CARTA DE BARCELONA – Petjades. Havent llegit “El rastre nival”, d’Àngels Marzo – por JOSEP A.VIDAL

 

Però la vida insisteix com la saba dels arbres.1

Deixeu-me dir d’antuvi que El rastre nival d’Àngels Marzo és un poemari excel·lent, que no dubto a recomanar-vos: ambiciós, profund, colpidor, llargament elaborat i construït amb una cura exquisida, un recull de poemes que pouen en alguns dels trets més significatius dels anteriors llibres de l’autora2 (puc, si més no, afirmar-ho del segon, amb el qual va guanyar el XVII premi de poesia Màrius Torres) i els enfondeixen.

Tot llegint aquest recull s’ha revifat en mi un record d’infantesa. Ocasionalment, quan alguna alteració en la logística familiar ho feia necessari, em tocava dormir a la cambra de l’àvia. Això em feia testimoni privilegiat de l’enfilall inacabable de pregàries amb què, ja al llit i abans d’adormir-se, retia homenatge i record emocionat als seus absents, vius o difunts. Jo escoltava amb esforç contra l’abaltiment aquell reguitzell de noms i d’atribucions de parentiu que ella anava desgranant en veu alta seguits, cadascun dels noms, dels corresponents parenostre i avemaria. Alguns eren per a mi noms familiars, persones que jo identificava sense vacil·lacions; d’altres, però, m’eren noms sense rostre, com una mena de fantasmes íntims. Més tard, passats els anys, em vaig adonar de com havia engrossit aquella nòmina la guerra, que havia empès l’àvia i la seva família, seguint l’èxode del govern republicà, primer fins a València i després fins a Barcelona, la ciutat on havia passat la infantesa i la joventut i d’on havia estat arrencada, vint anys abans i ja amb una filla, per una viduïtat molt prematura i un seguit de dissorts que aquí no fan al cas. El fet és que, de ben petit, vaig incorporar amb naturalitat a la meva quotidianitat la presència d’un munt d’existències que havien precedit la meva pròpia i que, sense saber exactament com ni de quina manera, havien condicionat les circumstàncies de la meva vida i el meu entorn.

Crec que em ve d’aleshores, de la infantesa conscient més reculada, el costum de mirar el cel com si fossin els astres els qui m’observen; com si aquella explicació primera d’un espai celeste en què es projectaven les existències precedents, com al cap del temps s’hi projectaria també la meva, hagués anat poblant el firmament de totes les presències, conegudes o anònimes, que havien caminat la terra abans que jo. En aquella edat, aquesta sensació no era un símil, no tenia cap valor simbòlic; era una percepció objectivament real: aquell jo meu infant no podia imaginar cap altre cel que el que veia poblat d’estels, travessat, quan el contemplava de nit en la solitud dels camps segarrencs, per la Via Làctia, el Camí de Sant Jaume, clarament dibuixat al cel com un rastre lluminós de guspires que s’obria cap a la immensitat il·limitada.

Va obrint parpella la setena albada
amb rubines ditades de llum nova,
que s’arrapen a les negres fondalades
d’aquest buit espacial on deambulen
                                   planetes i satèl·lits,
                                            galàxies amb estels i forats negres. [“Previously Recorded”, pàg. 97]

Us deia que hi he pensat tot llegint El rastre nival.3 Àngels Marzo hi desplega, en una dimensió emotiva, un fris en què es projecten, com en aquell cel meu d’infant, totes les vides, totes les existències, de manera que, com en la meva contemplació d’un cel que m’observava i donava un gruix nou i una nova dimensió a la meva consciència, participen totes d’un mateix estatus de pertinença. Només la dimensió plural de la consciència ens humanitza, el fet de ser un mateix sent alhora tots els que han fet possible aquesta convergència de temps i espai en què es produeix la nostra existència i sabent-se, al mateix temps, precedent de noves convergències. Cada història s’esdevé en un mirall en què es reflecteixen alhora altres històries, altres vides esdevingudes en altres convergències de temps i espai precedents o futures. La humanitat existeix com un tot indivisible en què cada part, cada fragment, per damunt de qualsevol prejudici jeràrquic, és referent dels altres.

Els 25 poemes del recull s’estructuren en tres parts:

I. Aubade

II. El rastre nival

III. [sense títol]

La primera i la tercera part inclouen, respectivament, l’obertura i la cloenda del poemari. En el poema inicial, “Aubade I”, Àngels Marzo ens porta a l’albada de la presència humana sobre la terra, i ho fa amb una habilitat descriptiva i amb una eficàcia narrativa extraordinàries, que no abdiquen en absolut de la intensitat poètica: Dins la cova espetega amb força el foc. / Fa olor de tripa i pell de ren fumada: / s’eixamplen els narius / damunt el prognatisme del mentó / flairant el dia nou sota l’abric / calcari de la roca. [pàg. 11] El paisatge, primigeni, ens apareix com un espai conegut malgrat estar poblat de bèsties ja extingides i de formes de vida ancestrals; i se’ns fa proper també el paisatge emocional d’un mal pressentiment, la lluita, la ràbia, la mort, la memòria, l’esperança, la por, el desig de pervivència, la transcendència…, i la necessitat de deglutir el silenci lític / del no-res [pàg. 13] .

El poema que clou el recull ens porta a la contemplació d’un futur ja previst o previsible amb el poema ja esmentat anteriorment “Previously Recorded (EEI, Nemo Point, 2031)”, precedit d’una citació de dos versos de Le bateau îvre d’Arthur Rimbaud en traducció de Manuel de Pedrolo.4 L’any 2031 és una data precisa, aquella en què es preveu que l’Estació Espacial Internacional es precipitarà a l’oceà, al Nemo Point:

Soc una colossal andròmina balmada
que avança lentament cap a la tomba
                                                      de fosses oceàniques:
Pacífic sud, austral sarcòfag,
punt Nemo a l’eix de les coordenades.
El lloc més allunyat de qualsevol
                                             terra emergida.
És just allà que he d’esbalçar-me. [pàg. 99]

Malgrat que el contingut és assimilable a un text informatiu, hi percebem la tensió poètica, que ens porta a un nivell de lectura diferent, en què l’andròmina balmada ens remet a la pròpia existència. El lector, però, n’ha estat advertit per l’entramat de referències literàries que precedeix el poema, un fragment de “L’etern record” de L’ocell que udola, de Màrius Sampere. i la ja esmentada de Rimbaud; així com per l’ús de la primera persona, que atribueix veu i expressió a l’andròmina espacial, i per expressions com “avançar cap a la tomba”, “austral sarcòfag”, i la dimensió profètica de la previsió científica: “És just allà que he d’esbalçar-me”. Tot apunta, doncs, cap a l’esclat de la tensió poètica que culmina el poema i tanca el recull:

Seré llavors el diferit esclat
dels dies meus sobre la terra:
[…]

Viuré la vida recordada en el record.
Seré una viva i oxidada carcanada. [pàg. 100]

Entre aquests dos, s’aplega un conjunt de 23 poemes reunits sota el títol conjunt d’El rastre nival, que és també el d’un dels poemes que conté i que dona títol al poemari. Els precedeix una citació de la Pregària prenatal de Louis MacNeice en traducció també de Pedrolo (Encara no soc nat; oh, escolteu-me!). Si, a banda del que he dit, hagués de caracteritzar de manera conjunta aquests poemes, hauria d’acudir, com a recurs més aproximat, al patró que segueix el primer de la sèrie, “Images à la sauvette”, és a dir, imatges a la impensada, dedicat al fotògraf Henri Cartier-Bresson amb motiu de l’exposició que, amb aquest mateix títol, va tenir lloc a París l’any 2017. “No hi ha res en aquest món -diu la citació del Cardenal de Retz que precedeix el poema i que utilitzà també Cartier en el llibre homònim que publicà l’any 1952- que no tingui un instant decisiu.” La càmera de Cartier va saber trobar aquests instants en què batega el conflicte entre les pulsions de l’abans i del després:

Premies el disparador contra el silenci,
per això als teus retrats palpita
un impuls fosc, una pulsió de vida
obscura i tràgica, un convuls equilibri. [pàg. 17]

La persecució obsessiva de l’instant i de la vida que hi batega, l’enfrontament entre el passat i l’esdevenir, és també, com en les fotografies de Cartier-Bresson, allò que orienta i articula els poemes que integren El rastre nival. Així, és la pulsió del temps, entre el rastre que s’esborra i aquell que s’anticipa, entre la memòria que desapareix esdevinguda una boira imprecisa i la buscada i impossible certesa del que vindrà, la pulsió que batega a l’interior de cadascun d’aquests instants. El conflicte es reclou en el neguit de l’existència, en l’afany de retenir el record, de preservar la memòria o de rescatar-la de l’oblit, i en la certesa implacable del decandiment a què obliga el cicle natural de l’existència:

Algú està esborrant la pissarra.

Jo soc la nostàlgia dels xops
            que ens ploren al peu de la tomba. (“Pirotècnia”, [pàg. 69])

Cadascun dels poemes del recull és una filigrana de construcció, des de la tria dels instants que perpetuen i la captació de la força que guarden, fins a l’esclat amb què culminen. L’abundància i la bondat dels recursos lèxics, expressius i rítmics (el vent xacant la closca d’un mol·lusc / ens duia el sec alè d’unes matraques, a “Memòries d’Àfrica [Baleaníceps rex, l’ocell que plora]” [pàg. 23]), amb versos ben escandits,5 atrapen el lector en una lectura apassionant i el porten a descobrir o redescobrir en la dimensió poètica fets singulars (des de la imatge de Liubov Nikolaeva, de 80 anys, lliscant sobre la superfície del Baikal fins l’embornall del llac, d’on sap / que ningú torna [pàg. 22], fins al magatzem de llavors que es guarda a Svalbard com a garantia de recuperació d’una humanitat malmesa si es consumés alguna de les tantes distopies que alimentem); fets que adquireixen una dimensió universal mitjançant un joc de reflexos, d’imatges superposades, de connexions i salts temporals, de veus narratives diferents, fins a esdevenir paradigma i metàfora de l’existència humana en tota la seva extensió, en totes les seves dimensions.

