical de les veritats enunciades els aporta la rigidesa necessària per als seus interessos i, sobretot, un marc ideològic molt còmode per a la seva indigència intel·lectual. Ells, i ara penso particularment en el context espanyol però el que dic és perfectament universalitzable, viuen de la inferència dels mapes estatals com a expressió absoluta d’unitat i d’uniformitat: un país, una nació, un paisatge, una llengua, una cultura, un folklore, una religió, una població genuïna i essencialment homogènia, una sola manera de viure i d’estimar, una sola pàtria –predestinada i elegida per algun déu benefactor des de l’origen dels temps– digna de ser estimada, i un únic motiu legítim d’orgull col·lectiu, la singularitat (heus aquí la paradoxa: els qui odien la diferència s’atribueixen la exclusiva de la singularitat, de manera que, tot igualant a tots els altres com a forans, s’erigeixen ells mateixos com a diferents, com a singulars). Són els perpetuadors de la mentida, són els defensors d’un credo basat en la inferència de la uniforme realitat delimitada per unes fronteres que gairebé mai no tenen una raó de ser que no estigui lligada a accions i motius poc defensables des de l’òptica dels drets i de les llibertats. El faro de Occidente, deia d’Espanya el franquisme autàrquic; Spain is different deien els franquistes del desenvolupisme; España orgullosamente diferente, diuen avui innocentment els progressistes extraviats en l’imaginari de la història, en l’èpica de l’engany.
L’únic mapa factible hauria de ser sempre el planisferi, la representació global del planeta –i aviat haurà de ser potser de dimensions còsmiques– com a marc únic on es projectarien els límits –mòbils, variables, permeables– de les diverses categories representades d’un Estat o d’un organisme internacional: les fronteres econòmiques; el sistema de comunicacions que utilitzem a diari; els espais de la producció industrial; la procedència de les matèries primeres; la provisió d’aliments; l’eliminació de les deixalles que generem… El resultat seria una successió de representacions descriptiva de la realitat en tots els àmbits contemplada des d’un determinat punt d’observació, que podria ser el de cada Estat. No és pas impossible de fer. Les bases de dades per a aquesta representació ja existeixen –o existeix la informació suficient per generar-ne una versió punt zero–, però no se’ls atorga el valor de representació estatal, perquè la realitat que mostren és inevitablement mòbil, variable, i perquè és intrínsecament diversa; però, sobretot, perquè al capdavall allò que hi descobriríem seria la inconsistència d’una visió estatalista del món, el desemmascarament dels Estats i l’evidència de la falsedat de l’imaginari d’uniformitat, d’unitat d’història, de llengua, de cultura… que els atribuïm quan els concebem tancats en els límits fronterers representats al mapa, un imaginari induït per la fictícia singularitat excloent que delimiten les fronteres; una singularitat que amb tant d’ímpetu exacerba el fervor dels fanàtics d’unes inconsistents essències pàtries –de la pàtria que sigui, és clar–. Una cartografia oberta, mòbil, adaptada a la realitat comportaria, en definitiva, la trivialització i potser l’esborrament dels vells esquemes estatals en benefici d’una descripció més precisa, més veritable del nostre món sobre la qual seria més fàcil gestionar la riquesa de la diversitat, els beneficis del treball i la convivència entre persones, pobles, llengües, creences i cultures. I aquesta gestió seria la feina de la política, una política redefinida i deslliurada de les patologies de l’engany –o del miratge enlluernador, que també és un engany– a què els obliguen els principis dogmàtics tancats en un credo anacrònic que s’infereix a partir d’un mapa que alimenta l’engany.
Josep A. Vidal