La neurocientífica Susana Martínez-Conde, que treballa al Barrow Neurological Institute, de Phoenix, als EUA, ha manifestat en una entrevista publicada arran de la seva recent visita a Barcelona, que “el gran enigma per a la neurociència” són les bases neurals de l’experiència conscient. “El cervell té recursos limitats, i la quantitat d’informació que ens envolta és superior a la que pot processar”, ha dit.
Seguint la seva argumentació, afirma que el cervell només pren mostres d’informació i utilitza uns certs algoritmes per omplir els buits d’informació. “Aquests algoritmes acostumen a funcionar –explica– però sovint el resultat no es correspon amb la realitat que ens envolta.” Així doncs, malgrat que “la realitat existeix”, no en tenim experiència directa i, per tant, “el que percebem és una simulació de la realitat que ens envolta”.
Crec que l’experiència ens atorga a tots prou evidències que la nostra percepció és fragmentària i asistemàtica i confirma així l’encert del que diu la doctora Martínez-Conde. Podem esforçar-nos a observar la realitat amb el rigor sistemàtic d’un científic, seguint una planificació que no deixi res a l’atzar; però, amb tot i això, la nostra perpepció serà una concatenació de dades perceptives separades unes de les altres per uns forats que ens caldrà omplir per construir-ne un tot coherent. I la magnitud dels forats, per petits que siguin, obre espais infinits, de manera que les nostres explicacions de la realitat –ja sigui la història, l’art, la ciència, la política o l’economia–, fins i tot les explicacions més coherents, són una mena de gruyère, amb més forats que formatge.
¿És possible una visió objectiva de la realitat? ¿És possible tenir la mateixa experiència de la realitat que els altres, que algú altre…?
Acceptats els pressupòsits, la pregunta anterior és retòrica. Si les respectivas percepcions de la realitat no són idèntiques, la noció de la realitat no pot ser tampoc idèntica, i sembla difícilment compartible si no hi ha un treball, més o menys esforçat, de comunicació. Probablement el fet que siguem tan limitats a l’hora de percebre la realitat ens força a l’intercanvi, a la comunicació de les experiències respectives, totes elles incompletes, imperfectes. Segons la doctora Martínez-Conde, la comunicació és possible “perquè els circuits neurals són semblants”; és a dir, “no tenim l’experiència directa de la percepció d’altres persones, però la nostra percepció sí que s’hi assembla.”
Tanmateix, la cosa és més complexa, perquè els nostres intercanvis comunicatius no es fan exclusivament a partir de les nostres percepcions i, per tant, no tot el que intervé en la comunicació per una i altra part són percepcions constatables. La nostra manera de percebre la realitat és acientífica, improvisada, condicionada, impulsiva, emotiva, incontrolada… Això fa que les nostres experiències perceptives, la nostra experiència de la realitat, estigui vinculada a una subjectivitat irrefrenable i mal coneguda per un mateix i pels altres.
Per això la comunicació ha de ser sempre, i en primer lloc, un exercici d’honestedat, de despullament, de distanciament respecte d’un mateix. És a dir, un exercici d’autocrítica… Hi ha visions objectives de la realitat, i hi ha percepcions analítiques que, tot i ser una construcció conceptual, són susceptibles d’argumentació prou sòlida per resistir l’intent de refutació, si més no basats en els arguments de què es disposa en un moment donat. Vol dir que hi ha veritats, conceptualitzacions que descriuen determinats aspectes de la realitat amb una solvència suficient, que satisfà els sistemes de necessitats de diferents paradigmes, científic, històric, sociològic, artístic, cultural… Però, fins aquí; és a dir, fins al present, fins allò que sabem ara…
En l’àmbit restringit de les certeses es poden construir, prudentment, determinades seguretats; quant a la resta, als altres àmbits –els de la incertesa–, la prudència ha de ser absoluta.
I és clar, ni en l’àmbit de les seguretats ni en el de la prudència absoluta no hi tenen cabuda els dogmes, precisament perquè la seva pròpia naturalesa els incapacita per a l’intercanvi comunicatiu de l’experiència de la realitat, atès que, per definició, els dogmes no es basen en la percepció, sinó en l’autoritat i es proclamen, a més, també per definició, incontestables, fonamentals i indiscutibles.
Crec que en la història hi ha hagut i hi ha molts i molts dogmes –potser fins i tot, i malgrat tota la retòrica de la postmodernitat, més abundants i més diversos que mai. I val a dir que només que en quedés un ja em semblaria una quantitat excessiva. Però, tornem a la història, on tant com hi han abundat els dogmes hi ha mancat intercanvi comunicatiu de l’experiència. Les civilitzacions han hagut de triar entre intercanviar o acaparar, entre respectar o sotmetre, entre compartir i usurpar, entre la humilitat o la supèrbia, entre la dignitat de tots o la vanitat d’alguns, entre el descobriment i “la revelació”, entre la ciència –siempre inquietant– i la ignorància –sempre autocomplaent–, entre la veritat i el dogma… I crec que, si més no les civilitzacions que jo conec i especialment la nostra, han demostrat una obstinació cega a agafar en tot els camins equivocats; o així m’ho sembla.
I amb tots aquests errors s’ha escrit la nostra història. I és clar, per tal que un edifici tan maldestre s’aguantés mínimament o es pogués mirar sense repulsió, els poderosos han confiat als savis i als poetes el treball de construir-ne un imaginari adient i d’explicar-lo. Afortunadament, però, la condició del savi i del poeta és díscola per naturalesa, inconformista i, en molts casos, fins i tot cruel amb qui els paga la feina. Gràcies a això han estat molts, moltíssims, els qui no s’hi han avingut a les exigències dels poderosos ni s’hi han sotmès del tot, i sempre han fet trampes en el joc, fins i tot quan semblava que seguien les regles. Sort en tenim, d’això, i que, amb el temps, hem anat aprenent a llegir entre línies.
Però, el que ha salvat en la història la tasca dels poetes, dels artistes i dels savis, no ha estat tant en allò que han dit, en allò que han explicat, en la seva conceptualització completa i coherent d’una realitat feta de percepcions fragmentàries, sinó en la manera com han omplert els buits, els forats d’aquell immens formatge del qual he parlat abans. Perquè fins i tot explicant o transmetent les veritats del poder, de l’opressió o de la ignorància, han sabut omplir aquests porus infinitesimals de la fragilitat, el desconcert, l’astorament, l’estupor, la inseguretat i els mil i mil neguits i els mil i mil treballs de la peripècia humana.