El Passatge del Terror és una parada de fira característia dels parcs d’atraccions. N’hi ha modalitats diverses: el Castell Encantat, la Casa del Terror, el Tren de la Bruixa… Totes les variants tenen un objectiu igual: distreure el personal amb un fort ensurt perquè, passat el primer moment, la persona espantada i els seus acompanyants i veïns es facin un tip de riure.
Malgrat que el fet es resolgui en riallades, la por és real. No aconsegueix, però, que les persones visquin espantades; no és una por perdurable, sinó efímera i, a més, condemnada a desnaturalitzar-se, atès que l’episodi que la provoca serà recordat de manera hilarant per a diversió de propis i estranys.
Per què ho explico, això? Doncs tot ve arran de la manera com el govern espanyol i tots els seus corifeus han acarat el repte que el sobiranisme català ha posat en l’escena política. El poble català ha plantejat un problema polític al qual l’Estat respon de maneres diverses, però no hi dóna cap resposta “política”.
Quines són les estratègies adoptades per l’Estat? Ras i curt: un seguit de respostes que van des del “no” pelat fins al “podem parlar de tot, menys d’això” o “si renuncieu a aquest plantejament, podem fer alguna proposta per a Catalunya dins de la Constitució i que valgui també per a tots els altres territoris“, que és l’espai on ens volen situar ara amb la connivència de tots els sectors de l’espanyolisme, tant dels partidaris de l’statu quo com dels qui volen canvis aparentment d’evolució –federalisme– com d’involució –és a dir, recentralització.
La recentralització és, per la seva mateixa naturalesa, una aspiració retrògrada, totalment invàlida per a una comunitat com Catalunya que és i vol ser nació sobirana. El federalisme, improvisat i dissenyat a contracor i amb caràcter d’urgència per esquerdar el bloc del sobiranisme català fins a dividir-lo, és un foc d’encenalls que pretén reinventar, amb noms nous, el vell concepte del “café para todos“, és a dir, l’Espanya de les autonomies, però molt més travada i fortament lligada per fer impossible la reclamació independentista dels catalans (i ho remarco: “dels catalans”, perquè els altres territoris, malgrat el que pugui semblar, no els preocupen gaire; consideren que es neutralitzen ells mateixos; només de Catalunya tenen la malfiança que se’ls pot anar de les mans).
Després del “no” inicial, rotund i sense explicacions, es van anar desfermant altres línies de combat, tenaçment promugudes i escampades per les estructures de l’Estat i atiades per partits polítics espanyolistes –de dretes i d’esquerres–, pels mitjans de comunicació i tot un reguitzell d’acòlits. Entre aquestes línies de combat, l’estratègia de la por ha estat present des del primer moment: una Catalunya independent no sobreviuria –ens han dit–. Una Catalunya independent quedaría fora de la Unió Europea i de l’euro. Catalunya hauria de tornar a demanar l’ingrés a la Unió Europea, i l’èxit d’aquesta iniciativa és improbable atès que caldria l’acord de “tots” els estats membres, també d’Espanya (una Espanya que, en previsió del que està passant, s’ha negat per activa i per passiva a reconèixer Kosovo, per tal de no haver de carregar amb un antecedent que se li giraria en contra a l’hora d’anar contra una Catalunya independent).
L’Estat espanyol va posar en marxa el seu exèrcit de diplomàtics i va escampar amenaces més o menys subtils entre els seus socis de la Unió Europea, als quals va fer arribar el seu argumentari contra la sobirania catalana i, per tant, contra el dret a votar dels catalans com a ens polític sobirà, amb el prec, més o menys coercitiu, que el defensessin en tot moment, sense deixar d’advertir-los que Espanya consideraria un acte d’intromisió hostil el fet que donessin ales a les pretensions del sobiranisme català. Entre els líders europeus, el primer a afegir-se a les tesis del govern espanyol fou Durão Barroso, que va afirmar categòricament que una Catalunya independent no tindria espai en la UE. I així va començar la campanya de la por, una campanya que, amb independència dels seus efectes horripiladors, té la mateixa inconsistència que la por generada pel Castell de la Bruixa i altres atraccions de fira. I per què és inconsistent? Doncs per motius ben diversos. En primer lloc, perquè ningú no ho sap, què passarà en un cas així, atès que no hi ha antecedents de ruptures semblants, i, per tant, tampoc no hi ha precedents del procediment pel qual set milions de ciutadans europeus, amb passaport europeu, poden ser privats de la ciutadania europea ni de com es gestiona un daltabaix d’aquesta magnitud. I, tenint en compte la manca de precedents, la UE haurà de ser especialment curosa a l’hora de gestionar-ho, perquè no podrà resoldre la situació particular sense creear jurisprudència. I, posats a crear jurisprudència, com s’ho farà per posar el dret en coherència amb la incorporació a la UE d’estats que han aconseguit la independència amb les armes –com va passsar a l’antiga Iugoslàvia– i justificar alhora l’exclusió dels països que, com seria el cas d’Escòcia o de Catalunya, l’aconseguissin democràticament?
