Se n’ha de ser molt, de neci, per procurar la desaparició d’una llengua. I se n’ha de ser molt, d’arrogant –arrogant fins a l’estupidesa– per pretendre la primacia de qualsevol llengua per damunt de la llengua pròpia d’una comunitat lingüística determinada. Els pobles colonitzadors han practicat fins a l’extrem aquestes dues contravirtuts: la niciesa i l’arrogància, l’estultícia i la vanitat, la ignorància i la petulància, quan han imposat la seva llengua als pobles colonitzats, però sobretot quan, no tenint-ne prou amb el poder inherent a la condició de dominadors, han hagut de satisfer la necessitat malaltissa d’anorrear tot vestigi d’identitat dels colonitzats, perquè en la pervivència de la naturalesa originària, de la cultura autòctona, de la llengua i del sistema de creences dels pobles sotmesos hi han vist sempre una amenaça.
Se’m fa difícil d’entendre, i més que difícil, impossible, la mentalitat dels lingüicides. I mira que n’hi ha! Quin benefici, quin profit pot derivar-se per a algú de l’anorreament d’una llengua i, consegüentment, d’una cultura i d’una identitat? Qui en pot sortir beneficiat? I tanmateix aquest afany exterminador, prepotent, il·lusori fins a la beneiteria, persegueix les llengües i les cultures que no han tingut l’oportunitat de consolidar un Estat propi. Els lingüicides tenen la necessitat de recordar-los constantment la seva condició de derrotats, de poble vençut, sotmès, subordinat. Potser aquesta necessitat dels colonitzadors irredempts els ve d’una incapacitat essencial per acceptar-se ells mateixos en allò que són, de la inseguretat sobre la capacitat dialogant i convivencial d’ells mateixos com a poble i com a identitat cultural. Crescuts en una grandesa enganyosa, en la grandiloqüència de la seva buida superioritat, en la creença idiota que en l’àmbit del seu poder mai no es pon el sol, estan més disposats a afirmar que més enllà de les pròpies fronteres no hi ha res que no sigui el “desordre primigeni”, el “caos” cosmogònic, i a fer que el sol s’aturi en el seu àmbit territorial estricte, que la Terra no rodi ni rodoli, per tal de poder mantenir inalterat l’axioma en què s’aferma la seva manera prepotent de ser en el món.
Curts de gambals, estúpids… Però, fermament alçats contra qualsevol que afirmi que el seu món no és l’absolut, que la realitat és plural, que la seva prepotència és il·lusòria; alçats si cal contra la raó, contra el coneixement, contra la ciència, contra les evidències. Obstinats, obtusos, salvatges. Depredadors de tota diferència, de tota singularitat que no se sotmeti al seu imaginari prepotent.
Els catalans, per esmentar-ne un cas –el nostre cas no és únic, evidentment– n’estem farts, d’aquesta lluita obstinada contra la munió d’ignorants, tanoques, ximples i curts de gambals que, tot fent bandera de la irreparable vacuïtat de la seva prepotència, s’alcen una vegada i una altra, i encara una altra, i tantes com calgui, contra la nostra llengua, la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra història, els nostres drets i, en definitiva, contra la nostra existència com a poble.
“Ja hi tornem a ser –ens diuen–, amb el secular ‘victisme’ dels catalans. Només sabeu plorar”. I n’estan convençuts, del que diuen; mai un rampell de lucidesa no els trasbalsa les serradures que tenen al cap, mai un esclat de claror que els permeti adonar-se que si obrissin la porta que ens està aixafant els dits potser deixaríem de lamentar-nos, i que potser aleshores començaria alguna possibilitat d’obrir camins d’entesa. Perquè això nostre, dels catalans, vull dir, no és victimisme; el victimisme intenta moure la compassió dels altres, i en aquest litigi que mantenim de fa segles per la defensa de la pròpia identitat, no busquem compassió, sinó justícia, igualtat de drets, i això inclou el dret a ser i a governar-nos.
Això, però, ho tenim magre. El moviment independentista fa avui, més obstinadament que digna, la travessia del desert, apallissat i delmat una vegada més per la violència d’un Estat opressor, per la imperícia i la flaquesa dels propis mitjans de defensa, i per la connivència d’un govern autonòmic que ha acceptat de reconèixer-se estrictament com una cèl·lula administrativa de l’estructura de l’Estat, compromès per afinitat ideològica amb el Govern central i amb la monarquia. Ni independència ni república ni singularitat ni federalisme. Només administració submissa –la submissió és un dels conceptes amb què els “catalans d’ordre” (postconvergents, socialistes, populars, aliancistes, esquerrans, comuns o cupaires) defineixen el “seny”, tot fent tabula rasa de la “rauxa”–. L’hora dels arrauxats ja ha passat, i ho ha fet amb menys profit del que s’esperava, tot i que això no ens permet de minimitzar la importància, la repercussió social i política i la utilitat de l’esclat independentista dels darrers vint anys.
La puixança actual –això diuen– del totalitarisme allà on hom havia somiat que la solidesa dels respectius sistemes democràtics barrava el pas a aquesta possibilitat, ens fa més dura la travessia del desert –això és, naturalment, una metàfora, perquè, malgrat la sequera que hem patit, quan es tracta de la nostra identitat, la dels catalans, vull dir, arreu hi trobem una font que encara raja o un pou vivificant–. Tots els triomfs dels totalitarismes o dels filototalitaris ens van a la contra, fins i tot els dels totalitarismes d’arrel catalana, que també n’hi ha. Perquè cap totalitarisme no serveix per defensar la identitat de cap poble, ni tan sols la identitat d’aquells mateixos pobles d’on sorgeix i on s’implanta.
