CARTA DE BARCELONA – LES LLEIS CONTRA LA “VIOLÈNCIA DE GÈNERE” COM A MONEDA DE CANVI EN ELS PACTES DE LA DRETA ESPANYOLA A ANDALUSIA – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Les pretensions testosteròniques de la dreta espanyola serien dignes d’escarni i burla si no fossin tan greus, tan dramàtiques; si no tinguessin al darrere la realitat quotidiana de dones assassinades, apallissades, humiliades i menystingudes per raons de gènere, per la pretesa inferioritat i la subordinació de la seva condició femenina davant la instal·lada supremacia “inqüestionable” del baró. Les pretensions de quatre fatxendes desvergonyits, mentalment i socialment emasculats, incapaços per a la vida en dignitat en una societat que negui la primacia del poder sobirà damunt la dona i compromesa radicalment amb la igualtat, farien riure si, com ha passat en les darreres eleccions andaluses, no hi tinguessin al darrere els quatre-cents mil vots –d’homes i dones– que han anat a parar a VOX, més uns quants centenars de milers més que, repartits entre PP i Cs, corresponen a votants que s’adhereixen al mateix argumentari pervers contra el feminisme. De facto, és clar, perquè no gosan dir-ho. Encara que s’hi avinguin amb matisos o no, a la perversió del discurs de VOX, no gosen dir-ho en veu alta, perquè els faria perdre vots. Afortunadament, el consens social actual –així vull creure-ho– es decanta majoritàriament a favor de l’erradicació de la violència de gènere, si més no per raons de “correcció política”, encara que a la práctica la desigualtat, la injustícia i la violència es perpetuen. La veritat, però, ens demostra que, majoritàriament, aquesta correcció política estandaritzada no va gaire més enllà del “suport”, l'”ajut” o el compromís a una lluita vindicativa que es considera essencialment “femenina”. No hem arribat, ni de bon tros, al compromís social “integral” en l’erradicació de la violència de gènere, és a dir, a aquell marc mental en el qual el compromís, la lluita i la militància intransigent siguin assumides sense diferències tant per dones com per homes, un marc mental en el qual “els homes” no hi actuïn com a espectadors benvolents i ben disposats, sinó com a víctimes, convençuts que qualsevol atac a la igualtat, la seguretat i la dignitat de les dones és un atac contra la condició humana i contra els valors i la dignitat fonamentals d’una societat democràtica. Malgrat la “correcció política”, la “solidaritat” masculina amb el feminisme i contra la violència de gènere és un estadi imperfecte i en bona mesura hipòcritament tranquillitzador.

Naturalment, ni Cs ni el PP han acollit les propostes de derogació de la llei de violència de gènere, però han deixat que els que són ja els seus socis en la constitució del govern andalús, els “estrafolaris” ultradretans de VOX, les posin damunt la taula. Això els dona a ells la possibilitat de desmarcar-se’n i aparèixer com a opcions més “centrades” i alhora els forneix una base argumental per introduir reformes “d’enunciat més civilitzat però igualment reaccionàries” contra els progressos que tan difícilment s’han aconseguit fins ara i que tenen encara un arrelament força fràgil. Tots ells, sense distinció, joguinegen amb la idea que la lluita contra la violència de gènere, en un règim d’igualtat jurídica, no necessita un estatut especial. Que no cal tractar jurídicament la violència contra les dones de manera diferent a com es tracta la violència contra un home, i redueixen així la violència contra les dones a “violència domèstica”, ja regulada en el codi penal, i descarten que existeixi una violència social estructural contra la dona. Sobre aquest teixit argumental, tot ell pura fal·làcia, pretenen edificar –PP i Cs, principalment; VOX, que és pràcticament una escissió d’aquells, els proporciona el tascó, l’alçaprem– una política a favor de “la família” que deixi de banda la violència de gènere; és a dir, una maniobra d’encobriment o emmascarament –una vegada més– d’una política reaccionària contra les dones.

I és clar que existeix la violència de gènere! I és clar que és estructural! I és clar que és patològica! I és clar que els fonaments de la nostra societat trontollen quan es pretén erradicar aquesta desigualtat, aquesta injustícia, aquest atemptat als drets humans, damunt la qual s’ha construït i sostingut al llarg de segles, de mil·lennis aquest “ordre social” en què encara estem instal·lats. Tota la nostra societat, “políticament correcta”, democràtica, cristiana, desenvolupada, civilitzada, etc., etc., s’ha construït damunt pilars que no sempre són dignes de defensa. I un d’aquests pilars inconsistent avui, indefensable i clarament repudiable és la discriminació, el maltractament, la violència contra les dones pel fet de ser-ho.