Podria la UE argumentar a favor dels estats que han vessat sang i en contra dels que han utilitzat les urnes com a única arma? Aquesta és la pregunta que l’economista català Xavier Sala Martín va plantejar a Durão Barroso a Davos i que aquest no va gosar respondre.
Però, continuem: per què és inconsistent la por a quedar fora de la Unió Europea?
Perquè, si per prescripció dels reglaments actuals s’arribés a la decisió jurídica que la UE no és una unió de ciutadans, sinó d’estats constituïts i que Catalunya, pel fet de ser un Estat nou, no en formaria part i, per tant, li caldria demanar d’ingressar-hi, la sol·licitud d’adhesió seria formulada per Catalunya immediatament; i si Catalunya no ho fes, seria la mateixa UE la que mouria els fils perquè l’adhesió es produís.
Ens diuen des del govern espanyol –per boca del seu ministre d’afers exteriors– que la Catalunya independent quedaria vagant per l’espai sideral durant segles. Que en són de ximples! Com si fora de la UE no hi hagués vida! Com si la UE –de la qual no formen part estats europeus tan desenvolupats com Suïssa o Noruega– hagués de ser l’únic horitzó possible per a una Catalunya independent! Hi ha altres alternatives, però, tot i això, Catalunya considera preferent, i fins i tot irrenunciable, l’adhesió a la UE perquè és la seva vocació, perquè ho ha estat al llarg de la seva història i perquè ha participat des del primeríssim moment en la construcció europea al costat de les altres nacions continentals; i perquè ha estat en conflictes d’abast continental on Catalunya ha inscrit sempre la defensa dels seus drets nacionals. El reconeixement de la sobirania de Catalunya no és un conflicte interior entre Catalunya i l’Estat espanyol: implica i afecta a Europa, i la UE no en pot quedar al marge ni els seus estats membres haurien de consumar una vegada més una conducta innoble envers els catalans.
Però, a més, des de l’ingrés d’Espanya, Catalunya ha estat, pel que fa a fiscalitat i economia, contribuent net de la UE, com ha estat sempre contribuent net de l’Estat espanyol. El potencial econòmic català forma part –i part substancial– de la garantia de compliment del deute de l’Estat espanyol. Un deute de 980 000 milions, que frega el 96% del PIB i que arribarà aquest any, segons previsions del mateix govern espanyol, al 98%…! I ens volen fer creure que la UE pensa que el reconeixement de la independència de Catalunya és una qüestió interna de l’Estat espanyol? Ens volen fer creure, el senyor Durão Barroso i d’altres tan condicionats i inconscients com ell, que la UE serà indiferent a la manera com es resolgui el contenciós català? Ens volen fer creure que la UE no veu amb enorme preocupació el compliment del deute espanyol, si Catalunya no participa en el pagament?
Què passaria amb el deute espanyol amb una Catalunya independent situada fora de la Unió Europea i no reconeguda pel govern espanyol? És evident que no hi hauria manera que l’Estat espanyol acordés el repartiment del deute amb una Catalunya per a ell inexistent. Per tant, el deute espanyol quedaria exclusivament a les mans d’una Espanya amb un potencial econòmic molt disminuït. I ens volen fer creure que això no preocupa gens els socios europeus? Per motius d’interès i de seguretat la UE voldria que es mantingués la integritat de l’Estat, però, si això no fos possible i arribat el moment, la UE no podria admetre cap alternativa que no fos l’entesa entre l’Estat espanyol i Catalunya, amb tots els ets i uts, i això comportaria necessàriament el reconeixement de Catalunya per l’Estat espanyol o l’arbitratge d’una fórmula “política” i imaginativa de conciliació per part de la UE.
Potser sí que, arribat el cas, Catalunya quedaria fora de la UE i hauria de renegociar la seva entrada. Però no és menys cert, encara que això no ho diu ningú, que també l’Estat espanyol –(que també seria un estat “nou”, sinó de nom sí de facto i per molts motius: superfície, habitants, potencial econòmic, xifres macroeconòmiques, solvència, capacitat industrial, fronteres, etc.) hauria de “renegociar” o “redefenir” els seus compromisos i un munt de tractats amb la UE.
I arribem amb això a la part hilarant de l’atracció de fira en què l’Estat espanyol i tots els qui l’aplaudeixen amb les orelles volen convertir la reclamació de Catalunya, una reclamació que, ara per ara, consisteix a dir “volem votar per saber què volen els catalans”. I dic hilarant no perquè no faci por, perquè ja he dit que la por és real, sinó pel ridícul dels que volen fer passar per “debat d’idees” i “solucions polítiques” allò que és una burda manipulació, una ridícula maniobra demagògica dels qui són incapaços de donar una resposta política hàbil i intel·ligent i oberta al futur.
No ens riem pas de la por, perquè la por l’escampen els qui tenen la força, la llei, l’administració, el poder i un munt de coses més al seu favor, i, per tant, no ens els podem prendre a broma. El riure és perquè ens volen fer combregar amb rodes de molí, és pel ridícul i per la migradesa de l’alçada política d’aquells que, enfilats als càrrecs i al poder, no saben estar a l’alçada del que la democràcia –i potser també la història– els demana i ens ofereixe a canvi un espectacle de titelles al Passatge del Terror.