La història ens en dona exemples, el d’Espanya, n’és un, arrossegant una imatge cultural de si mateixa en què no hi cap la pluralitat de les cultures, la diversitat lingüística, les diferents ànimes del territori que considera propi. I el mateix, a banda de les peculiaritats de la història respectiva, podríem dir de França, amb un xovinisme incapaç d’integrar harmònicament la diversitat dels pobles de la Gàl·lia. O podríem adduir el trencament, la discontinuïtat que per a la supracultura europea ha suposat el sotmetiment de l’Europa oriental a sistemes totalitaris al llarg de bona part del darrer segle, i les fractures que hi ha provocat en la consciència europea en un moment d’oportunitat per a la construcció de l’europeisme. I fins podríem adduir la desorientació, l’aïllament, la decadència i el desprestigi actual dels Estats Units com a referent en un concepte de societat “europea” transcontinental.
Els totalitarismes, malgrat l’exacerbació nacionalista que els és característica, són antiidentitaris, van contra la llibertat dels pobles, desvirtuen la realitat, són destructors de vida i de cultura, perquè supediten allò que són realment els pobles, allò que són les cultures, les civilitzacions, les llengües i els sistemes de creences, a un ideari artificiós, un miratge presumptuós, una prepotència igualitària i, inevitablement, a un exercici del poder repressiu i castrador.
No tinc cap dubte del fracàs a curt o llarg termini dels totalitarismes que avui s’escampen arreu tot aprofitant les febleses democràtiques, la defallença ideològica, la liqüefacció dels valors, la desestabilització dels principis fonamentals dels drets i les llibertats, la intensitat dels moviments migratoris, les múltiples esquerdes dels sistemes socials, dels sistemes culturals i de creences, la mutació dels conceptes de riquesa i pobresa i les convulsions sísmiques, metamòrfiques, del món del treball i de la producció i explotació dels recursos. Els totalitarismes fracassaran, perquè no tenen solucions reals a res; perquè, en lloc de solucionar els problemes, els incrementaran, i perquè la naturalesa humana és essencialment vindicativa. Però aquest fracàs anunciat no es produirà de manera innòcua, i és aquí on rau el mal. Hi haurà víctimes, potser generacions senceres que no podran gaudir d’una vida digna, gratificant, creativa… Es perdran referents culturals, identitaris. Se sacrificaran llengües i creences. Cauran estructures que semblaven inquebrantables… Però, l’esperit humà, la voluntat i la capacitat de cultura, el sentit de la civilització acreditat en tots els temps… no acceptaran el totalitarisme com a estadi definitiu. Hi haurà una revolta de l’esperit des de bases més fermes, més adients a una nova comprensió del món i l’univers i un nou equilibri de la natura. Els totalitarismes no tenen solucions, no són la solució. Són, precisament, el fracàs de sempre, la perpetuació del fracàs existencial i de les expectatives orientades, no a la utopia, sinó a l’impossible, a un imaginari compensatori que ja no abasta a acomplir la funció que ha tingut al llarg dels segles, incapaç d’ajustar-se als paràmetres de la civilització actual llevat que la realitat se subordini a certs imaginaris i s’hi conformi.
Estan condemnats al fracàs. Ho sabem, però, aclaparats, no trobem encara les forces, potser ni les conviccions on agafar-nos per proclamar-ne una alternativa. La bogeria de tots plegats ha permès que la riquesa –i parlo de la riquesa absoluta, de “tota” la riquesa– es concentri en poques mans i que es posi al servei de pocs, molt pocs, sotmesa a l’albir i als interessos de pocs, poquíssims. Hem arribat, potser, al cim de la distopia orwel·liana, o ens hi estem aproximant molt més del que ens pensàvem. Però, culminat el cim d’aquesta anomalia, esclatarà la revolta, quan el miratge hedonista que encara ens enlluerna no basti a satisfer les necessitats civilitzadores de la naturalesa humana, és a dir, aquelles que construeixen lligams, vincles comuns i compromisos lliures.
Cap idea totalitària no és solució, per definició. Però, ara i aquí, sense grans més projectes alternatius, ens queda i ens obliga, a desgrat de tot i de qui sigui, la defensa d’allò millor que hem aconseguit o que a penes hem besllumat com a societat global, la defensa dels drets i de les llibertats, el respecte de les identitats, la convivència democràtica entre els pobles, els principis d’equitat i d’igualtat entre persones i pobles, l’obertura als altres i la fraternitat universal…: tot allò fratern que hem assumit com a bé i que potser no hem defensat com cal fins a l’extrem. No podem renunciar a cap de les petites lluites i resistències emmarcades en aquest ideari, potser difús, potser infravalorat o desprestigiat abans d’hora. No podem renunciar-hi en cap àmbit convivencial. Si hi estem convençuts, n’hem de fer regla de conducta, patró de vida, via d’aprofundiment i de reflexió en allò personal i en allò col·lectiu. És la defensa de la identitat, d’allò que som i d’allò que hem convingut a ser des de la fermesa dels valors més preuats de la nostra trajectòria com a espècie, des d’aquells que han esdevingut factors de civilització, és a dir, d’entesa, respecte i convivència. I és en aquest marc que entenc que, com a catalans, defensem allò que som, la llengua que parlem, els nostres drets i la nostra manera peculiar de ser en el món. Sense portes tancades, sense exclusions. Alçats també davant els intransigents i contra els necis. Alçats, fermament alçats contra el desordre i la fal·làcia dels obscurantismes totalitaris.
Josep A. Vidal