Hi ha llibres sagrats? La resposta òbvia, si ens ateníem a allò que ens mostra l’evidència del sagrat al nostre entorn, hauria de ser “sí”. Les cultures que ens són més properes, incorporen, en l’àmbit del sagrat, textos als quals només excepcionalment algú s’acosta des de l’àmbit del profà –llevat dels estranys, dels que no hi pertanyen i s’ho miren, naturalment, de fora estant. En cada àmbit cultural, els textos “sagrats” formen part de l’espai religiós, la seva lectura està ritualitzada, pretenen la instrucció en la “veritat”, el seu sentit aspira a esdevenir dogma i el lector se’n sent interpel·lat pel contingut, i la interpel·lació no es produeix mai en el sentit contrari: mai el contingut del text no és interpel·lat per la vida i el context del lector… Des d’aquesta premissa, n’estan vedades determinades interpretacions malgrat que, vist de fora estant, no siguin estranyes a la literalitat del text. En la perspectiva del sagrat, només hi compten dos tipus de lectura: la religiosa, que pot ser reverent o herètica, i l’exegètica, que pot ser científicament crítica sempre que preservi la “veritat” i l’autoritat del text.
Des de la perspectiva del sagrat i específicament des de la fe, alguns d’aquests textos es consideren inspirats o dictats per Déu en un moment precís de la història. Així que els textos sagrats existeixen i són –ho repeteixo, en el reducte de la cultura a la qual pertanyen i en la perspectiva de la fe– no pas per descobriment, sinó per manifestació; és a dir, per revelació.
Hi ha llibres inspirats o dictats per Déu? La pregunta no admet resposta, no pas per òbvia, sinó perquè tant l’afirmació com la negació a la pregunta són igualment “indiscutibles”, atès que aquest debat no correspondria a l’àmbit de les idees sinó al de les creences. Contra la fe i les creences no hi valen arguments ni raons i, per tant, no hi ha espai per a la discussió, ni la crítica, ni l’argumentació o el convenciment; només hi ha o l’acceptació o el rebuig, o la claudicació i el sotmetiment o la resistència irreductible. Aquest impossible debat es produiria al marge de la dialèctica, perquè les creences que sostenen cada posicionament pertanyen exclusivament a l’àmbit privat, la qual cosa no exclou que el sentiment particular pugui ser compartit, posat en comú o viscut comunitàriament. La vivència comunitària no és suficient per sotreure una creença de l’àmbit del privat.
Que un text sigui “inspirat” per Déu és totalment comprensible i podria ser acceptat sense gaires reserves per qualsevol lector, tal com s’accepta que hi ha textos inspirats per l’amor o per l’odi, pel record, per l’afany de llibertat o de justícia, o per la bellesa… El mot “inspirat”, però, tindria, en paral·lel amb aquests casos, un sentit aliè a l’àmbit del sagrat, el mateix sentit profà amb què valorem la literatura mística, que malgrat ser inspirada per l’enamorament de Déu, no forma part de la literatura sagrada.
L’atribució de sacralitat a un text literari requereix un grau general d’acord en un marc sociocultural precís –i, com a tal, històric–; és a dir, requereix del consens general o predominant d’un grup humà que, d’una manera o altra, patrimonialitza la veritat atribuïda al text i se’n reserva el privilegi de la difusió.
Sembla evident que hi ha un conflicte en aquesta patrimonialització d’un sentiment o una creença que pertany a l’àmbit privat i que es produeix en l’àmbit col·lectiu; com hi ha també un conflicte, i no menor, en la difusió o universalització de la “veritat” continguda en un text que una determinada comunitat considera un bé patrimonial, que es veu ella mateixa com a destinatària primigènia d’una manifestació de Déu i, consegüentment, dipositària i preservadora de la “veritat” revelada.
