Arran de la publicació d’un poema de Fèlix Cucurull “Pelegrins de l’eterna aventura“, en versió portuguesa el passat 15 de març vam encetar amb l’amic Paulo Rato un breu intercanvi sobre la traducció i la dificultat que una traducció sigui fidel en tot a l’original.
No és una qüestió intranscendent, perquè bona part de la literatura que llegim és traduïda. I no obstant, són pocs els lectors que alhora de llegir tenen en compte el traductor i, de manera general, afirmen haver llegit un autor, malgrat que el que han llegit és la traducció d’un autor.
Quan acarem una traducció amb l’original hi descobrim diferències i mancances significatives; també alguns errors d’interpretació. A banda de l’encert o desencert del traductor, aquesta manca de fidelitat a l’original prové, entre d’altres, de dos factors decisius.
En primer lloc, dues llengües no són mai equivalents. Per dir el que una llengua diu amb una paraula, el traductor a una altra llengua pot necessitar construccions sintàctiques complexes o tota una oració.
La diferència entre llengües té un pes definitiu en la impossibilitat de la traducció, perquè cada llengua suposa una determinada conceptualització de la realitat. És així fins i tot en idiomes tan pròxims com poden ser dues llengües romàniques. Des d’una òptica simplista, pot semblar que tot el que es diu en una llengua es pot dir de manera més o menys semblant en qualsevol altra. No és pas així, i el traductor s’enfronta sovint a aquesta impossibilitat.
En segon lloc, la traducció comença amb la lectura, i, igual com no hi ha dues traduccions iguals, no hi ha dues lectures iguals. La lectura és sempre subjectiva. Doneu el llistí telefònic, el prospecte d’un medicament o l’etiqueta d’una peça de roba a dues persones i en faran lectures diferents, condicionades, inevitablement, per la subjectivitat.
Per tant, allò que un autor ha posat en la seva obra i el que “cadascun” dels seus lectors hi llegeix no estan en relació d’identitat. El autor hi ha posat referents, conceptes, associacions, inferències… que el lector no percep. Al seu torn, el lector hi afegeix referents, relacions, sentiments i vivències imprevisibles per a l’autor. Aquest joc de percepcions incompletes i condicionades entre la subjectivitat de l’autor i la del lector converteix cada lectura en una experiència singular i mai idèntica a una altra.
El traductor, malgrat l’esforç d’objectivitat que li atribuïm, no ens dóna la traducció de l’obra d’un autor, sinó la traducció de la seva lectura. La traducció recull allò que ha vist i ha valorat en l’original i mai no pot recollir matisos que li han passat per alt o que no ha valorat. Passa el mateix amb la jerarquització dels diferents registres de l’obra; el traductor decanta el pes de la balança en benefici de l’emotivitat, de la racionalitat, de l’agilitat o de la lentitud, de la lleugeresa o de la densitat, de manera que induirà en el lector una percepció deformada, per exemple, del ritme, el registre, la frescor, l’espontaneïtat o qualsevol altre tret de l’obra original.
Així doncs, la lectura, malgrat que solem explicar-la com una operació amb un resultat d’identitat absoluta (l’obra creada és igual a l’obra llegida, és a dir, a = A), acaba sent el resultat d’un seguint d’operacions de sumes i restes: el lector no valora, oblida o ignora parts, significats, referents i sentits (a – n); també hi atribueix significats, sentits, referents (a – n + m). En concloure la lectura, “l’obra de l’autor” (a) ha esdevingut “l’obra del lector” (A). El resultat és, per tant, una desigualtat (A ≠ a). Aquesta desigualtat es produeix en cada lectura i en cada lector; de manera que les n lectures d’una obra fetes per n lectors es redueixen sempre a una sèrie de desigualtats: a ≠ {A1 ≠ A2 ≠ A3 ≠ …≠ An}. Fins i tot quan un mateix lector rellegeix una mateixa obra dues, tres… vegades, les seves lectures successives no són mai idèntiques entre si.
Aquests dos factors condicionants (l’especificitat de cada llengua i la subjectivitat de la lectura) esdevenen més importants en un tipus d’obres que en d’altres. El llenguatge poètic comporta un nivell de dificultat considerable per la concisió, l’estilització i la polisèmia, i per la rigidesa de l’estructura formal.
El poema és la quinta essència de la literatura, síntesi i destil·lació d’un llenguatge, des de l’arrel fins a l’escorça i els brots més tendres. Precisament per això, perquè és la forma primigènia de l’expressió literària, el poema –el vers–és capaç d’empènyer l’especialista literari cap a profunditats estètiques i paisatges recòndits de la condició humana, i alhora emocionar una persona analfabeta i incapaç d’explicar què ha volgut dir el poeta ni per què els seus versos l’atreuen o l’esborronen. Potser per això, la traducció d’un poema té una dificultat particular.
La lectura del traductor té un plus que fa que la seva sigui una de les més exquisides maneres de llegir. A diferència del lector, que pot deixar-se endur per la potència especulativa de la seva lectura, el traductor s’imposa la disciplina de reproduir el text en una altra llengua i això el força a tornar a l’original, després de la lectura, i a enfrontar-s’hi novament. Culminada la lectura, ha de formular en el propi idioma el text que ha llegit, ha d’acarar la seva creació amb l’original, ha d’analitzar i comparar ambdós textos i ha de polir l’expressió traduïda fins a fer-ne l’expressió més pròxima a l’expressió original. S’ha de despullar de la seva lectura, i això vol dir que ha de seguir un procés d’introspecció per identificar-ne els efectes. Alhora, obligat pel compromís de fidelitat a l’original, el traductor s’enfronta amb els límits del propi idioma des de l’exigència d’un altre idioma, força els límits del propi llenguatge, escorcolla els propis recursos lingüístics i els redefineix.
Per tant, d’una banda, traduir és completar la lectura tornant al port d’on hem salpat, a l’original. I d’altra banda, traduir és explorar el llenguatge: el de l’autor, per descobrir-ne, fins al límit de la pròpia capacitat, els tresors més amagats; i el propi, perquè cal explorar-ne els recursos, cercar-ne potencialitats noves o ignorades.
La traducció del vers és un repte apassionant, una lluita de la qual se surt moltes vegades derrotat. Quan se n’aconsegueix el ritme, se’n perd el sentit; quan se’n té el sentit, es resisteix la construcció o la sintaxi; quan es troba el nom, falla l’adjectiu, o se’n perd el valor polisèmic, o se sacrifica la metàfora, o no funciona un símil… Fins que, després d’un procés de relectura tan insistent com calgui, se n’obté una traducció en la qual el vers sembla espontani, natural i… fàcil, i té a més el caràcter homogeni, en la forma i en el llenguatge, que pot reproduir en l’idioma de traducció la veu de l’autor..
Com a lectors, faríem ben fet de valorar més la traducció. Això comportaria, és clar, que els editors la valoressin també degudament. Però aquest és ja un altre tema.
Josep A. Vidal