O emigrante – a saudade e a dor do exílio e da distância
Josep Anton Vidal apresenta-nos hoje uma peça de grande valor musical, L’emigrant do grande compositor catalão Amadeu Vives (1871-1932) sobre um poema de Jacint Verdaguer, um dos grandes nomes do Romantismo europeu e um dos maiores vultos da literatura catalã.
A canção tem sido interpretada por grandes tenores e sopranos catalães, tais como Emili Vendrell, Josep Carreras, Jaume Aragall, Montserrat Caballé…
Porém, preferiu Josep Vidal a versão do tenor madrileno Plácido Domingo numa gravação feita ao vivo em 1986 no Teatre del Liceu, em Barcelona.
“L’emigrant” – L’enyor i el dolor de l’exili i la distància
“L’emigrant” és una bellíssima peça del compositor català Amadeu Vives (1871-1932) sobre un text de Jacint Verdaguer (1845-1902), un dels grans poetes del Romanticisme europeu.
No se'm fa gens fàcil proposar-vos una versió d'aquesta cançó. Hi ha excel·lents interpretacions corals i solistes. Les veus dels grans tenors i sopranos catalans l'han cantada: Emili Vendrell, Josep Carreras, Jaume Aragall, Montserrat Caballé...
No obstant, el que us proposo és d'escoltar-la en la veu del tenor madrileny Plácido Domingo, en un enregistrament fet a Barcelona el 1986, perquè, sense demèrit de cap de les altres versions que us proposaré, per si us ve de gust escoltar-les, en fa una interpretació magistral:
El poema de Verdaguer diu així:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
(...)
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me'n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,
que hi vull morir!
Per als catalans, aquest poema, que canta el sentiment del qui, allunyant-se per mar del país on ha nascut, veu com lentament se n’esborren les costes, els perfils coneguts, i sent en l’ànima el dolor de la separació, potser per sempre, ha esdevingut, amb la música d’Amadeu Vives, l’expressió més íntima i genuïna de l’enyorament i de la pèrdua de tot allò que un hom estima amb un amor essencial, constituent.
L’enyorament és per als catalans com la saudade dels portuguesos, un sentiment de difícil traducció, perquè és una confluència de sentiments diversos. Personalment, crec que aquest sentiment, sigui enyorament o saudade, es característic dels pobles mariners. En el cas dels catalans, però, s’hi afegeixen a més els sentiments de solitud i d’immensitat, de grandesa i de petitesa alhora, que ens inspiren les muntanyes, tan a prop del mar.
Per als catalans que van viure la guerra i els qui vam viure la postguerra, “L’emigrant” va lligada al record de l’exili, un record que, encara ara –passats més de 70 anys i quan ja en fa 35 de la mort del dictador– ens posa un nus a la gola i ens fa venir llàgrimes als ulls; amb ràbia, amb molta ràbia…
L’exili, l’any 1939, va ser un fet tràgic, terriblement dolorós. Quantes vides frustrades per sempre més! Quanta vida esquinçada brutalment! Imagineu tot el dolor que hi devia haver al cor de les persones que en una corrua interminable, carregats de frustració i de tristesa s’allunyaven de la seva terra abandonant-ho tot i deixant-hi familiars, amics, paisatges coneguts, sense saber on anaven, sense saber si podrien tornar-ne…
Molts d’ells no van tornar mai més a trepitjar terra catalana. El país va quedar escapçat, condemnat a dos exilis, un d’exterior i un altre d’interior, el dels qui van passar la frontera i no van tornar a trepitjar mai més o durant molt de temps la pròpia terra, i el dels qui van restar a la pròpia terra havent-hi de suportar l’ultratge bàrbar i criminal dels vencedors.
Per això, quan el passat 7 de novembre, a l’Ateneu de Barcelona, en un acte d’homenatge a Just Cabot (“periodista, crític, traductor, polemista, agitador cultural”, mort a l’exili ara fa 50 anys), el tenor Jordi Cortada, acompanyat pel pianista Marco Evangelisti, va interpretar “L’emigrant“, l’emoció va fer que el cor de tots els assistents, per uns minuts, bategués a un mateix compàs, ple d’un mateix sentiment dolorós, d’enyorament, de ràbia renovada… Perquè els dos exilis que va patir Catalunya no eren pas resultat d’una guerra, sinó de la voluntat d’extermini, d’anihilament del poble català pels vencedors.
* * * *
Si voleu sentir altres interpretacions d'aquesta bellíssima cançó, podeu escoltar-la en la veu extraordinàriament vellutada i harmoniosa de Jaume Aragall (http://www.youtube.com/watch?v=xtkZFPrOT1E) –malgrat que l'enregistrament va acompanyat d'unes imatges de "gust turístic" no gaire adients–, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sota la direcció del mestre Jaume Brotons. Us en recomano també les interpretacions de Montserrat Caballé (http://www.youtube.com/watch?v=zialr9HBPnw&feature=related), feta al Gran Teatre del Liceu l’any 1987, malgrat que l’enregistrament és força defectuós, i de Josep Carreras, l'any 1984 a Barcelona, (http://www.youtube.com/watch?v=pTsxbqbU3yw&feature=related), totes elles excel·lents.
“