Carta de Barcelona: Catalunya, una vegada més, en una cruïlla històrica – por Josep A. Vidal

Catalunya, una vegada més, en una cruïlla històrica

La manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre a Barcelona fou un clam per la independència. Un clam desinhibit, sense complexos ni por. Fou també un clam plural. Els efectes immediats palès que el passat dia Onze Catalunya va plantar una fita molt important en el camí que mena cap a la proclamació de l’Estat propi, un Estat que vol viure en el marc de la Unió Europea i en concòrdia amb els altres membres comunitaris, inclòs l’Estat espanyol.

Als partits polítics majoritaris, els fets els han agafat amb el pas canviat, o amb els pixats al ventre, que és l’expressió que, de manera més informal, solem emprar els catalans en casos com aquest. La societat civil, cansada de les picabaralles partidistes a què, per vanitat i egolatria, són tan propensos els polítics, cansada de les manifestacions fatxendes i oportunistes que ja no espanten ningú, i cansada de les martingales i els tripijocs amb què, per a major glòria dels líders i dels seus partits, sol acabar la gestualitat política partidista…; la societat civil, que veu dia a dia com, amb el pretext de la crisi econòmica, se li barra el pas i se li impedeix d’emprendre aquelles iniciatives que calen per sortir de l’ofec econòmic; la societat civil –dic– ha pres la iniciativa per dir “prou, i ara va de bo”.

I aquí ens teniu, doncs, gestionant a corre-cuita el llegat –per a molts, enverinat– de la voluntat expressada de manera tan indissimuladament i incontestablement multitudinària. L’Assemblea Nacional Catalana, convocant de la manifestació, va lliurar el seu programa a la presidenta del Parlament i al President de la Generalitat de Catalunya, i ho va fer convertint el clam del “poble de Catalunya” en l’expressió d’un mandat democràtic. I el President l’ha acceptat –no sabem si de cor i fins a les darreres conseqüències, o bé perquè pot servir conjunturalment per fer la força necessària per aconseguir pacte fiscal que alleugi la situació d’asfíxia econòmica a què han dut Catalunya aquests darrers 30 anys d’autonomisme, d’insuficiència econòmica, d’inútils assajos d’entesa i de pacte amb el govern central –la política “del peix al cove” practicada pel “pujolisme”, tan arrelada en l’ànima mercantilista dels catalans– i altres desencerts en la gestió, a més dels pals a les rodes de l’espanyolisme i del botiflerisme.

Amb la pressió d’aquest mandat a la butxaca, l’endemà de la manifestació el president de la Generalitat es va plantar a Madrid davant alguns destacats representats dels “poders fàctics”. Dic “alguns”, perquè molts no hi van ser, perquè van considerar que calia fer-se el desentès perquè, com diuen els castellans, “a palabras necias, oídos sordos“, és a dir, perquè en la seva mentalitat cortesana, palatina, burocràtica, funcionarial i bon tros militarista, res no existeix mentre no hi dugui escrit el reglamentari “enterado”, i si hi assistien haurien hagut d’enterarse, d’assabentar-se’n, i haurien hagut de fer-ne cas.

La metxa, però, ja cremava i el soroll polític havia esdevingut irrefrenable i havia començat a provocar des de preocupació, fins a sarcasmes, blasmes i, escadusserament, soroll de sabres. Enmig d’aquest clima tens, però encara amb el cap sota l’ala, sense haver-se pronunciat ni haver fet cap comentari que pogués fer pensar que hi posava l’enterado, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es reunia a la Moncloa amb el president de la Generalitat, que, seguint un mandat del Parlament de Catalunya –anterior a l’Onze de Setembre– reclamava el Pacte Fiscal. Resposta: el Pacte Fiscal és impossible per inconstitucional. Punt i final.

Fins aquí, però, malgrat el rebombori, tot ha seguit un guió escrit prèviament i que ja havíem descrit en aquesta mateixa secció. I doncs, ara què? Eleccions anticipades a Catalunya? I si és així, quan? I amb quin programa? Quants partits es consideraran dipositaris del clam expressat l’Onze de Setembre pel poble de Catalunya –de manera tan multitudinària i àmplia que és impossible ignorar-lo– i inclouran en el seu programa l’opció independentista? Què farà el govern espanyol, quins fils mourà en els àmbits estatal, europeu i internacional?

