Heus aquí el país de les meravelles. L’increïble, l’irrepetible, l’únic on es produeixen tots els prodigis, tots els fets extraordinaris capaços de fer que el joc d’opòsits entre realitat crua i imaginari polític aparegui com a paradigma de l’harmonia absoluta. La corte de los milagros valleinclanesca, l’Espanya de charanga y pandereta machadiana, la piel de toro mítica encara amb el crostam de sang resseca, la Sepharad espriuana del sempitern exili…
I el cortijo del PP, la bodeguiya del PSOE, la finca caciquil, el terrer patrimoni dels hidalgos arnats… L’esperpent, tan pregonament ètic. El sainet lamentable, el desbarat estripat…
L’autoodi inveterat.
L’Espanya invertebrada orteguiana. L’Espanya invertebrable, paradigma de totes les dissorts. No hi ha per on agafar-la.
El laberint espanyol i Espanya en el laberint. El clos del Minotaure. No hi ha manera de lligar-hi caps.
Aquells que en el seu moment, mort el dictador, van anar en contra del canvi democràtic i van votar en contra de la constitució democràtica –que, malgrat ser esclava de lleis franquistes i néixer timorata i curta de volada, era la més oberta que hom podia confegir en aquella sortida de la foscor– finalment se l’han feta seva amb un zel fora mida, gairebé talibà. I és que hi han descobert, amagada en les capes freàtiques de la Transició, la metzina heretada dels temps foscos, i han vist com és de fàcil fer-la aflorar perquè torni a regar el terrer hispànic i amari les consciències d’un nombre de ciutadans suficient per assegurar-los l’escó. Per això han convertit en dogma la Constitució que denostaven. Se n’han fet propietaris, i la poden modificar i canviar a cop de decret –com ho han fet quan els ha convingut o s’hi han sentit obligats–, però no volen sotmetre-la a debat, i la preserven com el codi de la llei dins l’Arca de l’Aliança. Se’n senten propietaris exclusius, i com a tals la interpreten i l’administren.
Però, propietaris de què? Què és per a ells el text constitucional? Un referent jurídic? No: és un sedàs ideològic que els permet bandejar, perseguir, condemnar i castigar o proscriure les idees, les llibertats, les conviccions i els embats dels heterodoxes, dels herètics, entre els quals inclouen els qui creuen que la democràcia pot ser essència i matèria i no només vernís.
A Espanya, avui, una vegada més, la història camina cap enrere. No s’hi tanca cap debat ni se n’obren de nous que estiguin en harmonia amb cap força carregada de futur. Al contrari, cada dia ressuscita algun dels vells debats, els mateixos que va voler tancar a cop de garrot vil el franquisme, els mateixos que ocupaven els debats ideològics a cavall dels segles XIX i XX.
Al Parlament espanyol, on s’ha celebrat recentment el Debate sobre el estado de la Nación, el president Mariano Rajoy ha promès la creació de tres millones de puestos de trabajo, en un país on més del cinquanta per cent dels joves no poden accedir al món laboral, on molts dels aturats de més de 45 anys queden despenjats per sempre del mercat laboral, on l’atur és endèmic i el mal que el genera és estructural, on la misèria s’escampa com una taca d’oli alhora que els que són rics s’enriqueixen cada dia més…
En el mateix context, el president Rajoy es vanta que Espanya no sols no ha estat rescatada per Europa, sinó que ha esdevingut un modelo de recuperación económica y de buena gestión per a la resta de les nacions europees… I mentre ell diu això com si s’ho cregués i amb l’esperança que s’ho cregui algú altre, la presidenta de la Cambra fa veure que consulta el seu ordinador i, en realitat, s’entreté jugant al Candy Crash.
En aquest desori de país, ni la presidenta del Parlament espanyol escolta el discurs triomfalista del President. Mentre ell parla, ella juga a matar marcianitos en la versió més sofisticada i políticament correcta dels caramelets i les dolçaines. I als pobres ciutadans que ens ho mirem ens apareix l’Espanya caseta de xocolata, la casa de la bruixa del bosc plena de Hansels i Gretels perduts, abandonats, engabiats, alimentats amb pinsos ideològics per fer-los més mengívols.
Enmig del bosc, el paisatge polític és desolador.
En aquest país de la dolçaina i les llepolies que és avui l’antiga pell de brau, en aquest bosc de la política on Hansel i Gretel han estat condemnats a vagar, s’obstaculitza i es perverteix la separació de poders; es premia magistrats afins, que han expressat públicament opinions favorables al partit majoritari, que hi han pagat quota, que publiquen articles clarament tendenciosos, mentre, aprofitant les denúncies d’un grup que presumeix de tenir les mans netes (amb vincles i afinitats evidents amb la Fundación Francisco Franco), s’aparta de les seves funcions jutges o funcionaris com a represàlia per posicionaments ideològics de sentit contrari al dogma constitucional, alhora que, des del partit del govern i amb la complicitat del principal partit de l’oposició, es gestiona i s’obté del Parlament Europeu un premi al mèrit ciutadà per a una associació cívica sorgida per defensar el nacionalisme espanyol a Catalunya i endegada per gent que no s’han estat de lloar el sentimiento patriòtico d’un Blas Piñar, el qui fou adalid del món més tenebrós del franquisme i de la transició.
