Espanya, segrestada per la majoria absoluta del PP, continua retrocedint en el túnel del temps cercant la resurrecció de no sé quines preteses grandeses, i en fer-ho posa dempeus totes les misèries de la seva història recent. Incapaç de reconèixer-se ella mateixa, incapaç de construir un projecte de futur basat en el dret, en la llibertat i en l’assumpció de la pròpia diversitat, no aconsegueix tampoc de distingir entre allò que acredita la grandesa democràtica de les nacions i allò que és expressió i conseqüència de les seves misèries.
En aquest context es produeixen fets com el que comentàvem fa uns dies sobre el programa de TeleMadrid en què la reivindicació nacional catalana es comparava amb el nazisme.
En aquest context s’explica l’atac permanent a la llengua catalana: a Catalunya, mitjançant la Llei d’educació que aprovaran aviat les Cortes espanyoles; a les Illes Balears, mitjançant la destrucció del sentit unitari de la comunitat lingüística per substituir-la per una diversitat dialectal, fragmentada i feble, incapaç de resistir l’atac prepotent del castellà; a l’Aragó, esborrant del mapa lingüístic la llengua que des de fa prop de mil anys s’ha parlat la Franja de Ponent, que no és altra que el català; i al País Valencià, reobrint una vegada més la campanya anticalana amb la recent decisió parlamentària d’escombrar tot allò que no sigui coherent amb la visió rància i exclusivista del nacionalisme espanyol més abjecte.
En aquest context, totalment esbojarrat, neuròtic, obsessiu, demencial, malaltís, a les Corts valencianes un diputat del PP, Rafael Maluenda, ha tornat a la càrrega contra una suposada amenaça d’absorció imperialista de la Comunitat Valenciana per Catalunya. Un atac polític que utilitzaria com a estratagema una “pretesa” unitat lingüística entre el valencià i el català. I per tal que els seus arguments no tinguin rèplica, ha tornat a la identificació de Catalunya amb l’Alemanya de Hitler. Com que a Àustria es parlava alemany, ha dit, Hitler va pensar que tot era u; igualment “altres ens volen anexionar” és la seva conclusió.
I tot això passa un dia i un altre amb l’aquiescència del Govern, de la monarquia, de polítics de dretes i d’esquerres, de la societat civil espanyola, de la “intel·lectualitat”, dels mitjans de comunicació, i d’una part molt significativa del poble espanyol, que ha incorporat el sentiment atàvic que Catalunya és una anomalia que cal corregir o eliminar.
I mentre passa això, la delegada del Govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, representant les essències del PP animades des de la FAES (*^), participa, juntament amb comandaments militars i altres autoritats en un acte d’homenatge a la Guardia Civil, en el marc del qual lliura un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul.
Sí, la División Azul, la mateixa que va sumar-se a les tropes de Hitler i va anar a lluitar a Polònia i a Rússia. El fet és clarament ofensiu, immoral, potser fins i tot punible des del punt de vista del dret internacional. Però a Espanya és normal. A Espanya ni els llibres d’història que s’estudien a les escoles parlen clarament de la perversió del franquisme, ni s’esborren els signes i els monuments franquistes que encara queden, ni es reivindica els qui van ser injustament condemnats i assassinats, ni es condemna la dictadura… A Espanya el dictador descansa en una basílica monumental que va ser construïda amb la suor, la sang i la humiliació dels vençuts.
I naturalment, l’explicació que s’hi dóna és també vergonyosa: totes les instituciones homenatjades -ens diuen- són legals. I sí, és legal, com és legal la Fundación Francisco Franco (que, segons es va publicar en els mitjans de comunicació, fins i tot ha rebut subvencions dels governs espanyols de la democràcia)… Hi pot haver a Alemanya una Fundació Adolf Hitler? Doncs a Espanya, on sempre s’ha evitat passar comptes amb la història recent, aquestes coses són legals, mentre que d’altres, com ara la canalització democràtica de la voluntat del poble català, no pot ser vehiculada de cap manera per il·legal
Fa vergonya. Però no la vergonya del ridícul, sinó la vergonya de la indignitat, la vergonya de la humiliació, la vergonya dolorosa de la perversió dels valors democràtics. Vergonya.
_____________
(*) Fundació ideològica que presideix José María Aznar i que mou els fils de les idees en aquest Partit Popular que vol recuperar l’orgull de les essències nacionals, sense adonar-se que el que pren per grandeses són precisament els mals i les misèries que caldria vèncer i oblidar.
Vergonha! Vergonha! Vergonha!