´MÚSICA CATALÃ – La Trinca – por Josep Anton Vidal

Avui, a dos dies vista del trenta-unè aniversari de l’assalt al Congrés dels Diputats espanyol per la Guàrdia Civil (el “23 F”), us convido a escoltar “La dansa del sabre” del grup La Trinca, que en va fer el relat satíric i humorístic dels fets:

 

L’any 1969 començà la seva aventura musical el grup format per Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual, que, amb el nom artístic de La Trinca, van aconseguir immediatament una gran popularitat pel to humorístic de les seves cançons, la facilitat comunicativa de la seva música i la pràctica d’una sàtira hàbil, que jugava amb el context sociopolític en aquella Catalunya dels darrers anys del franquisme i les segones lectures a què els molts anys de censura i de persecució de les llibertats ens havien habituat. L’activitat del grup es mantingué en la línia original de les actuacions públiques i la creació d’espectacles musicals fins a la meitat de la dècada del 1980, en què van derivar cap a la producció audiovisual.

 

Així doncs, la carrera de La Trinca se circumscriu en un espai temporal de catorze anys que té com a centre l’any 1975, el de la mort de Franco. Temps convulsos en què es viu l'”abans” i el “durant” d’una transició política, sobre la qual el “després” ha confirmat les pitjors expectatives. El 23 de febrer (el “23 F”) del 1981, la Guardia Civil prenia el Congrés dels Diputats, a Madrid, i segrestava tot el Parlament espanyol durant l’acte d’investiduara del nou president Leopoldo Calvo Sotelo. A València, el General Milans del Bosch treia els tancs al carrer amb la pretensió de prendre la ciutat. Passada la mitja nit, el rei Joan Carles I va fer una al•locució televisiva en què desautoritzava els colpistes. Fa pocs dies, però, Alemanya ha aixecat el secret sobre els informes del seu ambaixador a Espanya d’aleshores, en els quals informa que el rei reconeixia la bondat dels motius que guiaven els colpistes.

 

El 23 F fou un punt d’inflexió, que va tancar moltes portes i va frustrar molts somnis de llibertat. A partir d’aleshores, la lectura de la Constitució va ser summament “prudent”. I la “prudència”, ja sap, en política vol dir deixar de banda totes les reformes, ajornar tant com es pugui les llibertats, frenar o domesticar la democràcia, desarmar les consciències i armar i fins blindar els poders fàctics. I gràcies a allò (si més no en part) la Constitució Espanyola va ser allò que els personatges del règim franquista que van participar en la seva redacció, representats en l’ínclit Manuel Fraga Iribarne, havien previst: la possibilitat de donar continuïtat a l’ideari franquista del nacionalisme espanyol i tota la seva xerrameca patrioteril. Espanya, emparada en l’il•lusionisme democràctic, oportunament frenat per la por del cop militar i tornat a la “prudència” del conservadorisme en què ara ens trobem, ja podia tornar a ser “nacionalista”, “conservadora” i “catòlica” (és a dir, amb les benediccions del cardenal Rouco Varela i de tota la Conferència Episcopal) sense complexes. Avui, trenta-un anys després d’aquell 23-F, ens sembla insòlit que els nois de La Trinca fossin capaços d’esmolar les eines del seu ofici parodiant, amb la música de la Dansa del Sabre, l’assalt al Congrés dels Diputats que segrestà la democràcia espanyola, i exposant amb la música d’un “paso doble torero” la figura d’un personatge com Manuel Fraga Iribarne, ministre de Franco, pervertidor –amb l’assentiment i la conformitat de molts- de la reivindicació democràtica, salvador de l’aparell ideològic nacionalista del franquisme i fundador del partit Alianza Popular –que va votar NO a la Constitució- i que avui, reconvertit en Partido Popular ocupa el poder a Espanya, amb majoria absoluta i un suport desacomplexat de gran part de l’electorat espanyol, exhibeix la Constitució com a arma inquisitorial contra les reivindicacions nacionalistes, contra els “excessos” de les llibertats democràtiques, contra el “futur” (1):

 

 

 

L’humor català és sempre punyent, sovint barroer, però sol ser enginyós, i els anys d’història ens han ensenyat a ser “hàbils” i a utilitzar segones i terceres lectures. Ens agrada enriure’ns de nosaltres mateixos, i ho fem amb un humor irreverent, iconoclasta. Si no ho féssim així, probablement no sobreviuríem a l’assot persistent dels mals vents de ponent. Per això optem sovint per l’humor. Però sovint l’humor és el vehicle que canalitza la ràbia col•lectiva i estableix complicitats necessàries.

 

(1) Si us ve de gust, en podeu sentir la versió castellana, seguida de la versió catalana original, en el vídeo “Vida y milagros de Manuel Fraga”, amb imatges documentals de la biografia del personatge. Aquest enregistrament té, però, l’inconvenient que es talla al final de manera abrupta.