Avui, en aquest país dissortat de Hansel i Gretel s’hi imposa una reforma educativa retrògrada, que recupera currículums educatius disparatats i completament obsolets, que imposa les tesis identitàries d’un nacionalisme tronat i ofèn el sentiment identitari de la pluralitat de la societat espanyola. I reinstaura la religió catòlica com a assignatura (optativa, és clar) a l’escola pública, i la Conferència Episcopal hi imposa un programa impropi d’una matèria escolar avaluable, apte només per a la catequesi parroquial en una parròquia tridentina.
En aquest clos del Minotaure que és l’Espanya d’avui es tergiversa la informació i es manipulen els casos de corrupció –escandalosos a l’extrem, ja impossibles d’amagar– i se’n subordina l’esclariment a interessos polítics, alhora que es confia que l’exasperant lentitud d’una justícia que no se’n surt acabarà sepultant l’escàndol polític sota munts de paperassa. I mentrestant, s’esborren els discos durs dels ordinadors on l’extresorer del PP -que fins ara era en presó preventiva i ara està de vacances a la seva residència pirinenca- diu que hi tenia registrada la comptabilitat B del Partit, i on hi havia registrades les quantitats pagades en sobres amb diners negres als càrrecs del partit, fins i tot al mateix president… I en un trasllat del jutjat es perden els milers de fulls de la causa oberta per l’esborrament dels discos durs… I el partit de l’oposició s’enfonsa en la negritud de les clavegueres des d’on, diuen, ha gestionat i malversat els fons de la UE falsejant expedients de regulació d’ocupació, amb una quantitat que la jutgessa estima en més de 850 milions d’euros defraudats…
Ni tot l’esforç d’Ariadna pot cabdellar aquests fils.
Avui, les llengües, les cultures, el patrimoni ancestral dels pobles ibèrics es malmet, s’ignora, es desvirtua… S’ofèn la intel·ligència dels ciutadans i dels pobles ibèrics amb una impudícia escandalosa i amb l’aplaudiment de les elits, estómacs agraïts i ben disposats a la lloança de qui els procura la gràcia de l’adulació i el privilegi del lluïment.
Mentre al Parlament els diputats juguen al Candy Crash o badallen fins que toca l’hora d’aplaudir obedientment el seu líder, que els dictarà el que han de dir i votar, el debat polític s’arrossega pels platós dels mitjans televisius on es promocionen els salvapàtries amb l’aval de la xerrameca superficial i demagògica que s’escau als shows que s’emeten en prime time…
El sentit crític cedeix davant el dogmatisme; la integritat cedeix davant de l’integrisme; el progrés cedeix davant de la involució; la democràcia cedeix davant la demagògia; els programes cedeixen davant els eslògans i la política cedeix davant les consignes; les llibertats cedeixen davant l’imperatiu de la llei i l’ordre públic cedeix davant la força; el diàleg cedeix davant la intrasigència; la convivència i la confiança cedeixen davant la malfiança i els prejudicis; la riquesa, la diversitat, el sentiment i la pluralitat del patrimoni cultural mediterrani que compartim en aquest tros de món cedeix davant el casticisme sainetesc de cocido, porras con chocolate, peineta y mantilla, toros y puro dels estereotips zarzueleros més tronats…
Aquell intent de l’Espanya de les autonomies, conciliador –perquè, ho fos o no ho fos en realitat, així és com el van viure honestament molts ciutadans que volien sortir del túnel negre del franquisme–, aquell intent d’obrir camí, que ha estat traït, maltractat i pervertit implacablement pels governs successius d’ençà del cop del 23F, fa temps que va deixar de ser un projecte de futur i va ser enterrat definitivament –si més no per als catalans– amb la mutilació i la sentència de l’Estatut de Catalunya del 2006 pel Tribunal Constitucional.
Avui, totalment mort i pervertit allò que en resta, el projecte autonòmic és totalment inútil com a eina per gestionar el present, incapaç de procurar la mínima concòrdia.
“L’autonomia que ens cal és la de Portugal“, diuen molts milers de veus a Catalunya.
Alguns comentaristes de l’espanyolisme no s’estan d’aprofitar-ho per dir que els catalans ens hem begut l’enteniment, perquè a Portugal li hauria anat molt més bé quedar-se a Espanya… També Peces-Barba va dir, amb un altre matís, que “potser a Espanya li hauria anat més bé quedar-se amb Portugal i desfer-se de Catalunya”…
Vés a saber… El que és cert és que, tal com va aquest país, no és possible, hores d’ara, augurar res que pugui il·lusionar ningú, si més no capaç d’il·lusionar els convençuts de la democràcia, els lluitadors per la llibertat i els amants de l’entesa –que no vol dir unionistes i, de cap manera subordinació– entre pobles germans.
Josep A. Vidal