Els aiguats que han assolat el País Valencià són una tragèdia. No cal descriure-la, pretensió que en el meu cas seria pur afany de fer literatura, perquè no hi he estat personalment i només puc parlar d’allò que han difòs els mitjans de comunicació. Però, sense menysteniment de la dimensió tràgica, l’abast real de la qual encara no el sabem, un desastre d’aquesta magnitud ens ofereix múltiples lectures i reflexions i anàlisis que no hem de deixar passar. I entre aquestes altres perspectives, el desastre ens ofereix una prova diagnòstica de les patologies que afecten la societat que el pateix. El mateix dia, dijous, que vèiem les imatges de la gran extensió de territori afectada, el mateix dia que contemplàvem l’estupor, la incredulitat, el dolor dels veïns colpejats pel desastre, la gran banca feia públic els beneficis obtinguts durant el 2024 fins al moment actual, és a dir, durant els tres primers trimestres, i feia ostentació del més d’un 25% d’increment respecte del mateix període de l’any anterior. I alhora contemplàvem la indescriptible i criminal inoperància de les autoritats polítiques que tenien la responsabilitat de fer arribar a la població les alertes oportunes i les mesures de prevenció necessàries que els transmetien els organismes competents, alertes que van ser bloquejades en lloc de difoses i que no es van transmetre a la població fins 12 hores més tard, quan ja els carrers de tants municipis estaven negats i ja havia començat el compte de les víctimes mortals.
Ni els beneficis de la banca provenen de l’aire ni neixen de les branques d’un arbust, ni el sou i la cadira dels responsables polítics són drets patrimonials o de naixença. En tots dos casos, els uns i els altres provenen d’aquesta munió de gent que aquests dies mira amb estupor com se’ls ha anat de les mans tot allò, poc o molt, que tenien. Sense el treball i la voluntat, sense les aportacions econòmiques i el vot d’aquesta població dissortada, ni la banca tindria beneficis ni els governants podrien ocupar cap cadira. I malgrat això, ja ho veieu, els uns multipliquen beneficis d’una manera escandalosa i els altres s’imbueixen de poder i autoritat no per delegació sinó per elevació. I, en un terreny i l’altre, es constitueixen en classe superior, un estadi jeràrquic de la societat que monopolitza els beneficis sense tenir cura que reverteixin en aquells que han fet la inversió i que els han delegat la iniciativa.
En els propers dies, quan a poc a poc la runa i el fang vagi desapareixent dels carrers ara negats, quan les persones assumeixin el dol de la pèrdua de familiars, béns, estabilitat i futur, hauran de fer cara a les exigències dels bancs, que els reclamaran el pagament de les hipoteques contretes per béns que ja no existeixen, hauran de barallar-se amb les companyies d’assegurances o amb el consorci corresponent per tal d’obtenir alguna minsa compensació en virtut de les pòlisses contractades i les quotes pagades, hauran de presenciar les trifulgues dels polítics que convertiran les institucions en un escenari en el qual es representarà l’esperpèntic espectacle de la indignidad moral d’uns i altres i de la inoperància de tots; hauran de suportar la reiterada promesa d’una pluja d’ajudes que mai no arribaran en la magnitud promesa ni molt menys en la mesura de les necessitats, i hauran d’atendre després a la devolució o el pagament de les ajudes que rebin, perquè res del que han perdut no els serà rescabalat sense la signatura de nous compromisos i nous dogalls.
I els qui tenen els mitjans, el poder i la capacitat decisòria continuaran consentint el desgavell de la realització d’obres públiques que tallen lleres, barrancs i rieres amb carreteres, autopistes i vies fèrries, o amb polígons industrials, i construiran o autoritzaran que es construeixin edificacions i habitatges en zones inundables, i tots ells, els qui tenen el poder, la capacitat decisòria i la jerarquia, continuaran situats als indrets més adients als seus interessos. I continuarà l’esforç econòmic dels qui mai no aconsegueixen seguretat sobre allò que tenen. Els propietaris de la fragilitat: un habitatge amb deficiències estructurals, un cotxe hipotecat, uns serveis socials pagats a preu d’or, uns administradors deslleials, uns serveis de protecció i assegurança desvergonyidament especulatius, i uns polítics o gestors que sempre faran prevaldre els seus interessos o els del partit per al qual treballen per damunt dels interessos dels ciutadans que els procuren la cadira i els paguen el sou.
I aquests, les víctimes del desastre, tornaran a gestionar amb els bancs, tornaran a posar-se el dogall al coll amb les pròpies mans, i tornaran a seure a les poltrones del poder la mateixa colla d’insolvents, d’inoperants i d’ignorants que, quan arribi una nova maltempsada, els deixaran en l’estacada. De la mateixa manera que, arribat el moment, els detectors climàtics van encendre totes les alertes, també els detectors de la capacitat política van encendre totes les alertes quan, en les passades eleccions valencianes es va constituir una majoria formada pel Partido Popular i Vox. El govern Mazón va suprimir de seguida la unitat d’emergències, que estava en procés de consolidació i que hauria hagut de tenir un paper cabdal en la gestió d’aquesta catàstrofe; i no es va encendre cap alerta, o no se’n va fer cas. Es pot esperar eficàcia d’un govern que incorpora com a regidor de cultura un torero amb la seva professió com a únic mèrit per a ocupar el càrrec? Això no encén cap alerta?
No, ni per als governs ni per als ciutadans les alertes o no funcionen o no es valoren correctament. Amb totes les alertes dels experts i dels organismes competents enceses, el president de la Comunitat Valenciana treia importància als pronòstics dient que la pluja es desplaçava fora del país, i això quan ja el cabal d’aigua en algunes capçaleres s’havia multiplicat per quatre. El director d’emergències va estar desaparegut durant tot el primer dia dels aiguats i va comparèixer al cap de vint-i-quatre hores, quan ja s’havia consumat tota la tragèdia. La consellera de comerç, indústria i turisme va despatxar de males maneres els ciutadans que buscaven familiars desapareguts a la morgue de la ciutat de la justícia, dient-los que havien de quedar-se a casa i esperar la trucada del jutjat i la recepció de la documentació pertinent. És la misèria moral d’una determinada manera de fer política per la qual caldrà passar comptes en algun moment amb els partits polítics espanyols majoritaris, especialment amb el Partido Popular, però també amb el partit socialista. La responsabilitat de la governança del país no s’exerceix amb picabaralles de partit, amb operacions de desgast, amb procediments judicials al servei de lluites intestines. Les necessitats dels ciutadans: seguretat, treball, economia, salut, educació, drets i llibertats, qualitat de vida, habitatge…, són els centres d’interès de la política, i tot aquell que, des del govern o des de l’oposició, desvia l’atenció amb maniobres interessades i lluites partidistes, com ha estat passant fins ara a tots els nivells en la vida política de l’Estat espanyol, ha de ser apartat de l’Administració de l’Estat, perquè no és digne d’ocupar la representació ciutadana. Però no és així, i amb picabaralles i obstruccions interessades, el desgovern va acumulant retards, despropòsits, mancances…, que ens passen factura quan arriben maldades. La conducta vergonyosa que exhibeix el parlament espanyol i que exhibeixen davant els ciutadans molts governs autonòmics és d’una irresponsabilitat criminal. Com és també criminal la irresponsabilitat en l’exercici del vot. I el fet d’exercir l’oposició parlamentària no serveix com a coartada davant aquesta acusació. L’oposició no té com a missió “impedir” tota acció de govern, sinó contribuir a la governació del país procurant que l’acció de govern i legislativa no es faci sense tenir en compte les aportacions que hi puguin fer o les condicions i els límits que hi puguin posar els qui no han aconseguit la majoria parlamentària per governar.
