CARTA DE BARCELONA – Preàmbul de les eleccions parlamentàries a Catalunya – por JOSEP A. VIDAL

 

L’any 2021 s’estrena a Catalunya amb la reiteració de desencerts en la gestió política, un desori que, malgrat que ens requi, ha esdevingut habitual, i amb la perspectiva d’unes eleccions parlamentàries forçades per la inhabilitació del President de la Generalitat, víctima de l’hostilitat i la persecució dels poders de l’estat, com  tots aquells que, d’ençà del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017, han optat al càrrec amb els vots de la ciutadania: Carles Puigdemont no fou autoritzat a ocupar el càrrec, malgrat haver guanyat les eleccions, i roman encara a l’exili; Jordi Sánchez tampoc, i roman encara a la presó; Jordi Turull va ser empresonat l’endemà de la sessió d’investidura en què optava a assumir la presidència, i roman encara empresonat; i Quim Torra, que en fou l’alternativa, fou blasmat, menystingut, desacreditat i perseguit des del primer moment, fins que ha estat inhabilitat de resultes d’un procés obert contra ell per haver volgut mantenir una pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics i de la llibertat d’expressió al balcó de la Generalitat.

La conjura político-judicial, auspiciada pel poder econòmic i els mitjans de comunicació, units per una simbiosi indestructible, i amb el beneplàcit dels sectors més reaccionaris i integristes de la jerarquia eclesiàstica i del nacionalisme espanyol, ha actuat contra la legítima opció política de l’independentisme amb la contundència d’una piconadora i la falta d’escrúpols dels fanàtics de la “unidad de la patria”.

En la seva obstinació contra l’independentisme català, els alts tribunals han fet saltar pels aires la legislació, les garanties processals, l’objectivitat, l’in dubio pro reo i altres principis i regles bàsiques de la praxi judicial, i fins i tot han violat les garanties constitucionals, que no han estat defensades ni tal sols pel Tribunal Constitucional. Els autoanomenats “constitucionalistes” han fet saltar pels aires les essències democràtiques de la Constitució espanyola, i han convertit la Carta Magna, que arrossegava pecats originals, en un nyap dogmatitzat al servei de les essències residuals del franquisme, més arrelat en la societat espanyola del que calia esperar. És basant-se en aquest arrelament, que el rei Felipe VI diu les barbaritats que diu cada vegada que obre la boca en un discurs institutional. L’últim fa a penes 5 dies, en la celebració de la Pasqua militar: “La Constitució -va dir-ha de ser acceptada incondicionalment“. De debò que s’ho creu, que l’acceptació ha de ser incondicional? Què es pensa que som els ciutadans, ases, xais, mascotes obedients? Com pot ser incondicional l’acceptació d’una norma que, per suprema que sigui, és susceptible d’interpretació, com ho demostra l’existència i l’activitat -i l’arbitrarietat- del Tribunal Constitucional? Si una norma pot ser interpretada d’una manera o una altra, no pot demanar una acceptació incondicional, perquè tota interpretació és, per naturalesa i definició, susceptible de crítica. Deixem-ho, però; els interessos de la monarquia i l’exercici del poder no es pot permetre disquisicions intel·lectuals.

En aquest clima de paroxisme patriòtic, les anomenades forces de l’ordre, és a dir la Policia Nacional i la Guardia Civil, han actuat com a braç armat de les decisions judicials i hi han afegit tots els plusos possibles de parcialitat, animadversió anticatalana, fervor patriòtic i nacionalisme delirant. Ho han fet, és clar, amb la consciència i l’abnegació de qui es considera investit del deure de salvar la unitat d’Espanya com a designi vital principal. Han aplicat fins a l’extrem allò del “todo por la Patria”, la consigna imposada pel règim franquista que encara es llegeix a l’entrada de les dependències de la Guardia Civil. I aquest “todo” ho inclou “tot”, el que és propi d’una policia democràtica i el que és característic d’una policia patriòtica -han conciliat extrems inconciliables-, el que és legal i el que és illegal, les proves reals i les proves inventades, l’espionatge dels ciutadans, de les comunicacions, de la correspondència, la confiscació de béns, la irrupció en la vida privada, la invenció de relats  inversemblants que, tot i ser un autèntic disbarat, acaben sent utilitzats per la judicatura com a fets contra la vida, les llibertats i les garanties democràtiques de polítics, empresaris, activistes socials i culturals, i ciutadans que han tingut la gosadia de manifestar-se en defensa dels seus interessos o les seves conviccions. Han consumat un atac persistent i obstinat contra la lletra i, sobretot, contra les essències democràtiques que malviuen en la fràgil Constitució espanyola, ja viciada d’origen.

L’exaltació febril que hem vist en el cos de la Guardia Civil s’ha manifestat finalment en altres instàncies militars, que ens han ofert un extens repertori de totes les patologies ideològiques i emocionals que impedeixen a l’Exèrcit espanyol, des de sempre, esdevenir allò que hauria de ser l’exèrcit en un país democràtic i compromès en la defensa de les llibertats ciutadanes i dels drets humans. Grups de militars o exmilitars, actuant amb l’obnubilació d’una colla d’embriacs, han gosat fer broma sobre la necessitat d’afusellar 26 milions de “hijos de puta” –i dic “fer broma” perquè no em puc creure que algú amb una engruna d’intel·ligència i claredat mental pugui proposar seriosament aital bestiesa; i si algú ho proposava seriosament, caldria confiar-lo als professionals mèdics especialitzats en trastorns mentals. Així que també entre els militars actius i passius hi ha un fervorós patriotisme antidemocràtic que proclama la defensa de la constitució.

Els polítics espanyols, amb el beneplàcit o el silenci de les classes pensants, allò que abans havíem anomenat “la intellectualitat”, han encoratjat aquests despropòsits, han deixat que passessin i, quan els ha convingut, han fet creure que no hi tenien res a veure o que, obligats per la separació de poders, no hi podien ni devien intervenir-hi. Cinisme pur i dur, falta de convicció democràtica, “factures” que cal pagar pels avals rebuts o simplement manca d’ètica política o excés de fervor patriòtic nacionalista, a més de la defensa dels interessos particulars per conservar prebendes i beneficis. També ells, tan zelosos de la defensa de la Carta Magna, no dubten a soscavar-ne les essències democràtiques.

Alhora, a Catalunya, enmig d’aquest desori al qual hauríem d’afegir els afers i els negocis de la monarquia i la història de la institució monàrquica, hem entrat de ple en el laberint de la política, extraviats completament i incapaços d’articular cap projecte de país que, com el fil d’Ariadna, ens en faci albirar la sortida. Els projectes independentista i republicà, que es van fondre en la voluntat d’autodeterminació i la proposta referendària, van passar de la voluntat de la ciutadania a les mans dels polítics, que havien de gestionar els guanys aconseguits i la força del moviment popular. Però, amb els partits escapçats, amb una acció repressiva que compta els represaliats per centenars o milers; amb processos judicials en què la incoherència esdevé normal, la venjança esdevé justícia i la justícia esdevé política; en què els relats són més importants que els fets, en què el perjuri és tolerable quan serveix al prejudici, i en què les garanties processals són només escenografia; en què l’acció de govern és obstaculitzada persistentment per l’Estat, amb un Parlament inoperant; amb líders polítics exiliats i empresonats i amb la resta enfangats en diàlegs improductius que mai no es materialitzen en res…; amb tot això i un llarg etcètera de despropòsits i entrebancs, a Catalunya, dic, els polítics demostren un dia sí i l’altre també que no són capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies i, sobretot, que no estan a l’alçada del repte històric que el país els demana d’assumir.

I és així com encarem, en aquest inici del 2021, la perspectiva electoral. Amb convicció republicana i independentista, potser més que mai, però amb l’escepticisme sobre la possibilitat d’aconseguir-la i el desconcert sobre la capacitat de la política –partits i persones– per articular i dur endavant el projecte de país que ens illusiona. Pel que fa als no independentistes –entre els quals no tothom és “antiindependentista” però són molts els antimonàrquics i republicans–, també hi trobem el desconcert i la incertesa dels votants, que veuen com els partits en què podrien confiar han esdevingut cada vegada més radicalment nacionalistes espanyols, i que no han trobat la manera d’articular a nivell estatal un projecte federalista que obri el camí cap a una articulació no assimilacionista ni colonialista dels diferents territoris, un projecte en el qual Catalunya hi pugui ser sense mutilacions ni renúncies identitàries; un projecte que de moment no existeix ni sembla que pugui ser compartit extensament. Finalment, també hi ha desconcert entre els “constitucionalistes”, monàrquics, nacionalistes espanyols ­–el Partido Popular i Ciudadanos, principalment, que també compten amb suports entre les files del catalanisme convergent, sobretot quan el conflicte toca interessos econòmics i de classe–, i els jacobins –entre els quals, si ens guiem pels fets, hem de comptar-hi, dissortadament, els socialistes catalans, cada cop més supeditats i diluïts en el socialisme espanyol, i alguns sectors poc visibilitzats en aquest conglomerat heterogeni format pels Comuns i Podem. Uns i altres en aquest grup constitucionalista no han sabut salvar les formes, i han assumit una radicalitat en la defensa de l’statu quo que els ha empès a aparèixer com a grup de pressió contra les tesis i les propostes referendàries, que formen part de la essencialitat democràtica, de manera que han adoptat fórmules autoritàries d’impossible o molt difícil defensa en un marc democràtic. Amb l’agreujant que han generat un discurs plagat de fal·làcies i demagògies que els ha funcionat bé fins que ha aparegut una força d’extrema dreta, Vox, clarament feixistoide i s’han adonat que el discurs que havien generat tenia perilloses concomitàncies amb el programa d’aquestas força que, rendibilitzant el desgavell polític espanyol, ha passat del no res a ocupar 52 escons al Parlamento espanyol. Per als defensors de l’statu quo, amb la necessitat de distanciar-se de Vox i el conflicte afegit de fer ulls grossos al desgavell de la Corona, als escàndols fiscals i no fiscals del monarca i de la família reial, a la situació de falllida de l’economia espanyola, al descrèdit internacional i a la feblesa de les conviccions democràtiques en general, les possibilitats d’articular un projecte polític creïble i atractiu no són gaires, i més si es té en compte la necessitat de diferenciar-se entre si les forces polítiques que es disputen un espai ideològicament tan fràgil i esqufit. Compten, aixó sí, amb la benedicció d’altres poders, econòmic, mediàtic, eclesiàstic, que articularan també les estratègies adients per apuntalar la insostenibilitat de l’herència de la “transició” o del règim del 78, com es diu ara.

Les eleccions catalanes, si arriben a fer-se, perquè l’escenari de la pandèmia obre incerteses oportunistes sobre el calendari, hauran de ser llegides atentament, i no només en clau catalana, sinó també en clau espanyola. Seran un toc d’atenció important per als partits catalans i sobre l’articulació política del projecte republicà i independentista; però, probablement permetran també un apropament diagnòstic a la salut de la democràcia espanyola i la detecció d’algunes de les patologies que arrosseguen els tres poders que la integren.

Josep A. Vidal

 

Leave a Reply