No último dia 12 de março a Itália festejava os 150 anos de sua criação, ocasião em que a Ópera de Roma apresentou a ópera Nabuco de Verdi, símbolo da unificação do país, que invocava a escravidão dos Judeus na Babilônia, uma obra não só musical mas também, política à época em que a Itália estava sujeita ao império dos Habsburgos (1840).
Sylvio Berlusconi assistia, pessoalmente, à apresentação, que era dirigida pelo maestro Ricardo Mutti. Antes da apresentação o prefeito de Roma, Gianni Alemanno – ex-ministro do governo Berlusconi, discursou, protestando contra os cortes nas verbas da cultura, o que contribuiu para politizar o evento.
Como Mutti declararia ao TIME, houve, já de início, uma incomum ovação, clima que se transformou numa verdadeira “noite de revolução” quando sentiu uma atmosfera de tensão ao se iniciar os acordes do coral “Va pensiero” o famoso hino contra a dominação. Há situações que não se pode descrever, mas apenas sentir; o silêncio absoluto do público, na expectativa do hino; clima que setransforma em fervor aos primeiros acordes do mesmo. A reação visceral do público quando o coro entoa – “Ó minha pátria, tão bela e perdida Ao terminar o hino os aplausos da plateia interrompem a ópera e o público se manifesta com gritos de “bis”, “viva Itália”, “viva Verdi”.
Das galerias são lançados papéis com mensagens políticas.
Não sendo usual dar bis durante uma ópera, e embora Mutti já o tenha feito uma vez em 1986, no teatro La Scala de Milão, o maestro hesitou pois, como ele depois disse: “não cabia um simples bis; havia de ter um propósito particular”. Dado que o público já havia revelado seu sentimento patriótico fez com que o maestro se voltasse no púlpito e encarasse o público, e com ele o próprio Berlusconi.
Fazendo-se silêncio, pronunciou-se da seguinte forma, e reagindo a um grito de “longa vida à Itália” disse Ricardo Mutti: “Sim, longa vida à Itália mas… [aplausos]. Não tenho mais 30 anos e já vivi a minha vida, mas como um italiano que percorreu o mundo, tenho vergonha do que se passa no meu país. Portanto aquieço a vosso pedido de bis para o Va Pensiero. Isto não se deve apenas à alegria patriótica que senti em todos, mas porque nesta noite, enquanto eu dirigia o coro que cantava “Ó meu pais, belo e perdido”, eu pensava que a continuarmos assim mataremos a cultura sobre a qual assenta a história da Itália. Neste caso, nós, nossa pátria, será verdadeiramente “bela e perdida”. [aplausos retumbantes, inclusive dos artistas da peça] Reina aqui um “clima italiano”; eu, Mutti, me calei por longos anos. Gostaria agora…nós deveriamos dar sentido a este canto; como estamos em nossa casa, o teatro da capital, e com um coro que cantou magnificamente e que é magnificamente acompanhado, se for de vosso agrado, proponho que todos se juntem a nós para cantarmos juntos.”
Foi assim que Mutti convidou o público a cantar o Coro dos Escravos. Pessoas se levantaram. Toda a ópera de Roma se levantou…
O coral também se levantou. Foi um momento magnífico na ópera! Vê-se, também, o pranto dos artistas.
Aquela noite não foi apenas uma apresentação do Nabuco mas, sobretudo, uma declaração do teatro da capital dirigida aos políticos.
Un document realment emotiu. M’ha fet reviure un moment que no puc datar exactament, en la segona meitat dels anys cinquanta. Jo no tenia més de dotze o tretze anys. Una tarda de dissabte o diumenge vaig anar al cinema del barri. Hi feien sessió doble. Això vol dir que per tres pessetes (a penes 2 cèntims d’euro, hi podies passar tota la tarda. El local era rònec i feia la pudor de desinfectant característica dels cinemes d’aquella època fosca, tan plena de mancances. Els espectadors que hi entraven a mitja tarda, s’hi duien el berenar, i l’olor de desinfectant i dels cacauets -que eren la menja típica dels cinemes abans que s’introduís el costum de menjar crispetes- es barrejava amb la flaire apetitosa dels entrepans oliosos de truita, cansalada, xocolata…Aquell dia hi feien una pel·lícula d’èxit, que ja havia passat per tots els cinemes d’estrena i de més categoria: “Sissí emperatriz”, amb una ensucrada Romy Scheneider -una actriu fada i simpática que poc feia pensar aleshores que es convertiria en la gran actriu que arribà a ser- i un galan, fill d’un galan, Karlheinz Böhm, fill del director d’orquestra Karl Böhm, malgrat que jo aleshora, d’aquests detalls biogràfics no en tenia ni idea. No recordo si la pel·lícula em va arribar a interessar; em sembla recordar que, posat com estava a la porta d’entrada a la pubertat, em va semblar una mica cursi… Però, de cop i volta, en un moment en què la parella imperial dels protagonistes assisteixen a una representació d’òpera, va començar a sonar el “Va pensiero…”. El públic que, en el film, assistia a la representació, es posava dempeus i, encarats als monarques, feien esclatar crits de “Visca Itàlia” “Visca Verdi”… Vaig restar corprès. Quin descobriment extraordinari! En tinc el record nítid d’aquell moment, de l’esgarrifança que em va commoure com mai abans m’havia commòs una música.Aquella era la primera de les dues pel·lícules que feien en el que s’anomenava “sessió contínua”. Això vol dir que, quan acabava la segona, l’espectador no estava obligat a marxar del cinema i podia quedar-se a verure per segona vegada el programa i, si li venia de gust, quedar-s’hi fins a l’hora de tancar, ja passada la mitjanit. Quan va acabar la segona pel·lícula, vaig restar al meu seient i no vaig marxar del cinema fins que vaig tornar a veure, per segon cop aquella mateixa tarda, l’escena del “Va pensiero”.Fa un parell d’anys em van regalar un enregistrament del Nabucco molt antic, comprat per 6 eurosi amb copy del 2004 d’Ediciones Folio. És una representació històrica, amb Maria Callas (Abigaille) i Gino Bechi (Nabucco), orquestra i cor del Teatro San Carlo de Nàpols, dirigits per Vittorio Gui. L’enregistrament, fet directament a la sala i, per tant, amb totes les imperfeccions habituals d’aquesta mena d’enregistraments, és del 20 de desembre del 1949. Mentre l’escoltava, en arribar al “Va pensiero” em vaig trobar amb un esclat del públic que assistia a la representació i novament els crits de “Visca Itàlia”, “Visca la Llibertat”… Itàlia, que tot just sortia de l’ocupació que seguí a la desfeta de la Segona Guerra Mundial i que, amb la creació de la República Italiana i una nova constitució democràtica, tot just sortia del malson del seu passat recent, acollia amb crits de llibertat aquella primera representació postbèl·lica del Nabucco.I aleshora, com avui en escoltar aquest document, vaig tornar a sentir l’emoció d’aquella primera vegada, en un cinema de barri, quan, amb dotze o tretze anys, treia el cap per primera vegada a la finestra de la vida per descobrir que la força extraordinària de l’art quan és capaç de fer seus els anhels i les emocions d’un poble que el sent com a propi fins a fer-ne expressió de llibertat.El “Va pensiero” d’aquell enregistrament del 1949 a Nàpols es pot sentir a http://wn.com/Aida_1_Atto_II_Teatro_di_San_Carloi a http://www.youtube.com/watch?v=EKaMXjpFk-I