En aquesta mateixa secció, el passat 23 de gener, us convidava a assaborir un poema deliciós de Maria Mercè
Marçal en la veu sensible i emotiva de Miguel Poveda.
Avui torno a proposar-vos un poema exquisit i impressionant de Maria Mercè Marçal: “Covava l’ou de la mort blanca”, en la veu de ressonàncies profundes de Sílvia Pérez Cruz.
Maria Mercè Marçal fou una lluitadora incansable de fermes conviccions en moltes causes. També ho fou contra la malaltia, un càncer de pit, que la portà a la mort l’any 1998, abans de complir els cinquanta anys.
En aquest poema corprenedor s’adreça a la mare mirant de fit a fit la mort que es cova dins el seu pit, aquest “ou de la mor blanca”, que creix arran de pit, sota l’aixella. “No ploris per mi, mare; plora amb mi.
Covava l’ou de la mort blanca
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil•lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l’esglai
de l’ombra.
Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal•lí com una deu.
La deu primera, mare.
(Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz; Guitarra: Raül Fernández; Violoncel: Alba Haro. – Dins el disc: Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons.)