CARTA DE BARCELONA – De la proposició política a l’esPerPent – por Josep A. Vidal

 

 

Imagem2

De la proposició política a l’esPerPent

Prácticament en coincidència amb el 75è aniversari de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, a l’acabament de la Guerra d’Espanya, que es produí el 26 de gener, el Partit Popular, que deté el govern d’Espanya i té majoria absoluta al Parlament, ha decidit ocupar la capital catalana, per iniciar, amb una magna convenció del Partit (24 i 25 de gener), la campanya contra l’independentisme.

El simbolisme de les dates no ens pot passar per alt. Si la majoria que a Catalunya exigeix l’exercici sobirà a decidir el propi futur nacional s’ha enlluernat amb el simbolisme del 2014 (tricentenari de la pèrdua de les llibertats) i de l’11 de setembre (data de la caiguda de la ciutat a mans de les tropes borbòniques aquell 1714) per celebrar una consulta sobre la independència, els partidaris de l’unionisme han triat també una data simbòlica per endegar la seva ofensiva.

No crec que associar l’ofensiva política amb l’efemèride franquista aporti cap noblesa d’intencions a la iniciativa dels Populars, però fa temps que el desvergonyiment amb què exhibeixen la nostàlgia de l’Espanya “una, grande y libre” ha arribat a fites que sorprenen fins i tot els més escèptics envers l’autenticitat o de l’èxit de la transició espanyola.

El cas és que els referents bèl·lics s’adiuen molt amb les estratègies del Partit Popular, que, davant el conflicte democràtic, és incapaç de plantejar cap altra alternativa que no sigui la de “vencedors o vençuts”. Aquesta incapacitat patològica per al diàleg i la negociació, que no s’adiu amb la tradició pactista dels catalans, és considerat, en la tradició política castellana un emblema de mèrit personal, fervor patriòtic i fermesa davant l’oponent.

L’inici de l’ofensiva ha anat precedit d’un llarg i premeditat procés de setge, que ha consistit en un intent de tallar totes les vies de comunicació de Catalunya amb els territoris veïns amb què ha mantingut secularment una determinada comunió política, econòmica, social i cultural. Els atacs a la unitat lingüística han estat planificats i portats a la pràctica de manera persistent:

–  Desnaturalització lingüística dels territoris aragonesos de parla catalana, on, amb una llei de llengües sainetera, han rebatejat com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental) el català que s’ha parlat secularment en aquests territoris. El canvi de nom té implicacions d’esqueixament radical en l’àmbit lingüístic, en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació i en el sentit de pertinença.

–  Desconnexió del País Valencià, mitjançant la clausura dels repetidors de senyals que permetien l’arribada de la televisió catalana a les llars dels valencians; la negativa a establir acords de reciprocitat en mitjans audiovisuals públics entre Catalunya i el País Valencià; el tancament de Canal 9, la Televisió Valenciana, que emetia una part de la seva programació en valencià; la clausura, fa pocs dies, dels repetidors del senyal radiofònic que permetien l’audició de Catalunya Ràdio… I la persistent negativa a oferir escola en valencià a les més de 75000 famílies que ho demanen cada any.

–  A les Illes Balears, la supressió del sistema d’immersió lingüística en català a les escoles; la reducció d’hores dedicades al català, la negació de la unitat lingüística insular donant prioritat als parlars dialectals o locals, la castellanització de la toponímia, la prohibició de l’exhibició de la bandera quadribarrada i altres símbols d’àmbit no estatal en espais públics i, particularment, a les escoles; directors d’escola i mestres represaliats, trencament de les relacions institucionals de tipus cultural i lingüístic entre les Illes i el Principat de Catalunya, etc.

Així, un cop consumat l’aïllament dels territoris limítrofs per tal de preservar-los del virus independentista, i guanyades o confiades a la majoria absoluta les lleis d’educació i d’ordre públic, i reformat convenientment el Tribunal Constitucional, i endegades unes quantes iniciatives legislatives recentralitzadores, el president Rajoy ha anunciat que “tiene un plan para Catalunya” i ha arribat a Barcelona amb tota la seva plana major per explicar-ho.

El pla, pel que s’ha vist fins ara consisteix en la negació de tot: Catalunya no és una nació, no existeix la sobirania catalana, no existeix un suposat dret dels catalans a decidir, no hi ha vies constitucionals per fer cap consulta, no hi ha greuges contra Catalunya… no, no, no.

Potser el pla està fortament arrelat en l’ànim dels populars, però no té prou consistència jurídica ni connexió amb la realitat; es basa tan sols en una magnificació de l’argumentari de la por, que han anat esgrimint des de fa temps, i en la capacitat que els confereix la majoria absoluta del parlament, ampliada gràcies al consens amb UPyD y amb el PSOE, per imposar-lo a cops de decret i de violència jurídica i demagògia.

Mariano Rajoy ha resumit el seu plan dient que consisteix a explicar la veritat als catalans i als qui viuen a Catalunya. I, conseqüents com a mínim en això, aquest cap de setmana han començat a explicar-nos les “veritats” que, pobrets de nosaltres!, ignorem. Porten dos dies de Convenció quan escric aquestes ratlles, i ja ens n’han explicat unes quantes, de veritats. Vegeu-ne algunes1:

–  García Margallo, ministre de Exteriores: “Una Cataluña independendiente significaría un empobrecimiento inmediato de entre el 25 y el 30% en el nivel de vida de los catalanes“; “Cataluña quedaría en un limbo jurídico, no sólo fuera de la UE sino también del orden internacional creado después de la Segunda Guerra Mundial“; “dudo que hubiera muchos países de la UE que reconociesen un Estado nacido de una declaración de independencia2 (23 gener,  2014 – entrevista a Onda Cero)

–  La Presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sanchez Camacho: “Somos un Partido que ha sufrido mucho en el País Vasco. Ahora estamos sufriendo en Cataluña, de manera distinta, pero igual en cuanto a exclusión y rechazo social. Si no eres independentista, no eres catalán. Pretenden decirnos cómo tenemos que vivir y cómo debemos educar a nuestros hijos. Y si no estás con ellos, malo“; en Cataluña “hay pensamiento único […] no hay libertad […]; querer imponer lo que se vota y cómo se vota no es democrático“; “queremos seguir siendo lo que hemos sido los últimos 500 años y no aceptaremos lecciones de nadie. El patriotismo es lo que suma, no lo que resta y divide” (24 gener, 2014; Convenció del PP a Barcelona). “No soy partidaria de que el presidente (Rajoy) abra las puertas de la Moncloa para que alguien le pida una cosa ilegal. Las puertas del presidente han de estar abiertas para hablar de todo aquello que quepa en la Constitución, pero para hablar de un referendo de autodeterminación no hay diálogo posible”; Si Cataluña no está en quiebra es gracias a la colaboración permanente del Gobierno de España” (entrevista publicada a La Razón, 24 gener, 2014)

–  La número dos del PP, María Dolores de Cospedal: “no nos robarán una parte que es nuestra, ni la historia ni el futuro de este país“; la sobirania espanyola no se puede romper a machetazos […] quien diga que hay separar a España a machetazos es que no sabe nada de España ni de Cataluña; “El verdadero derecho a decidir es la soberanía que recae sobre todos los ciudadanos, no en unos pocos ni en un Parlamento“; el president Mas “es un irresponsable y vive en una ficción cuando es capaz de decir que Cataluña no quedaría fuera de Europa“; el govern català portarà els catalans “a un callejón sin salida, a un abismo“; “Señor Mas, déjese de quimeras y gobierne en beneficio de los catalanes y no en beneficio propio“… (24 gener, 2014; Convenció del PP a Barcelona).

–  Alberto Núñez Feijóo, presidente de la Xunta de Galicia: el president Artur Mas “ha perdido la razón“; “Estoy seguro de que tanto ruido no sale del pueblo catalán sino de gobernantes incapaces de afrontar las dificultades, de gobernantes sobrepasados por las circunstancias“; “Apelo a la Cataluña inteligente, la Cataluña prudente para frenar el desafío independentista“; el compromís de governabilitat entre CiU i ERC és l’acord entre el “nacionalismo de centroderecha y la izquierda radical para mantenerse en el poder, como un sistema de peronismo“; “El independentismo está basado en una mentira“.

–  Mariano Rajoy, president del Govern espanyol i líder del PP: “Mientras yo sea presidente no habrá independencia de ningún territorio español. No habrá ni independencia ni consulta para poner en duda la soberanía del pueblo español“; “Sí, lo tengo (un pla per a Catalunya)” que consisteix a “garantizar la liquidez a la Generalitat, incrementar los lazos entre Cataluña y España y aplicar la ley y la Constitución” (19 gener, 2014 – entrevista a Antena 3 TV) “Mi obligación es no permitir que se haga ese referendo, porque, en caso contrario, estaría violando la ley“; “que no se me busque para negociar lo que considero que perjudica profundamente al conjunto de mis compatriotas“; “No pienso escuchar las voces de quienes me piden que cierre el grifo de las ayudas a la Generalitat; no pienso escucharles, porque las consecuencias las pagarían quienes menos culpa tienen, los catalanes“; la unitat d’Espanya serà l’única opció que “cuando toda esta fiebre se enfríe, no necesitará rectificar su posición“; “A Cataluña le conviene ser española como lo ha sido siempre“; “Que no se me pida dialogar sobre lo que no es mío y por tanto no puedo dar, porque pertenece a todos los españoles“; “España es un bien indivisible del que cada español es copropietario“. (25 gener, 2014 – Convenció del PP a Barcelona)

–  Jorge Fernández Díaz, ministre d’interior3: “Santa Teresa hablaba de tiempos recios, y estoy seguro de que en estos momentos estará siendo una importante intercesora para España en estos tiempos también recios que está atravesando […] Estoy seguro de que el esfuerzo de ella desde arriba, que manda mucho, hará que sea un éxito […] por encima de diferencias políticas, ideológicas o geográficas [ja que] la huella de Santa Teresa es demasiado profunda como para que nos perdamos en minucias“.

I bé, aquestes són les línies mestres del “plan” de Rajoy per a Catalunya: por, amenaces, insults, exhibicions de bondat i pregàries al cel perquè algun sant intercedeixi per nosaltres.4 Així és com van les coses en aquest país “de pandereta” que s’obstina a emmirallar-se en el passat i que és incapaç de llegir la realitat i de donar-hi una resposta basada en el diàleg, el pacte i la fermesa de les conviccions democràtiques.

Josep A. Vidal

1.     Font de les citacions: elsingular.cat; El Punt/Avui; La Vanguardia; Nació Digital; Catalunya Informació (ràdio); Europapress.cat

2.     El ministre García Margallo no esmenta el cas de Kosovo, que posa en evidència Espanya davant la UE pel fet de negar-se a reconèixer el nou Estat sorgit d’una declaració unilateral d’independència. Quan ja fins i tot Sèrbia ha normalitzat les seves relacions amb Kosovo, l’Estat espanyol continua negant-s’hi, i fins i tot va vetar la participació de 15 metges kosovars que pretenien participar, el mes de juny passat, en un congrés d’anestesiologia celebrat a Barcelona. És evident que la preocupació del govern espanyol no és Kosovo, sinó el precedent que suposa envers la causa independentista catalana.

3.     Jorge Fernández Díaz, nascut a Valladolid el 1950, resideix a Barcelona, i tant ell com, sobretot, el seu germà Alberto són militants del PP i participen activament en la política catalana i espanyola. Jorge Fernández Díaz és membre de l’Opus Dei (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Jorge_Fern%C3%A1ndez_D%C3%ADaz). Ha pronunciat aquestes paraules en la presentació d’un projecte, Huellas de Santa Teresa, per commemorar el V centenari del naixement de l’escriptora castellana, l’any 2015. Encara que les seves paraules no es refereixen, si més no explícitament, al procés català sinó al projecte commemoratiu, la referència genèrica a “los tiempos recios” que viu Espanya em permet la llicència d’incorporar-les a aquest nou context, si més no per incloure com a mínim “una proposta” en aquesta aproximació al “plan” del govern del president Rajoy.

4.     És també casual el fet que Franco conservés al Pardo la mà dreta de Santa Teresa, una de les múltiples relíquies del cos de la santa, trossejat amb un fervor malaltís en desenes de fragments (la mandíbula, les mans, el peu, els ulls, els dits, el cor… i el cos –o el que en resta– incorrupte) que han acabat escampats pel món: Roma, París, Lisboa, Ronda, San Lúcar de Barrameda, Alba de Tormes…

Leave a Reply