Cançó del bes sense port”: Un esclat de poesia en els versos de Maria Mercè Marçal cantats per Miguel Poveda
L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenç
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.
Carbó d’amor dins dels ulls
i el ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra.
El català Miguel Poveda, fill alhora de Barcelona i Badalona, és avui una de les veus que excel·leixen en el món del flamenc. Ha actuat als més prestigiosos escenaris internacionals i ha participat, entre altres pel·lícules, en “Fados” de Carlos Saura, en la qual interpreta “Meu fado meu” con Mariza
L’any 2005 va enregistrar “Desglaç”, una creació molt personal en què interpreta versions musicades de poetes catalans, entre les quals hi ha aquesta “Cançó del bes sense port” de Maria Mercè Marçal. El 2011 va rebre el Premi Nacional de Cultura de Catalunya.
“Desglaç” és també el títol del que fou el darrer poemari de Maria Mercè Marçal (1952-1998). Llicenciada en filologia clàssica, Marçal va produir una exquisida obra poètica, que, malgrat la seva mort prematura, ha esdevingut una de les obres imprescindibles per explicar la poesia catalana de les darreres dècades del segle XX. A més, Maria Mercè Marçal se significà per la seva militància cívica, especialment pel seu posicionament feminista, àmbit en el qual és encara avui un referent de coherència cívica i humanística. Les paraules amb què encapçalà el seu primer poemari, “Cau de llunes”, defineixen les fidelitats essencials de la seva obra poètica i de la seva coherència personal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebe