Em 9 de Abril passado, na Igreja Nossa Senhora dos Mártires de Lisboa, foi interpretado o “Canto da Sibila” pelo coro de vozes brancas da Escolania de Lluc, uma instituição criada em 1531. Cantara-se em diversas zonas do Mediterrâneo, mas com o tempo foi a tradição foi sendo abandonada. No entanto, o canto litúrgico da Sibila sobreviveu nas igrejas de Maiorca, onde, desde a Idade Média, se interpreta na noite de Natal. Vamos ouvir um fragmento do Canto da Sibila na interpretação da maiorquina Maria del Mar Bonet.
Uma voz que nos chega da noite dos tempos…
Una veu que ens arriba des de la nit dels temps Malgrat l’acció devastadora del consumisme i els costums urbans sobre les tradicions de l’àrea mediterrània pròpies del cicle de cap d’any, si hi gratem una mica encara podem reconèixer, sota la crosta superficial que hi posa l’artificiositat i la sofisticació ignorant de la nostra forma de viure, les velles tradicions que, abans de la pressió religiosa judeocristiana, vinculava les velles civilitzacions agràries amb la natura. Cal, però, llevar, l’una rere l’altra, com qui pela una ceba, les capes de vernís que hi han anat abocant els segles i l’evolució social fins a la generació de sincretismes que a penes som capaços de llegir i d’interpretar.
En la fredor de l’hivern, els animals, les plantes i la terra hivernen. S’adormen. En un llenguatge planer diem que “moren”. No hi ha vida als arbres, els camps semblen erms, la terra es glaça, un sudari de boira amortalla la natura, de les branques dels arbres pengen caramells de glaç… Qui aparegués de cop i volta enmig del nostre paisatge hivernal, sense saber res, no podria imaginar l’esclat de vida, la brotada esponerosa i l’abundància de fruits que hi duran la primavera i l’estiu.
Però, la nostra gent, que coneix el propi paisatge, sap que la mort hivernal és tan sols aparent, que en la quietud de l’hivern les llavors es carreguen d’energia sota terra, que les deus se sadollen, que la terra es refà serenament de l’esforç de la fruitada anterior; que els animals es preparen per recomençar el ritual de fecundació i de la renovació de la vida.
En les antigues societats agrícoles, malgrat tenir un gran coneixement de la natura, l’hivern s’assimilava al trànsit per la mort, la baixada als inferns, i era aquest, alhora, el preludi de la vida. Per això, en la nostra cultura l’hivern és temps d’auguris, és temps de profecia.
Els nostres avantpassats, que se sabien lligats al cicle natural, escoltaven l’anunci del prodigi de la fecunditat, procuraven congraciar-se les forces de la natura a través de la màgia reproduint a escala racional i humana els cicles de la natura. I per això feien durant l’hivern cerimònies que eren presagi del rebrot de la vida, auguri de la fecunditat i conjur contra la mort definitiva.
Per això també, les religions que van sorgir d’aquelles civilitzacions agràries van fer de la resurrecció –de la vida després de la mort– un dels fonaments del seu credo. El cristianisme, incapaç d’erradicar les velles cerimònies, els mites mil•lenaris, va provar de fer-se’ls seus. Però els atavismes perviuen sota les formes sincrètiques de les tradicions actuals del cicle de cap d’any.
Una d’aquestes tradicions és el Cant de la Sibil•la, que es cantava la nit de Nadal a les esglésies de les terres mediterrànies, a Occitània, a Catalunya, a les illes Balears, al País Valencià i en altres territoris peninsulars fins a Portugal i que s’ha mantingut al llarg dels segles a Mallorca, a l’Alguer i que, recuperat recentment, es canta també avui a altres llocs de la geografia catalana i valenciana.
El Cant de la Sibil•la conserva les formes processionals del drama litúrgic, i una part de la posada en escena. Les sibil•les eren personatges del món pagà, profetesses que cantaven oracles d’inspiració divina. Miquel Àngel va pintar-les a la capella Sixtina. En la tradició cristiana anuncien el dia del judici, amb el qual culmina el mite de la resurecció i que és una translació a la dimensió religiosa de l’auguri de la fertilitat, del renaixement de la natura, en el cicle d’hivern.
En les celebracions litúrgiques la Sibil•la Eritrea sol ser un infant, que entona la vella melodia amb una espasa a la mà, amb gest dramàtic ritual:
Al jorn del judici
Parrá qui haurá fet servici
Un rei vendrá perpetual
Vestit de nostra carn mortal
Del cel vindrá tot certament
Per fer del segle jutjament
Ans que el judici no será
Un gran senyal se mostrará
Lo sol perdrá lo resplendor
La terra tremirá de por
Aprés se badará molt fort
Amostrant-se de greu conhort
Mostrar-se han ab crits i trons
Les infernals confusions
Del cel gran foc davallará
Com a sofre molt pudirá
La terra cremará ab furor
La gent haurá molt gran terror
Aprés será un fort senyal
D’un terratrémol general
Les pedres per mig se rompran
I les muntanyes se fondran
Llavors ningù tindrá talent
D’or, riqueses ni argent
Esperant tots quina será
La senténcia que es dará
De morir seran tots sos talents
Esclafir-los han totes les dents
No hi haurá home que no plor
Tot lo mo’n será en tristor
Los puigs i plans seran iguals
Alli seran los bons i mals
Reis, ducs, comtes i barons
Que de llurs fets retran raons
Aprés vindrá terriblement
Lo fill de de’u omnipotent
De morts i vius judicará
Qui be’ haurá fet alli es parrá
Los infants qui nats no seran
Dintre ses mares cridaran
I diran tots plorosament
“Ajuda’ns, de’u omnipotent”
Mare de de’u, pregau per no’s.
Puix so’u mare de pecadors
Que bona senténcia hajam
I paradis possejam
Vosaltres tots qui escoltau
Devotament a de’u pregau
De cor ab gran devocio’
Que us porte a salvacio
Les primeres referències documentades de la tradició litúrgica es remunten al segle V i la música està documentada ja al segle IX. Les versions en llengües romàniques de l’original llatí, entre les quals la catalana, procedeixen del segle XIII. La part preservada, el cant Iudicii signum, té versions molt diverses escampades per tot el territori i encara poc estudiades. Mallorca és el territori, juntament amb la petita citat sardocatalana de l’Alguer, el territori on ha perviscut el Cant de la Sibil•la, amb una persistència inusitada. Des del 2010, forma part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Malgrat haver-vos ja convidat a escoltar-ne la interpretació divulgadora, sentida i respectuosa, de Maria del Mar Bonet, us convido a sentir-lo en la veu extraordinària de la soprano Montserrat Figueras, que, amb la seva excel•lent interpretació, ha copsat totes les essències i les excel•lències d’aquest cant mil•lenari.