De moment, al rerefons de l’escenari on se segueix el guió de la representació sense sortir-se’n d’allò que preveu la posada en escena, ja fa temps que es mouen els fils invisibles amb què es teixeixen les estratègies polítiques. El govern espanyol ha fet callar Barroso, massa comprensiu amb la hipotètica aventura catalana, i comença a fer parlar altres veus més convenients als seus interessos. Ja s’han atiat els mecanismes per difondre, d’una banda, l’argumentari de la por amb què s’ha d’atemorir els catalans indecisos –hi haurà una involució econòmica i el PIB caurà en un abisme, no es podran pagar les pensions i altres prestacions socials, Catalunya quedarà fora de la UE i de l’euro, el castellà serà peseguit, es produirà una escissió social de gran abast…– i, d’una altra, els sentiments de frustració i de victimisme del nacionalisme espanyol davant –permeteu-me ara l’ús de la ironia– l’hostilitat i la insolidaritat i l’egoisme i la cobdícia dels catalans , insensibles a tot el que Espanya fa per ells, despectius davant la disposició cordial dels espanyols, febles i pobres sense l’empara benefactora de l’Estat central, insignificants i miserables en l’escena política internacional, encegats amb els miratges de la seva llengua, la seva identitat i el seu nacionalisme arnat, permanentment obsedits a perseguir la llengua castellana, a negar la pertinença històrica i harmònica de Catalunya al Regne d’Espanya, a menystenir, tergiversar i falsejar la història gloriosa d’Espanya, una història de la qual formen part i per la qual haurien de sentir-se orgullosos…

Tot això, juntament amb xantatge polític com a contrapartida del rescat econòmic de Catalunya, i altres tripijocs semblants –amb denúncies concretes o esbombament de casos de corrupció o de mala gestió, amb campanyes de desprestigi de persones i institucions, amb tergiversacions històriques…– ja comença a fer xup-xup a la cuina de les estratègies polítiques de la impotència davant un fet contumaç, que no poden canviar i que és aquest: les vies d’entesa amb Espanya s’han esgotat i han fracassat davant el monolitisme d’un nacionalisme espanyol considerat –per Espanya– essencial i irrenunciable; Catalunya viu escanyada econòmica, social, nacional i políticament; Catalunya té dret a accedir a la independència per una via democràtica i, si cal, unilateral; els catalans hem expressat multitudinàriament que volem tenir un Estat propi, ho hem expressat en referèndum organitzat per la societat civil, i, si no ho hem expressat de manera més formal ha estat perquè el govern espanyol, armat amb l’espantall de la inconstitucionalitat, ho ha impedit… En resum, Catalunya vol exercir el seu dret a expressar la seva voluntat nacional formalment i conseqüentment.

Amb les posicions enrocades d’antuvi, el president del govern espanyol no s’està de dir, “a toro pasado”, que està disposat a parlar del que calgui, prèvia la disposició al diàleg del president de la Generalitat; aquest, però, diu que ara qui ha de moure peça és el president de l’Estat. D’aquesta manera es consolida en l’imaginari espanyol la imatge dialogant de Rajoy davant l’actitud intransigent de Mas i es consuma una més de les tergiversacions tan habituals en la història d’Espanya. Mentrestant, però, el Parlament de Catalunya, que comença –el 25 de setembre; avui, per tant– el debat normatiu de política general, farà –o haurà fet, hores d’ara– una declaració de caire sobiranista, de la signatura de la qual s’exclourà, a més del PP i Ciutadans, probablement el PSC, esdevingut l’ànima presonera i emmordassada del PSOE, perdut al seu torn en els envitricolls del nacionalisme espanyol i oblidadís de les seves essències socials, federals i republicanes.

Com a rerefons del debat parlamentari a Catalunya, hi haurà aquests dies l’activitat incessant dels equips que hauran de preparar la campanya electoral, que es preveu immediata, tot i que podria ser que el President de la Generalitat decidís esperar dos o tres mesos per tal de posar a prova la fermesa del suport a la proposta sobiranista i poder disposar d’una alternativa que asseguri el pacte fiscal o una situació econòmica més avantatjosa amb què esmorteir el daltabaix que suposaria per al seu partit una probable insuficiència del suport sobiranista. Sigui quan sigui, els partits ja s’hi preparen, conscients com mai del que s’hi juguen:

–  CiU, que té la majoria parlamentària, ha encetat el debat al si de la coalició, on hi ha posicions clarament partidàries d’una entesa amb Espanya sempre que es preservi un cert imaginari catalanista, però on ningú, ara per ara, gosa deixar anar de la mà la torxa que l’ANC ha posat a les mans del president Mas i que dóna a la coalició l’oportunitat d’assumir un lideratge social que cap partit menystindria.

–  El PSC, que és la força principal de l’oposició i que no haurà tingut temps de celebrar o de preparar suficientment les primàries d’on surti el candidat a la presidència, improvisarà estratègies, cedirà alguns primers plans a figures significades de les files més nacionalistes del partit per tal de rentar-se una mica la imatge, i ressuscitarà el discurs del federalisme –asimètric, confederat o federalisme a seques–, que serà avalat suficientment per algunes declaracions evanescents dels líders del PSOE, que el predicaran una altra vegada –malgrat que no fa gaire no tenien cap escrúpul a denigrar-lo–, i reprendran amb enardiment el discurs sempitern que és possible construir una “Espanya” social, oberta i plural, que sigui, en definitiva, l’EspaÑa de tots.

–  ERC, compromesa en una recuperació de les essències del partit que la reconciliï amb el seu electorat, s’afanya per jugar les seves cartes de manera que pugui pressionar i enfortir CiU perquè no trontolli la fe sobiranista del President davant la temptació del “peix al cove”, encara que el peix sigui el Pacte Fiscal o alguna probabilitat d’aconseguir-lo.

–  ICV-EUiA recolzarà el dret a la sobirania i a l’autodeterminació, sense menystenir les opcions federalistes, i emmarcarà el seu discurs en la reivindicació de polítiques socials i l’atac a l’oportunisme de CiU per pretendre capitalitzar les demandes del poble català utilitzant-les en benefici dels interessos de la coalició sense abdicar de posicions classistes i malgrat la seva més que comprovada facilitat d’entesa amb el PP.

Alhora, els partits anticatalanistes, fan també la seva:

–  El PP atia l’espantall de la divisió i la irresponsabilitat –un paper, el d’espantall, que els líders de la sucursal catalana del Partido Popular, i especialment la líder actual Alicia Sánchez Camacho, solen exercir amb més solvència demagògica que capacitat d’argumentació i intel·ligència.

–  I C’s, la sigla de Ciutadans, engendrada clarament per l’aiguabarreig i la confusió del partit que representa, canviarà l’espantall per un fantasma amb vocació de titella, però farà el mateix discurs que el PP i practicarà, amb diferències d’estil, la mateixa demagògia, malgrat no tenir la referència d’un partit d’àmbit estatal. De fet, C’s no necessita un referent estatal, perquè, a diferència del PP, en el discurs del qual els botiflers hi poden trobar alguna colzada on fer-hi estada, el discurs de Ciutadans és tan desinhibidament i monolíticament espanyol que fins i tot s’ha tret de sobre botiflers més destacats que van participar en la seva fundació.

I doncs, què en sortirà d’aquest brou? Potser la independència que farà de Catalunya un nou Estat d’Europa? I quan, a llarg termini o de manera immediata?

Hi ha massa camins oberts. I tot i que portem ja moltes escaramusses i moltes batalles, ens en queden encara les més decisives. No sabem què passarà, com anirà; però la voluntat dels catalans, de la ciutadania, ha pres posicions i ha situat Catalunya en una cruïlla històrica. I, per ara, no sembla disposada a abandonar-les ni a renunciar al seu objectiu.

Josep A. Vidal