Recordo haver-me embadalit, quan era infant, amb el treball de les brigades d’obrers que adobaven els carrers. D’allò fa molt de temps, però conservo aquelles imatges perfectament identificades i encara familiars.
Els carrers de l’Eixample barceloní que guardo en la memòria estaven coberts amb llambordes, amb milers de peces prismàtiques, gairebé totes iguals, amb vèrtexs cantelluts i la superfície plana en les cares que quedaven colgades en terra i lleugerament bombada en la cara superior. Els operaris les col•locaven hàbilment damunt una capa de sorra i les llambordes anaven ajustant-se cadascuna amb les veïnes com si haguessin estat fabricades precisament per encaixar amb les que tenien al costat i no amb cap altra. Els rengles de pedra, com un exèrcit disciplinat i uniforme, avançaven horitzontalment cobrint el carrer de banda a banda. Els operaris els piconaven metòdicament perquè quedessin ben clavats al sòl de sorra, i l’excés de sorra que les llambordes desplaçaven anava omplint les escletxes entre una peça i una altra i el conjunt esdevenia compacte i ferm.
L’eina dels piconadors era un cilindre de fusta, rematat amb un cèrcol metàl•lic a la part inferior, per evitar que la fusta s’esquerdés i s’obrís, i cenyit a la part superior per un altre cèrcol, també de ferro, proveït de dues nanses orelludes. L’operari, eixarrancat per tal d’aguantar-se ferm en terra i per protegir-se els peus, calçats amb espardenyes, d’un cop accidental, aixecava el picó a pes de braços, amb el cos tirat lleugerament enrera per recompondre l’equilibri que la feixuguesa de l’eina descomponia, i el deixava caure damunt les llambordes amb força i ritme calculats per no esberlar-les ni partir-les; l’eina picava en terra i hi rebotava i l’operari aprofitava el rebot per rematar l’operació amb un repicó en dos o tres temps, amb l’últim dels quals el picó queia sobre la llamborda del costat i hi reprenia els cops amb el mateix ritme.
El so del cop no era estrident, sinó una mica sord, i la cadència el transformava en una melodia monòtona i seguida, POM, pom-pom-pom, com si els carrers fossin el cor de la ciutat i el picó els anés ensinistrant a bategar tots amb el mateix ritme que ell els imposava.
La piconadora, una màquina amb una xemeneia fumejant per damunt d’una cabina elevada des de la qual el maquinista la feia avançar i recular feixugament damunt dues enormes rodes metàl•liques, empenyia un corró enorme, també metàl•lic, que rematava la feina dels piconadors i els n’estalviava la part més feixuga.
Quan els operaris havien completat la primera fase de la feina i el sòl era a punt, el maquinista posava en marxa la piconadora amb una explosió del motor que s’acompanyava d’una primera fumerada negra. Aquella mena de locomotora estrafeta feia uns quants esbufecs fins que el motor trobava el ritme de revolucions adient i la màquina arrencava. No corria pas. Circulava lentament, però de manera inexorable anava prement les llambordes fins a deixar-ne una superfície uniforme, sense cap prominència que, en el futur, pogués ser un obstacle a la marxa dels vehicles o un entrebanc per als vianants. La superfície dels carrers, però, no era plana, sinó ostensiblement còncava per facilitar l’escorriment de la pluja i dels orins dels cavalls i altres bèsties de càrrega que encara circulaven disputant-se l’espai amb els automòbils, que, cada vegada més nombrosos, auguraven la derrota inevitable de les sofertes i castigades bèsties.
El lector, si n’hi ha cap que s’entretingui amb aquestes línies, m’ha de perdonar. Quan s’ha superat amb escreix el meridià de la vida, el passat comença a pesar més que l’esdevenidor i els records interfereixen constantment amb el nostre discurs, que, a poc que badem, se’ns torna divagatori i erràtic. Aquesta és la raó per la qual, en aquest text, la referència a la piconadora, que havia de fer la funció d’introducció, ha reclamat un protagonisme imprevist i s’ha menjat gairebé tot l’espai. I ara em toca el córrer per escriure, ras i curt, el que havia de ser la part essencial d’aquest text en el qual la imatge de la piconadora, que, amb un ritme inalterable i amb la insensibilitat de les màquines, aixafa el camí fins a deixar-lo igual i uniforme, havia de ser un símil de la política que el nou govern de l’Estat espanyol està duent a terme amb l’obstinació cega d’una bèstia encabestrada.
El govern espanyol està actuant amb la subordinació mecànica i la insensibilitat d’una piconadora. No em refereixo només a l’economia, un terreny en el qual les directrius europees i les recomanacions i amenaces dels qui tallen el bacallà –que, per la nostra dissort, són els mateixos que ens han dut criminalment a la situació de fallida en què ens trobem– proporcionen al govern espanyol, com als governs d’altres països en situació similar, la coartada perfecta per encobrir la seva incapacitat política i personal per fer alguna cosa que no sigui defensar interessos particulars o gregaris. No, el terreny en el qual el govern del PP, amb Mariano Rajoy d’esqueller, està passant la piconadora no és només l’economia, sinó l’Estat.