Els lectors d’un text sagrat, de qualsevol fe, poden descobrir, veure, trobar… Déu en la lectura, tant en la religiosa com en l’exegètica i tant els lectors d’avui com els de qualsevol altra època passada o futura. El que ja és una mica més difícil d’acreditar és que els lectors d’èpoques diferents d’un mateix text sagrat “llegeixin” exactament el mateix. La immutabilitat del text que guarda la revelació de Déu als homes hauria de ser de manera que no es veiés compromesa ni alterada per la mutabilitat del context sociocultural i del mateix llenguatge; és a dir, que en tot moment i en tot context comuniqués o il·luminés inequívocament el mateix sentit de la “veritat revelada”. Sembla coherent amb la posició dels qui consideren que un text ha estat “inspirat” o “dictat” per Déu defensar que aquella “revelació” primigènia hauria de perpetuar-se o repetir-se en cada lectura feta per un lector que complís uns requisits suficients de disponibilitat o de receptivitat. Però, la realitat i l’evidència ens diuen que, tot i que s’hagi preservat la literalitat d’un text, és impossible de preservar-ne les condicions o el context de la lectura, ni tan sols el sentit del llenguatge no es pot preservar, perquè el valor de les paraules canvia en el temps i l’espai.2
Roland Barthes va parlar de “la mort de l’autor” basant-se en el convenciment que l’autor no pot preservar el sentit de la seva obra, atès que aquest sentit el posa el lector. Així, la revelació o la manifestació de Déu en un text sagrat hauria de tenir sentit no només en el moment de l’escriptura, sinó també en la lectura, i, per tant, hauria de reproduir-se en la successió de les lectures personals al llarg del temps. Així que la “revelació” no seria absoluta i sincrònica sinó relativa i diacrónica, és a dir, “històrica”. Cada lector, i les comunitats de lectors, en cada context sociocultural i històric i en cada moment de l’existència projectarien de manera particular el sentit de la manifestació de Déu, de la revelació. Això ens porta molt a prop d’aquella imatge de l’antiga sabiduria grega segons la qual el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen i cada tros escampat reflecteix una engruna d’autèntica llum.3 I ens col·locaria també a anys llum de distància d’aquells guardians de la fe que patrimonialitzen la veritat i imposen una lectura estricta que només ells avalen des de la prepotència del seu ego, que emparen en el sagrat, i que difonen o imposen gairebé sempre des de la ignorància, la mesquinesa i la migradesa de la seva existència personal.
Els considerats textos “sagrats” –dels quals sóc lector estrany, descobridor curiós de la saviesa antiga i a voltes amant apassionat de la densa poesia que destil·len– congreguen al seu voltant, ara com en tots els temps, una munió de lectors reconsagrats que esdevenen adalids d’un déu insostenible i molt sovint infame; inquisidors inflexibles, posseïts d’un rigor implacable, que imposen el sentit de la lectura per damunt de l’experiència personal, de l’existència humana, de la dignitat, de l’amor, de la justícia, de la llibertat i de la vida. Dogmàtics, fanàtics, imbuïts del patrimoni de una veritat insostenible imposen Déu als altres –ells, enemics de la dignitat i de la llibertat humanes– alhora que els neguen la possibilitat i el dret personal de descobrir-lo, si s’escau, en el clos íntim de l’existència i de la vida personal.
Josep A. Vidal
(1) reconsagrat-ada 1 adj. Que es manté ferm, inflexible, en una idea, una actitud, una opinió. 2. adj. Que fa el mal, que és inclinat a fer maleses. (Dicciionari de la Llengua Catalana, Instituto d’Estudis Catalas, 2a. edició).
(2) Recordo haver sentit explicar a una missioner, i no puc acreditar-ho de cap més manera que amb el record personal, que en l’evangelització dels pobles esquimals, el concepte místic de l’anyell de Déu només esdevenia intel·ligible quan anyell es canviava per foca, només així la imatge adquiria sentit.
(3) Evoco aquí les paraules que el poeta Salvador Espriu posa en boca de l’Altíssim en la Primera història d’Esther: “ALTÍSSIM: Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”