CARTA DE BARCELONA – Despropòsits i propòsits d’un món mal encarrilat – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Probablement n’hi ha prou amb l’evidència per constatar la incapacitat de les institucions polítiques, de qualsevol abast, nacional o internacional, i en qualsevol terreny pràctic, ideològic o axiològic, per fer cara amb solvència als reptes que, en el marc de la mundialització, tenen plantejats avui les societats humanes. Una ullada reposada al món, deixant de banda tant com es pugui els prejudicis de tot tipus que contaminen l’habitual capacitat d’anàlisi, ens permet copsar la magnitud del fracàs de la política. No hi calen gaires argumentacions ni exhaustives construccions conceptuals davant tantes evidències: la destrucció accelerada del medi natural; una hipoteca de la viabilitat planetària inassumible per les generacions successives; l’apropiació oligàrquica dels recursos naturals i dels sistemes productius; les desigualtats escandaloses a tots els nivells… Més de les tres quartes parts de la humanitat, milers de milions de persones, privades d’accés als recursos imprescindibles de subsistència i de dignitat: aliment, atenció mèdica, habitatge, treball, drets, llibertats…

Milions –molts milions– d’infants sense possibilitats de viabilitat… Milions d’infants esclavitzats, explotats, prostituïts… Milions d’infants sense possibilitats d’accés a l’escola… Milions d’infants inexistents, que no han passat a formar part mai de cap registre, que no tenen identitat, que no existeixen per a ningú, que són mercaderia fàcil per a les xarxes de prostitució, per als traficants d’òrgans…, per a aquells que, privats d’escrúpols morals, aprofiten la immunitat que els proporciona el fet que mai ningú reclamarà per les vides dels qui no tenen existència legal.

Milions –molts i molts milions– de dones explotades, traficades, convertides en mercaderia en un comerç extremament lucratiu per als promotors, que les arrencarà del lloc d’origen i les escamparà pel món fins a deixar-les morir anònimament en qualsevol racó de món inversemblant, oblidades de tothom o amb l’únic reconeixement de ser una xifra més en un registre estadístic.

Milers i milers de dones, d’infants, d’ancians maltractats fins i tot en aquells entorns que per naturalesa i definició els haurien de procurar seguretat.

Fronteres arreu del món atapeïdes de migrants desesperats que no veuran mai satisfeta l’esperança d’arribar a un lloc segur, de tenir una vida digna, de gaudir d’aquells béns de què gaudeixen d’altres –pocs en comparació amb els que n’estan desposseïts– sense cap altre mèrit personal que el d’haver nascut en un lloc i unes circumstàncies més benignes.

Milers i milers de quilòmetres travessats en condicions de desesper per acabar davant murs o barreres infranquejables, o amuntegats en camps de refugiats inclements, o ofegats en mars plàcides, molt a prop de la costa que volien assolir…; i no és cap metàfora: són milers els cadàvers que han acollit i acullen les aigües mediterrànies davant la inoperància i la insolvència de l’Europa benestant.

Milions i milions d’éssers humans són bombardejats, massacrats, perseguits, exterminats en guerres de tota mena, la majoria de les quals tenen lloc en territoris condemnats al subdesenvolupament i a la misèria, desposseïts fins i tot dels béns que la natura els ha posat a l’abast; guerres cruentes en les quals s’utilitza tota mena d’armament que els proporciona la potentíssima indústria armamentística del primer món. Què seria la indústria d’armament sense guerres, què seria sense conflictes? Què seria de la poderosa indústria armamentística del primer món sense totes les formes d’injustícia que s’exerceixen sobre la geografia de la misèria? Què en seria sense desigualtats, desequilibris i injustícies? Les vides dels desposseïts són el combustible principal que alimenta la indústria bèl·lica, que grava els pobles en conflicte amb crédits i hipoteques que perpetuen la subordinació de la geografia dels desposseïts en benefici de la geografia dels privilegiats.

En l’origen remot de la humanitat, abans fins i tot que sorgissin els primers esbossos de civilització, els éssers humans vam incorporar la possessió dels béns de subsistència com una riquesa a ambicionar, i, si calia, defensant-los en contra d’uns altres. Apoderar-se dels béns de la natura per sobreviure és un tret genètic que compartim amb totes les espècies d’éssers vius, però també compartim genèticament la necessitat d’assegurar la supervivència col·lectiva, perquè un ésser viu, qualsevol que sigui, deixa de ser viable si és únic. Els nostres ancestres, però, formaven collectivitats petites, i tenien l’evidència que calia assegurar la supervivència del grup, de manera que probablement no feien prevaler els interessos particulars per damunt dels col·lectius, si més no en allò que afectava la supervivència del grup.

Però, quan les societats es van fer més complexes i van conceptualitzar la pròpia complexitat, la necessitat d’obtenir mitjans de subsistència es va convertir en l’afany o l’ambició de posseir-los, com a garantia no ja de la supervivència immediata, sinó com un bé de previsió o de futur. La complexitat social va exacerbar la singularitat de clans, castes, famílies, que es procuraven la propietat sobre els béns de subsistència com un privilegi sobre els altres.

Propietat, jerarquia i estructura social es van constituir mitjançant la privació del dret d’accés als béns de subsistència de molts en benefici d’unes elits dominants que se n’havien apropiat. Les lleis van normativitzar i normalitzar l’ordre social sobre la base d’aquest usurpació; la política va gestionar les societats d’acord amb els interessos dels privilegiats; la religió va dogmatitzar aquell desordre i li va donar significació transcendent i el va proveir dels artificis necessaris per a la tranquillització de les consciències, i entre aquests la caritat, la misericòrdia, la generositat… dels poderosos.

I el nombre dels desposseïts va anar creixent de manera imparable, alhora que es reduïa el percentatge dels privilegiats i creixia sense mesura la magnitud dels privilegis que s’autoatorgaven.

Les societats de tots els temps, fins al dia d’avui i probablement encara en el futur, s’han edificat sobre aquest principi de desigualtat que ens fa creure que la propietat particular sobre els béns de subsistència és legítima. Estructures de poder, compilacions legislatives, teories sociològiques i polítiques, filosofia, valors, exèrcits i policies, l’ordre, s’han constituït sobre la desigualtat. Poseu-hi els matisos que us calguin, però al llarg de tots els temps, és aquesta la base sobre la qual s’han constituït les societats humanes, fins i tot les utòpiques. Pobles, nacions, estats… Regnes, repúbliques, democràcies i dictadures, totes incorporen aquest pecat original, com una malaltia congènita.

Hem arribat, però, al punt de la insostenibilitat i a l’encesa de les alarmes, que ens adverteixen que ens acostem a un punt de no retorn en el camí de la catàstrofe. Avui el nombre dels privilegiats, dels qui detenen el recursos naturals, els medis de subsistència, els mitjans de producció, els canals de comunicació… tot, és tan petit que fins i tot se’n fan llistes nominals a escala global. Els rics de la Terra, els amos de gairebé tota la riquesa, no només es poden comptar, sinó que es poden inscriure en una llista la lectura de la qual no demana gaire estona.

Fins ara, davant els reptes i els problemes imminents, els ciutadans i les poblacions del món hem mirat cap als governs, cap els Estats, cap als organismes internacionals, cap a els partits i els polítics, cap als tribunals, cap als poders legislatius… Però, inútilment, perquè totes aquestes institucions i persones han estat ensinistrades en la lògica atàvica de les societats humanes i, captives d’aquest aprenentatge, només saben actuar al servei exclusiu  dels Estats, dins la lògica i el marc mental i de valors dels Estats. La realitat, però, és que cap Estat ni cap organisme internacional que hagi estat construït a partir dels Estats o les nacions no té solucions per a problemes d’abast global. Viuen tancats en un marc mental massa petit, massa condicionat per la immediatesa, massa captiu de les jerarquies del poder, massa pastat a la mida dels privilegiats; estan massa compromesos per a imaginar i aplicar altres remeis que no siguin les cures pal·liatives en forma del que abans es deia caritat i ara s’anomena “polítiques socials”.

La protesta social creix, i la inoperància dels Estats i de les institucions és cada vegada més evident. El moment és idoni per al sorgiment dels falsos apòstols, de salvadors i redemptors que amb discursos abrandats i demagògies de manual empenyen les societats a l’autoengany, a la intolerància, a l’exclusió, al fanatisme, al totalitarisme, a les diverses formes de dictadura…

No conec el camí per escapar d’aquesta teranyina d’autodestrucció, no sé pas com es pot abordar la reconstrucció d’una estructura social que és manifestament inoperant i incapaç davant els grans problemes que tenim plantejats a nivell global, que són tots ells urgents, inajornables. Crec que no hi ha problema particular important que no tingui correspondència en l’ecosistema social global. La justícia que exclou els uns en benefici dels altres no és solució; la riquesa que exclou els uns en benefici dels altres no és solució; els valors que exclouen els uns en benefici dels altres no són solució… La llibertat dels uns en detriment dels altres no és solució. Perquè els drets dels uns comencen allà on comencen els drets dels altres.Totes les solucions, malgrat que es realitzin a escala local o particular, han de tenir correspondència i projecció a escala global.

Per promoure i aplicar les solucions que ens demana aquest món tan mal encarrilat, calen una imaginació i un coratge que fins ara no hem demostrat tenir; ni tan sols la inspiració necessària, no tenim. Cal que la política miri més a l’experiència científica i a l’ètica, sense esperar el vistiplau de les oligarquies, cal que s’interpeli des dels postulats i el rigor ètic i científic, i ha de fer-ho honestament, amb independència. I ha de mirar, també honestament i sense servituds, a les demandes, les necessitats i els interessos de la ciutadania com a part indivisible i igual de la població mundial. Les institucions internacionals, els Estats, els polítics, i fins i tot els ciutadans ens hem de redefinir en un marc de valors inèdits, en unes noves coordenades humanístiques, ens hem de reinventar, encara que això ens obligui a abandonar la zona de confort en què estem instal·lats, a trencar amb la dinàmica dels privilegis de què estem tan imbuïts, a trencar el marc mental en què ens hem instal·lat i a assumir, amb convicció i resolució inquebrantables, la solidaritat universal com a valor de cohesió.

Potser és molt, o potser és poc. Però és tan urgent que, si no ens hi posem, aviat serà massa tard.

 

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: