El dia que vaig néixer faltaven escassament vint dies perquè s’acomplís el novè aniversari del cop d’Estat militar que, amb connivència amb el feixisme internacional i amb totes les diverses modalitats del conservadurisme tradicional espanyol –ja sabeu, déu, pàtria i rei, sense oblidar els cacics de torn–, va posar setge a la Segona República Espanyola i a les llibertats i els drets democràtics dels pobles d’Espanya. La guerra s’allargà fins al 1939, quan els sediciosos van decidir declarar oficialment “la pau” per tal de poder dur a terme, a l’empara d’una victòria que –deien– restaurava l’harmonia i la fraternitat entre els espanyols, una guerra soterrada i abillada amb la parafernàlia de la pau, tanmateix sense treva, contra els defensors de la llibertat i de la democràcia, una guerra sanguinària, que va causar centenars de morts al llarg de dècades, fins a la mort del dictador, l’any 1975, i fins més ençà.
L’any que vaig néixer se’n complien nou de l’assalt a l’ordre constitucional pel feixisme, i avui, quan escric això, aquella distància temporal s’ha elevat al quadrat. N’he fet 81 d’edat quan s’acompleix el norantè aniversari d’aquella maltempsada. Tota la vida, la meva i la de les generacions immediates a la meva, s’ha escolat sense poder prescindir del referent d’aquella guerra que, llevat de donar accés al poder als sediciosos, no va fer cap bé –les guerres, de bé, no en solen fer, ni tan sols quan van a favor de la llibertat i de la democràcia, objectius nobles que haurien de poder ser aconseguits mitjançant la concòrdia–, ni se’n va derivar cap benefici, ni va aportar cap solució a uns problemes que els sediciosos mai no van llegir en clau democràtica amb honestedat, una virtut de la qual se’n proclamaven propietaris tot i que estaven completament incapacitats –com avui els seus hereus– per exercitar-la.
En aquells nou anys precedents de la meva arribada al món, tant la família del pare com la de la mare van ser trasbalsades per la guerra, un trasbals que és generalitzable a tot el país, convertit, a desgrat de qualsevol virtut i de tota raó, en un camp de proves per al que seria la Segona Guerra Mundial, en escenari de la pugna entre democràcia, feixisme, totalitarisme i anarquisme, i assaig d’una versió nostrada del que seria, pocs anys després, la Guerra Freda. Tot o gairebé tot, en l’entorn familiar i social, va esdevenir més hostil, més estrany, menys reconeixible.
La transició a la democràcia, auspiciada pel franquisme, que n’havia parat totes les trampes, des de l’entronització dels Borbó fins a la preservació i la continuïutat de la trama de poder texida –i rescatada del XIX– durant la dictadura. I també la transició va afegir centenars de noms a la llista dels morts, i va afegir privilegis a la nòmina dels privilegiats, i va acumular greuges als territoris agreujats.
La transició mai no va gosar condemnar els “salvapàtries”, i això per dues raons: la primera, perquè no s’enfadessin els qui havien exercit com a tals contra la legalitat constitucional republicana, o els que n’eren hereus i beneficiaris, arrenglerats encara en la jerarquia militar i en la judicatura, en l’administració i en la jerarquia eclesiàstica malgrat el canvi dels vents que, tot i esmorteïts per la diplomàcia vaticana, bufaven des de la Roma postconciliar. I la segona raó per la qual la transició no va condemnar els “salvapàtries” és perquè –i això és tan real com difícil d’argumentar raonablement (una mena de síndrome d’Estocolm, potser)– la societat espanyola, fins i tot la que havia lluitat aferrissadament o si més no amb convicció democràtica contra el franquisme, no gosava prescindir-ne, perquè, en el seu si profund, pensava que, arribat el cas, tornarien a ser necessaris. Així, durant la transició, alguns esperaven “un cop” que restablís “l’ordre democràtic”, un pronunciament del cap d’Estat (el Rei, és clar) que cridés a l’ordre, un “gir de timó” que reconduís l’acció de govern, una llei orgànica que “cohesionés el territori evitant-ne la disgregació identitària”, uns reglaments lingüístics que preservessin l’hegemonia de l’espanyol arreu del territori, una reacció “contundent”, sense necessitat d’anàlisis polítiques, contra el terrorisme, unes actuacions administratives determinades que garantissin i potenciessin la centralitat i la capitalitat… Tots els focs d’artifici verbals que van activar els pares constitucionals i els qui els acompanyaven, sobre la nació de nacions, o de nacionalitats, sobre la pluralitat, sobre la bicameralitat, sobre els drets i les llibertats, etc., eren estètica literària, un exercici cosmètic que dissimulava la cara real del poder.
I així fins avui. Tota la vida esmerçada –tantes vides!– en la defensa d’allò que, en una democràcia de conviccions sòlides, serien obvietats: els drets, les llibertats, la justícia, la pluralitat… I encara tenim la sensació, en tantes i tantes coses, de ser allà mateix, argumentant les mateixes coses amb el greuge que la història ens ha anat a la contra i ha empès els mecanismes del poder a anar molt més enllà de qualsevol límit, no ja raonable, sinó fins i tot imaginable. Tants esforços esmerçats en la defensa del dret al treball i a la participació en la riquesa, del dret a l’habitatge, a la lliure circulació, a la llengua, a la cultura, a la llibertat de pensament, a la igualtat, a la informació, a la justícia, a la pau…; i veient com, a desgrat de tots els presagis que al llarg dels anys ens havien semblat derrotistes per impossibles, avancen avui novament, a frec d’imposar-se a la voluntat democràtica, els arguments dels “salvapàtries”, un exèrcit de voluntats mòrbides que sorgeix de les ombres on sempre han tingut recer i al qual no li cal ni ser molt nombrós, ni tenir raó ni arguments, ni cap altre mèrit, llevat dels de la “utilitat”, l’“oportunitat” i la “venalitat”. I, com a derivada, la força demagògica –populista, diuen avui– per arrossegar els qui, mancats de conviccions democràtiques o socialment fragilitzats i afeblits, es lliuraran sense reserves a qualsevol lideratge messiànic en defensa de “la” pàtria, encara que sigui mal llegida i mal interpretada, forassenyada o clarament inventada i inexistent.
Josep A. Vidal