CARTA DE BARCELONA – A la immoralitat política, la ignorància o l’estupidesa (podeu triar) que exhibeixen el líder del PP, Pablo Casado, i tota la trepa que el segueix – por JOSEP A. VIDAL

Com el lector pot comprovar pel títol d’aquest article, el començo emprenyat. Però no us penséssiu pas que estic emprenyat amb el passerell que hi esmento; no, estic emprenyat amb mi mateix per dedicar-li el temps que hi esmerço. No s’ho val. N’hi hauria d’haver prou dient que és o un ignorant o un immoral; però, n’estem tan tips d’haver de suportar els discursos de personatges com aquest, i ve de tan lluny, fa tant de temps que els aguantem, que no me’n puc estar! Són persistents, tenaços, i hi ha tanta gent que els segueix malgrat tot!

Aquest curt de gambals, que fa veure que sap de tot i que ignora fins i tot la corrupció i la deshonetedat del seu partit, tot i ser fets flagrants, impossibles d’amagar, ha anat a les Balears a predicar que en aquelles illes no s’hi parla català. Ha advertit, suposo que als ignorants o als malintencionats com ell, que a les Illes no s’hi parla català i que no formen part de cap suposada unitat de Països Catalans; no ja d’una pretesa unitat política dels Països Catalans, sinó que fins i tot els exclou de la comunitat lingüística catalana. “Habláis mallorquín, menorquín, ibicenco…”, ha dit. I s’ha quedat tan ample. Tant li fa que el que diu sigui una carallotada i que la seva xerrameca exhibeixi una ignorància indigna de qui es dedica a la política, si la política s’entén com un servei a les persones i als pobles.

Hauríeu de sentir –jo m’ho imagino fàcilment– el que diria aquest mateix capsigrany si algú prediqués en terres extremenyes o andaluses o asturlleoneses o aragoneses que la parla dels ciutadans respectius no és castellà sinó asturlleonès o mirandès, o aragonès, o extremeny, o andalús… I igualment, penseu què diria si algú prediqués a nivell internacional la segregació del rioplatenc, el mexicà, el bolivià, el veneçolà o el canari del cos general de la llengua espanyola.

En canvi, amb el català s’atreveix, perquè Catalunya és l’enemic a vèncer, perquè té por de la potència identitària de la llengua comuna, i perquè és, com tot el sector ideològic que representa, el del nacionalisme espanyol més ranci –tots els nacionalismes autocomplaents ho són, de rancis–, un supremacista que no entén la nació sinó és en termes de colonitzadors i colonitzats.

Trobo realment cansat haver de suportar la niciesa, l’estupidesa, la pedanteria, la ignorància, la malvolença i la deshonestedat d’aquesta mena de gent que es pensen que allò que ells són és el que han de ser els altres, que es dediquen a dir als altres com cal pensar i en quina llengua, com cal estimar i què cal creure. I ho veuen fàcil: cal que els colonitzats segueixin el pensament dels colonitzadors, cal que tothom parli la llengua del colonitzador, cal estimar d’acord amb els cànons establerts per la sacrosantíssima tradició i cal creure la religió verdadera, que és la del dominador, naturalment.

Quin mal han fet els pobles –també els d’Espanya– per haver de suportar personatges d’aquesta migradesa intellectual i d’aquesta baixesa moral? I ho pregunto en general perquè Casado és tan sols un nom, probablement dels més anodins, d’una llarga llista que abasta nombrosos països. Qui els aguanta aquests personatges? Qui els vol, qui els paga, qui els subvenciona, qui els promociona…? No en dubteu: aquells a qui la democràcia, si fos veritablement una conquesta de la llibertat i un exercici dels drets, si fos un pacte entre iguals, els faria nosa; aquells per als quals la democràcia ha de ser una forma de govern manipulable, sotmesa, captiva; un ordit polític en què es poden moure com l’aranya per la seva tela; una trama en què els ciutadans –captius d’una situació laboral inestable, d’una seguretat econòmica precària i summament fràgil, d’unes garanties socials que poden desaparèixer d’un moment a l’altre, d’un setge angoixant dels creditors –la hipoteca, els lloguers, el sistema sanitari, el benestar bàsic i les mil i una necessitats innecessàries que ens imposem com a consumidors– esdevenim necessàriament manipulables, dependents i, forçosament insolidaris i, en definitiva, domesticats, sotmesos, lligats de peus i mans.

Si volem aconseguir drets i llibertats que ens pertoquen, si volem mantenir la nostra identitat –política, de creences, lingüística, sexual…–, ens hem de desfer de tots aquests titelles que fan el joc als qui, darrere les cortines, mouen els fils del poder. I desemmascarar-los amb evidències. Altrament, no hi ha remei.

Josep A. Vidal

Leave a Reply