 És així, no hi calen arguments. I si algú no ho entén és que la mateixa patologia social que arrosseguem des de temps fundacionals li enterboleix la percepció i el raonament. Qui no veu aquest mal patològic és perquè s’ha instal·lat en ell i, malgrat que participi de les coartades políticament correctes, s’hi troba bé! És com el qui, instal·lat al costat d’un femer i habituat a la ferum, no troba en l’aire que respira res que ofengui el seu olfacte.

De fet, aquest article acaba aquí, però deixeu-me afegir-hi dos referents potser innecessaris o anecdòtics, que illustren la naturalesa endèmica i estructural d’aquest mal, i la seva transversalitat en els fonaments de les societats patriarcals, uns models que avui, si més no en les que es pretenen societats democràtiques obertes, haurien de ser insostenibles i delictius.

La primera referència, que citaré en castellà per no allunyar-me de la literalitat de la font, són les “Confessions” d’Agustí d’Hipona (sant Agustí). Així ens remuntem al segle IV, encara en l’Imperi romà. Al capítol 9, Agustí, commogut per la mort de la seva mare Mònica (després pujada als altars i venerada com a santa), relata la virtut i l’exemplaritat de la seva vida com a esposa d’un marit, Patrici, una mica “més colèric” del que era habitual. Diu això (en traducció d’Eugenio Zeballos, Plaza&Janés, 1961):

“Siendo, pues, criada mi madre con honestidad y templanza, hecha por Vos obediente a Vos, luego que cumplió la edad que se requiere para el matrimonio, obedecía y servía al marido que le dieron sus padres, como a su señor. […]

Ella toleró las injurias de sus infidelidades, y jamás tuvo por esto la menor desazón con su marido […]. Era mi padre por una parte muy benigno y colérico. Cuando ella le veía enojado, tenía el cuidado de no contradecirle ni de obra ni de palabras; después cuando la ocasión le parecía oportuna y pasado aquel enojo le veía ya sosegado, entonces le informaba bien del hecho, si acaso aquel enojo había nacido de su falta de consideración y de no estar bien informado.

Así cuando otras muchas matronas, cuyos maridos eran más pacíficos y tratables, traían sus rostros señalados y afeados con cardenales de los golpes que las daban, […] mi madre […] recordábales como por chanza, pero en realidad con mucho juicio, que desde que se les leyeron los contratos matrimoniales, debían considerar que se les había leído una obligación con la que habían quedado hechas criadas de sus maridos; que teniendo esto presente, estando en calidad de criadas, no debían engreírse ni ensoberbecerse contra sus señores. Admirándose ellas (que sabían muy bien cuán feroz marido tenía que sufrir) de que jamás se hubiese oído, ni por indicio alguno se hubiese rastreado que Patricio hubiese puesto las manos en su mujer, ni que siquiera un día hubiesen tenido alguna disensión, le preguntaban con familiaridad y confianza la causa de todo esto y ella les enseñaba la conducta que tenía con su marido, que es la misma que dejo insinuada. Las que tomaban su consejo, le daban gracias por el bien que habían experimentado y las que no imitaban su conducta se veían muy oprimidas y maltratadas.

És a dir, que ja aleshores, la dona era víctima, pel fet de ser dona, d’una violència estructural, atès que estava instituïda i incardinada en l’ordre social. I no només era víctima del maltractament que rebia sinó que n’era culpable.

La segona referència ens porta a l’Àfrica occidental i l’extrec del llibre Na mitón. La mujer en los cuentos y leyendas africanos, d’Agnès Agboton, autora africana nascuda a Porto Novo, República de Benín (antiga Dahomey) i resident a Barcelona. En l’obra de referència, publicada per RBA en 2004, aplega un conjunt de narracions tradicionals, recollides de la tradició oral, en què la dona té una certa centralitat. Us faig breument un resum d’un dels relats del recull, “Las quejas de la mujer”, que cito també en castellà per fidelitat a la font.

La protagonista de la història comença lamentant-se davant Mahú, una divinitat, de la seva trista i injusta condició, subordinada sempre al seu espòs i obligada a carregar amb les feines més dures:

– Por mí llegan al mundo los hombres, soy la fuente de la familia. Sin mí no existirían los pueblos. Llevo a cabo las tareas más honrosas: me encargo de los hijos, mantengo limpios el patio y la casa, preparo las comidas y lavo la ropa. Y a pesar de todo, Mahú, debo someterme a las órdenes del malvado hombre, alguien que no quiere admitir mis esfuerzos, que no se da cuenta de cómo trabajo y trabajo, y además, y eso es lo peor, me obliga a dormir detrás de él, junto a la pared, lo que me impide ver otra cosa que no sea su espalda. Siempre me habían dicho que Mahú era justo, ¿pero dónde está esa justicia y esa verdad?

Mahú cedeix a la seva lamentació i li confereix la gràcia d’invertir l’ordre. A partir d’ara, ella ocuparà les funcions de l’home, mentre que aquest haurà de carregar amb les funcions que ella havia exercit fins al moment. Immediatament la dona adopta mimèticament les actituds de poder i domini, despòtiques, de l’home. Ordena, maltracta, s’emborratxa… És a dir, l’estatus del baró, exercit ara per una dona, no transgredeix l’ordre social, que continua sent el mateix, amb l’única diferència que ara serà l’home la víctima del sistema de poder. Observeu, però, que en el relat l’home, a diferència de la dona, assumeix la seva nova situació sense queixar-se’n:

El hombre quería hacerlo todo pero apenas podía andar, tenía sueño, el pobre.

Durante los primeros días, todo iba como la mujer deseaba. Ella ordenaba y el hombre obedecía, ella se marchaba y el hombre se quedaba en casa, ella gritaba y el hombre callaba sin protestar, como si supiera que el destino iba a cambiar muy pronto.

Una nit, però, la dona, que dormia davant la porta de la cabana, amb l’home darrere seu, entre la seva esquena i la paret, com ella abans, sent el rogit amenaçador d’un lleó i els passos de la bèstia que avancen cap a la casa. Terroritzada, demana protecció al marit, que, indiferent, se’n desentén i deixa que ella resolgui el problema. Finalment ella implora la intervenció de l’home:

-No quiero seguir así, vuelve a tu lugar. Para mí es demasiado… Compórtate como un hombre, marido mío, defiéndeme o estoy perdida.

-No puede ser, de ningún modo… Mahú me castigaría. Creería que no le hago caso, que he recuperado mi bastón y mi poder, y que quiero maltratarte. […] No puedo hacer nada. Mahú te entregó todo el poder y tú debes arreglarlo.

-Debo reconocer que me falta el valor. Mahú me dio el poder pero no me dio el valor. Recupera, pues, el poder ahora mismo. Líbranos del peligro y, mañana, iré de nuevo a ver a Mahú. Es bondadoso, se compadecerá de mí y perdonará mi insolencia.

Davant d’aquest compromís de retornar a l’estatus anterior, el marit para una trampa al lleó, que acabarà fugint escaldat amb oli roent. I atenció ara a la conclusió del conte i a la moralitat que el culmina:

-¡Oh, marido! –exclamó-. A tu lado podré vivir mucho tiempo. Ahora lo sé, ahora lo sé. El hombre y la mujer no son iguales. Mahú distribuyó las funciones y los poderes atendiendo a la naturaleza.

Cuando llegó el alba, viéndola dormir entre el hombre y la pared, Mahú preguntó a la mujer:

-Pero, ¿qué has hecho mujer, para encontrarte en esta situación? ¿Por qué ocupas el lugar que no querías? Te di los poderes que pediste. Te di lo que deseabas, ¿qué has hecho entonces?

-Perdonadme. Nadie sabe el valor de las cosas hasta que las tiene en su mano, nadie sabe lo que cuesta un trabajo hasta que tiene que hacerlo. Me quejaba por mi suerte de mujer y deseaba la del hombre. Ahora sé cuál es el trabajo del hombre, y cuáles son sus esfuerzos. Habéis dado a cada cual lo necesario para enfrentarse con su tarea. Estoy orgullosa de ser mujer… Ya lo he entendido. No lo olvidaré más.

Y Mahú la miró fijamente.

-Mujer –dijo-, no hice de ti una mala criatura. Al contrario, te di belleza y de ti depende toda la vida. Eres la más privilegiada de las criaturas, ve y sigue siéndolo… y no pienses nunca que el hombre és más libre y más feliz que tú porque, a veces, le prestas algunos servicios, de buen grado o por la fuerza.

Y dice mi cuento que desde aquel día el hombre y la mujer saben cuáles son las tareas que Mahú les encomendó. Y dice mi cuento que cuando las cosas son distintas, nadie puede decir que son iguales.

I fins aquí.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: