La mort de la lingüista Carme Junyent, aquest passat dissabte dia 2, ha trasbalsat la societat catalana, no només en els àmbits culturals, sinó de manera molt transversal. L’obra, el mestratge i la personalitat de Carme Junyent s’ha projectat molt més enllà del món acadèmic i institucional, en el qual no va defugir mai cap responsabilitat. Són moltes i molt diverses les veus que, des de nivells i àmbits socials molt heterogenis, han expressat un sentiment de pèrdua irreparable.
Nascuda el 1955, Carme Junyent va fer estudis de filologia hispànica a la Universitat de Barcelona, que completà a Alemanya i als Estats Units. L’any 1992 va llegir la seva tesi doctoral sobre la classificació de les llengües d’Àfrica i va participar, aquell mateix any, en la creació del Grup d’Estudi de Llengües amenaçades i, el 1996, en la redacció de la “Declaració Universal dels Drets Lingüístics”, que fou aprovada en el marc de la Conferència Mundial celebrada a Barcelona del 6 al 8 de juny d’aquell any organitzada pel PEN Club i el CIEMEN amb participació de la UNESCO. Aquell document, que es pot consultar en català a https://www.pencatala.cat/wp-content/uploads/2016/02/declaraciouniversaldretslinguistics.pdf i en portuguès a http://www.penclubeportugues.org/comites/declaracao-universal-dos-direitos-linguisticos/, expressa amb força precisió el que han estat els principis i l’argumentació de Carme Junyent en la defensa de totes les llengües, amb especial interès en aquelles que malviuen sota l’amenaça d’altres llengües dominants, i amb una atenció molt particular al cas del català. En un article, “Morir-se en català” (https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/), que lliurà fa alguns dies al diari digital Vilaweb perquè fos publicat pòstumament, Junyent comparteix amb els lectors la seva experiència personal, com a subjecte de drets lingüístics, durant la seva deambulació pels serveis de salut per a les sessions de quimioteràpia o en l’atenció domiiciliària del servei de cures pal·liatives, en què va fer prevaldre el seu dret a comunicar-se en català amb els professionals de la salut, fent-los tanta pedagogia com calia.
La seva actitud no és una mostra de tossudesa, sinó la consciència del deure i la responsabilitat de fer prevaldre el dret a la pròpia llengua en totes les circumstàncies de la vida, com a manera d’expressió personal i social,des del convenciment que, com a parlants, som membres d’una cultura i dipositaris d’una manera precisa de veure i d’expressar el món i ens pertoca la responsabilitat en la transmissió d’aquest llegat. En contextos en què la pròpia llengua està amenaçada, els parlants estan obligats, per un imperatiu universal, a la resiliència, perquè amb la llengua heretada han rebut també el compromís inel·ludible de respectar-la, mantenir-la viva i transmetra-la, si cal defensant-la dels perills que l’amenacen. Perquè la llengua no és tan sols un codi de signes, que podria ser substituït per un altre que es demostrés més eficaç o més universal; la llengua és una manera d’entendre i de comunicar el món. No em refereixo a algunes llengües privilegiades, amb un gran corpus literari o una gran potència comunicativa, grans mitjans de comunicació, molt poder…; no: totes les llengües, sigui quina en sigui la magnitud, el poder polític o econòmic que les empara, el corpus literari que atresoren. Totes les llengües són iguals en dignitat, capacitats i competències.
Totes les llengües –llegim en l’article 7 de la Declaració del 1966– són l’expressió d’una identitat col·lectiva i d’una manera distinta de percebre i de descriure la realitat; per tant, hem de poder gaudir de les condicions necessàries per al seu desenvolupament en totes les funcions. Cada llengua és una realitat constituïda col·lectivament i és en el si d’una comunitat que esdevé disponible per a l’ús individual, com a instrument de cohesió, identificació, comunicació i expressivitat creadora.
En conseqüència –segueixo amb la transcripció de l’article 8 del document– totes les comunitats lingüístiques tenen el dret d’organitzar i gestionar els propis recursos a fi d’assegurar l’ús de seva llengua en totes les funcions socials i totes elles tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.
Perquè, i arribem aquí a l’article 10, totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret, i, per tant, aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social, econòmica, o en qualsevol altre criteri, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han assolit llurs llengües. Així que, coherentment, en aplicació del principi d’igualtat, cal disposar les mesures indispensables perquè aquesta igualtat sigui efectiva. I això vol dir, en l’àmbit públic, que –article 12– tothom té dret a desenvolupar les activitats en la seva llengua, si és llengua pròpia del territori on resideix, i que, en l’àmbit personal i familiar, tothom té dret a usar la seva llengua.
Carme Junyent ha treballat persistentment en la defensa d’aquests drets, que ella ha viscut com a actitud vital, com a principi intel·lectual i de coherència, com a valors i com a compromís, i ha endegat, o hi ha contribuït, iniciatives per comunicar i transferir a la societat la consciència de responsabilitat lingüística, en un context en què, ella mateixa no se’n va estar de repetir-ho tantes vegades com calia, la claudicació dels parlants davant les actuals condicions hostils significarà en pocs anys la mort de la nostra llengua. Mai no es va cansar de prodigar, generosament i cívicament, el seu mestratge.
I és això, però no només això sinó també la seva bonhomia, la seva generositat, la seva bondadosa honradesa, a més de la seva extraordinària saviesa, el que els catalans d’arreu hem d’agrair a la Carme Junyent. Per això, avui el dol per la seva mort va acompanyat clarament d’un sentiment d’orfenesa. Passat el dol, ens queda la responsabilitat que ens ha llegat amb el seu testimoni de preservar, en tots els àmbits, la vitalitat de la nostra llengua, com a patrimoni comú dels catalans d’arreu i com a contribució al patrimoni universal.
Josep A. Vidal