Quatre Barres
Com gosto, publicamos hoje neste espaço a Carta de Barcelona de Josep Anton Vidal, pela data dirigida a Camões.
A Camões, vell amic…
Quand’io mi volgo in dietro a mirar gli anni… (1)
Per què el passat, Camões, vell amic, ens roba la mirada, si davant els ulls tenim la mar, immensa, que ens convida com sempre a l’aventura?
La teva mar és l’oceà, una mar sense fi, inacabable i fonda, que obre camins per descobrir mons nous. La meva és una mar petita, on tot és conegut i vell, on la mirada endevina sempre una altra riba, on l’orella atenta escolta sempre la remor de les ones que esberlen les roques d’altres costes o la cadència endormiscada amb què llepen la sorra d’altres platges, i on fins i tot sabem de cor el cant de les sirenes.
En la mar que contemples, vell Polifem cansat que, arborat altre temps, provocares les ires de Posidó i causares les desgràcies d’Ulisses…, Odisseu tu mateix, vell navegant perdut en mars tempestuoses en cerca d’una Ítaca impossible, tal volta inexistent…, en la mar que contemples, Polifem-Odisseu, el món creix i s’eixampla i cada descoberta obre nous horitzons, i tot té un més enllà.
En la mar que contemplen els mes ulls, tot és a prop, i el món, que es concentra tot ell en una sola mirada, s’aprofundeix tot cercant-se ell mateix, descobrint al seu si les essències recòndites que nodreixen una saviesa antiga.
Camões, vell amic, tu i jo som fills d’una mateixa terra que separa i uneix dues mars, dos infinits, l’un que ens convida a anar més i més lluny i l’altre que ens convida a anar endins, endins, endins… El teu poble i el meu, a l’una i l’altra riba d’una mateixa terra, són pobles mariners, que han treballat la terra a contracor, amb la mirada sempre posada en la ratlla on s’uneixen cel i mar i l’ànim sempre prest a la navegació.
Quando os olhos emprego no passado… (2)
Per què, doncs, amic meu, aquest neguit que ens força a mirar enrere? Se’ns ha cansat el braç de dur el timó, tenim el cos retut de forcejar amb el rem, no ens queden forces ja per traginar les veles i el cordatge, no tenim esma, potser, per llevar l’àncora, i cerquem el recer del port d’on vam partir?
Enrere, però, ja no hi ha port, ni refugi. La terra d’on salpàrem ja no hi és. Els qui ens acompanyaren al moment de partir tampoc no hi són… S’han esvanit, s’han perdut en el temps que tot ho esborra. En la memòria són ja un perfil confús, gairebé sense rostre, sense veu, sense caliu… Els parents, els amics, els companys, els veïns… El paisatge… Tot s’ha esborrat, com s’esborra també plàcidament el rastre que ha deixat al mar la proa del vaixell que menem…
Tu prou que ho saps, fidalgo portuguès, poeta enamorat, ingenu Polifem retut a Galatea; heroic Odisseu, fugitiu de Calipso, extraviat navegant perseguidor de l’Ítaca estimada, somiador de Penèlope, mariner delerós d’horitzons, nàufrag…: en l’aventura, allò verament impossible és el retorn.
Quan torno la mirada al temps passat,
del que he passat em trobo penedit;
en res del que he viscut no hi veig profit,
i tots els meus afanys veig mal emprats. (3)
Quan miro enrere, potser com tu, amic meu, voldria que els camins no fossin mai memòria. Mirar sempre endavant, a l’eterna aventura. Però, em crida el passat i m’arrossega –no m’hi puc resistir– per recordar-me que enrere sols hi deixo ombres, rastres perduts, camins extraviats, rutes a enlloc…
Si en la mirada enrere m’acompanyés l’oblit…! Si no ens calgués haver d’arrossegar la càrrega feixuga del retorn fracassat que ens llastra el navegar, que ens porta a perdre el rumb i ens fa anar a la deriva.
…vejo que tudo foy tempo perdido
Obstinat, emmirallat en tu i en la teva epopeia, cuso i recuso el mal teixit dels anys, apedaço tots els els estrips del temps per confegir una història consistent, amb una engruna d’èpica solemne i un polsim de grandor… Ja saps el que vull dir: que la mirada enrera em sigui mínimament païble i que em convenci que la navegació haurà valgut la pena. Que no haurà estat debades, que l’esforç s’ho valia i que les platges on finalment haurà d’embarrancar la meva nau han de ser venturoses. Que els meus rumbs atzarosos trobaran un destí…
Sempre en el més danyós més esforçat;
tot el que més calia ha estat fallit,
sempre dels desenganys poc advertit
i, en canvi, en l’esperança molt frustrat. (3)
Os castelos que erguía o pensamento…
Enmig de les derrotes, i els fracassos, i els camins malmenats, tu vas donar, amb versos impecables, un ànima al teu poble, i, malgrat les misèries que sofrires, com ells, malgrat la humiliació que suportares, com ells, malgrat tots els fracassos, els ensenyares a pensar-se cridats a la grandesa.
Però, la història, amic, sap ben poc de grandeses. La història és miserable, fèrtil per als mesquins, i mai no sol ser justa amb les ànimes nobles.
També jo, des d’aquesta altra riba d’on et parlo, delerós d’embriagar-me amb la saviesa antiga que coneixes tan bé i que ens uneix, vaig salpar a l’aventura, compartint el vell somni d’un món savi, just, lliure, generós i fratern.
Però, la història, amic, ja ho saps, no s’avé amb la poesia. La història mai no és sàvia, ni s’enlluerna amb la filantropia. La història és egoista, bruta, innoble, miserable… Feta a mida dels homes, com no pot ser altrament.