Des del primer moment en què vam veure clarament que, afavorit per la irresponsabilitat política de Rodríguez Zapatero i el Partido Socialista Obrero Español, el PP tenia obert el camí per obtenir la majoria absoluta al parlament espanyol, se’ns va fer evident que en el terreny econòmic hauria de seguir les directrius que li dictessin des de fora i que, per tant, li quedaria molt poc espai per a la seva política; en canvi, allà on podria actuar a pleret i aplicar la “seva” política era en l’estructura de l’Estat. A més, la crisi li podia proporcionar la coartada perfecta per aixafar ben aixafat aquell invent de l’Estat de les autonomies i tornar a concentrar el poder en un Estat central, perquè el centralisme és una opció de la qual no s’han apartat mai ni el PP, ni el PSOE, ni l’imaginari polític del nacionalisme espanyol, fondament arrelat en la ciutadania de totes les classes socials, que el guarden en la consciència col•lectiva emmascarat o disfressat de patriotisme.
Mancades d’arrels polítiques, les autonomies espanyoles, amb l’excepció d’aquelles que tenen voluntat d’aconseguir un Estat propi, es rendeixen fàcilment a la idea d’una Espanya forta i poderosa, perquè aquesta imatge s’ajusta al seu imaginari patriòtic, i no els molesta la perspectiva de la centralització. A més, els seus trets identitaris no estan sota sospita i els poden fer volar tant com vulguin, no cal que ningú els talli les ales, perquè han encaixat en l’imaginari folklòric i pintoresc del nacionalisme espanyol. Aquestes autonomies dòcils, gens suspectes de vindicacions identitàries, que es reconeixen elles mateixes com a mers òrgans de gestió administrativa i que no tenen cap altre causa ni finalitat que servir de contrapès a la força centrífuga de les autonomies que, com Catalunya o el País Basc, volen tractar l’Estat espanyol d’igual a igual, no són vistes com un problema polític pel govern de Mariano Rajoy ni pel nacionalisme espanyol. El problema, i per tant la raó que mou la política recentralitzadora del PP, és especialment Catalunya.
Catalunya és l’obsessió, la bèstia negra del nacionalisme espanyol. Hi tenen una fixació malaltissa, fins al punt que, malgrat que l’economia catalana és bàsica per a la sostenibilitat econòmica del conjunt de l’Estat, fan tot el possible per ofegar-la, per impedir-ne la viabilitat… L’obcecació anticatalana del nacionalisme espanyol és alhora criminal amb Catalunya, perquè, tot impedint-ne el creixement, l’ofega i en procura la destrucció, i suïcida per a Espanya, perquè sembra amb sal el territori que és pilar essencial de la riquesa i el dinamisme de l’Estat.
Darrerament van guanyant espai en la premsa i en el debat polític dues tendències oposades: la independència i la intervenció. La via autonomista ha fracassat: independència, diem uns; intervenció, diuen els altres. Molts partidaris de la independència veuen en l’actual marc de drets garantits per les constitucions internacionals la seguretat que la consecució d’un Estat propi es possible, i que ho és per la via pacífica. Els partidaris de la recentralització i la intervenció troben en la crisi i en la gestió econòmica la coartada per sostreure a les autonomies dissidents un poder que, en la seva convicció, l’Estat mai no hauria hagut de delegar; i també s’emparen en les garanties de la llei i l’ordre per consumar els seus propòsits.
Jo, ho he de reconèixer, no sóc gens optimista. El debat sobre el futur d’aquest país continua segrestat per vells esquemes, per prejudicis nacionalistes, per una història arnada, mal construïda, mal llegida, mal entesa i mal explicada, i per un munt de vicis, tòpics i perversions diverses. I els interessos que realment estan en joc, no aconsegueixen de fer-se un espai en el debat.
Els pròxims mesos, però, el joc polític haurà d’assajar d’obrir camins decisius, i apareixeran explícitament o de manera subterrània els problemes essencials de la difícil articulació desigual que és l’actual Estat espanyol. Tant de bo fóssim capaços de posar-los damunt la taula per fer-ne una anàlisi objectiva i cercar-hi solucions democràtiques i creatives, coherents amb el sistema de llibertats igualitari en el marc del dret internacional i de la racionalitat. Crec, però, que no ens en sortirem. Des del govern del PP ja s’ha anat dient que l’actual conjuntura no ens permet la vel•leitat de posar dempeus “nacions inventades”.
Nacions inventades, diuen. I ho diuen amb un desvergonyiment insultant. Que potser no saben qui són? Que han oblidat d’on vénen? Que potser no saben que no han encertat mai ni a definir, ni a cohesionar aquest invent que anomenen Espanya i que han aixecat sobre la conquesta i la manca de llibertats, i que volen perpetuar a base de prepotència, maltractament i espoli? I malgrat tot, aquesta invenció podia haver estat un punt de trobada a partir del qual s’hauria construït un projecte comú si el nacionalisme espanyol hagués estat capaç d’entendre-la, respectar-la i estimar-la en la seva diversitat…
Que no coneixen la pròpia història?
Potser és per això que jo he decidit deixar espai obert al record i a la memòria, com he fet a l’inici d’aquest text. Perquè en els dies que vindran ens caldrà saber del cert qui som i d’on venim, i, sobretot, ens caldrà saber i recordar qui són “ells” i d’on vénen. Ens caldran fermesa, resolució i coratge. Per això, espero que no se’ns afluixi la memòria, no fos cas que ens els creguéssim.
Josep A. Vidal