Els castells que aixecava el pensament,
al mateix punt on més alts els bastia,
allà esfondrats els veia en un moment. (3)
Qué erradas contas faz a Fantasia!
Tanmateix, no tenim cap més alternativa que travessar la mar. Sense cap més camí davant els ulls que aquell que ens construeix la mirada. Sense cap més referència que el somni, la voluntat, el risc i l’aventura. Sense cap altre port que el rastre esborradís que obren les nostres proas i que ens assenyala efímerament l’origen d’on venim.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
-ha dit, amic Camões, un poeta que tu no has conegut tot i que en vas pressentir aquests seus versos, que segueixen així:-
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar… (4)
No hi ha tornada, amic, no hi ha tornada. El rastre que deixem és de mena fràgil, transitori, esborradís… I en les mars agitades, com les que ara naveguem, s’esborra ràpidament. Però és el nostre rastre –la nostra petita història, si ho vols–, allò que mai s’escriurà amb lletres daurades. La història dels homes com tu, com jo, tantes vegades cremats en aventures i en somnis fracassats. Les restes d’un naufragi… Somiadors de grandeses que acaben en no res.
Que lluny de comptes va la Fantasia!
Perquè tot para en mort, tot para en vent.
Trist el qui espera! Trist el qui confia! (3)
I tanmateix condemnats a somniar, perquè és el somni al capdavall allò que ens guia. I és el somni també el rastre més perdurable que deixem. La saviesa no és la història: la saviesa és el somni que ens mena a l’aventura. A travessar la teva mar immensa per descobrir horitzons nous. A penetrar la meva mar petita. A l’una i l’altra riba d’una mateixa terra. Sense esperar grandeses, que no ens calen, ni confiar que algú ens redimirà de les misèries de la història.
Camões, amic meu, el vent esborrarà els nostres rastres en la mar embravida. S’oblidaran, potser, també els teus versos… Però, quan els camins que obrim i els versos que estimem no seran res, uns altres homes es faran a l’aventura de la mar, i cercaran un món noble, just, lliure, generós i fratern…
I potser, vell amic que ara, ancorat en les platges del temps, contemples com o Tejo vem morrer no mar da Palha i es dissol lentament en les aigües de l’Atlàntic, també aleshores algú com tu, savi, desconcertat, incomprès, perseguit, fracassat i miserable, escriurà novament, en versos impecables, el neguit, el desconcert i alhora la grandesa de l’aventura humana.
Josep A. Vidal
(1) Francesco Petrarca: Soneto CCXCVIII
Quand’io mi volgo in dietro a mirar gli anni
c’hanno fuggendo i miei pensieri sparsi,
e spento’l foco, ove agghicciando io arsi
e finito il riposo pien d’affanni,
rotta la fe de gli amorosi inganni,
e vol due parti d’ogni mio ben farsi,
l’una nel cielo, e Paîtra in terra starsi
e perduto il guadagno de’ miei danni,
i’ mi riscuoto, e trovomi sí nudo,
ch’i porto invidia ad ogni estrema sorte:
tal cordoglio e paura ho di me stesso.
O mia Stella, o fortuna, o fato, o morte,
o per me sempre dolce giorno e crudo,
come m’avete in basso stato messo!
Aquest sonet de Petrarca és el referent per al poema de Camões que cito a continuació, com ho fou també, entre d’altres, per a Garcilaso de la Vega:
Cuando me paro a contemplar mi estado
y a ver los pasos por do m’han traído,
hallo, según por do anduve perdido,
que a mayor mal pudiera haber llegado;
(…)
(Soneto I)
i Lope de Vega, que el recrea, a partir de Garcilaso, en el primer sonet de les seves Rimas Sacras:
Cuando me paro a contemplar mi estado,
y a ver los pasos por donde he venido,
me espanto de que un hombre tan perdido
a conocer su error haya llegado.
(…)
(2) Luis Vas de Camões: Soneto LXXVII
Quando os olhos emprego no passado
de cuanto passei me acho arrependido;
vejo que tudo foy tempo perdido
que tudo emprego foy mal empregado,
Sempre no mais damnoso mais cuidado,
tudo o que mais cumpría mal cumprido,
de desengaños menos advertido
fuy quando de esperanças mais frustado.
Os castelos que erguía o pensamento,
no ponto que mais alto os erguía
por esse châo os via em um momento.
Qué erradas contas faz oh Fantasia!
pois tudo para em morte, tudo em vento:
triste o que espera!, triste o que confía!
(3) Sonet LXXVII de Luis de Camões, traducció al català de J.A.Vidal:
Quan torno la mirada al temps passat,
del que he passat em trobo penedit;
en res del que he viscut no hi veig profit,
i tots els meus afanys veig mal emprats.
Sempre en el més danyós més esforçat;
tot el que més calia ha estat fallit,
sempre dels desenganys poc advertit
i, en canvi, en l’esperança molt frustrat.
Els castells que aixecava el pensament,
al mateix punt on més alts els bastia,
allà esfondrats els veia en un moment.
Que lluny de comptes va la Fantasia!
Perquè tot para en mort, tot para en vent.
Trist el qui espera! Trist el qui confia!
(4) Antonio Machado: Proverbios y cantares, XXIX
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
Versió portuguesa obtinguda de http://ocanto.esenviseu.net/destaque/machado.htm, referenciada així: 2ª ed. (revista e aumentada) de uma Antologia Poética (com selecção, tradução, prólogo e notas de José Bento), da editorial Cotovia (1999):
Caminhante, são teus rastos
o caminho, e nada mais;
caminhante, não há caminho,
faz-se caminho ao andar.
Ao andar faz-se o caminho,
e ao olhar-se para trás
vê-se a senda que jamais
se há-de voltar a pisar.
Caminhante, não há caminho,
somente sulcos no mar.