Assenyalar algun poema sobre els altres em semblaria injust, però no puc deixar de fer esment de la trilogia “The Most Beautiful Suicide”, en què l’instant definitiu, el moment carregat de transcendència, és narrat separadament pels tres protagonistes: el primer poema, “Body Fallen”, per Evelyn McHale, la jove de 23 anys que es va llançar al buit des del pis 86 de l’Empire State poc després que el seu xicot li demanés matrimoni, i el seu cos anà a encastar-se damunt el capó d’un Cadillac; el segon, que dona títol al conjunt, cedeix la veu a Robert Wiles, el fotògraf novell que va prendre la instantània al cap de pocs minuts de la caiguda i que, publicada per Life, immortalitzà la imatge de la noia, que, en una carta de darreres voluntats, havia demanat que no s’exposés el seu cadàver a la vista de ningú; i la tercera, “Surviving You, Always”, és narrada en la veu del jove enamorat d’Evelyn, ara ja a les envistes de la mort (morí l’any 2007, a l’edat de 86 anys, una xifra que és una jugada de l’atzar o l’acompliment d’una premonició). Hauria d’esmentar també “La desmemòria” (poema encapçalat per una citació d’Strange fruit, de “Lewis Allan”, pseudònim d’Abel Meeropol, que cantà Billie Holiday), dedicat a la que fou adalid en la defensa dels drets civils de les minories afroamericanes, Rosa Parks.

Acabo amb la referència a un dels eixos transversals de l’obra poètica d’Àngels Marzo: el record de la infantesa, no només com una memòria persistent, sinó com un factor conformador de la vida personal i, en la literatura, de la seva obra poètica. En El rastre nival persisteix la mirada enyoradissa envers la infantesa, més intensament nostàlgica, potser més dolorosa, que apareix ja en Saba bruta. L’edat infantil és alhora la vivència i la interiorització d’un temps, d’un espai i d’un paisatge, amb tot el que comporta, formes de vida, hàbits, percepcions, fragàncies… El clos familiar és la vivència d’on es nodreix de manera persistent la sensibilitat, la capacitat de sentir i de sentir-se, la mirada cap enfora i cap endins. A El rastre nival hi ha dos poemes on de forma més palesa i més intencionada apareix l’evocació o la preservació de la memòria infantil contra l’oblit: “Pirotècnia” i “El rastre nival”, però la trobem també en altres poemes del recull de manera indirecta, com en “La patinadora del Baikal”, en “La desmemòria” o en “Arbor vitae”, poema, aquest darrer, en què la comunió amb la natura té molt d’evocació del paisatge infantil i que conté un referent reiterat des de Saba bruta en l’obra d’Àngels Maarzo : el llimoner plantat per l’avi:

A casa vetlles al peu del fràgil llimoner
que l’avi va plantar-me tot just
                                             abans d’anar-se’n. [pàg. 42]

I també apareix en la tendresa que inspira el poema “Èxode”,6 que fon magistralment, amb una sensibilitat mesurada però colpidora, dos episodis distants en el temps i l’espai, però coincidents en la dimensió del despropòsit i la tragèdia que arrossega la condició humana: el carregament de pintallavis que va arribar al camp de Bergen-Belsen el maig del 1945 procedent de Gran Bretanya, i la tràgica imatge del cos d’un infant, potser la imatge trasbalsadora del petit Aylan Kurdi ofegat a Bodrum, una platja de Turquia, el setembre del 2015, que captà la fotògrafa Nilüfer Demir:

…deixa’m imaginar-te a Bergen-Belsen
aquell maig de la llum damunt els llavis,
que el teu riure feliç esclati a les retines
darrere el pentagrama de filferros,
migrant cap a la llum,
                                 cap a la vida,

                                       com un miracle incert de primavera. [pàg. 58]

Al sentiment amb què es contempla el món de la infantesa s’hi afegeix la perspectiva de la maternitat, que amara de tendresa la nostàlgia i aconsegueix així la singular sensibilitat que Àngels Marzo projecta, en El rastre nival, sobre la peripècia humana:

Així ha estat sempre: permanència i trànsit.
Reviure’s en el coit
                                   o diluir-se
fins que ens fonyin les pales l’ossamenta,
i un rastre nou es vivifiqui en els detritus.

Quan sota el sol indiferent i càlid,
entre animals més forts i molt més bells,
tornem a ser presència, pell sobre l’os;
                                            vivíssim epiteli, còrnia encesa.

I esquincin l’aire, renaixent-se, els meus
                                                tres-cents mil anys
                                                                      de solitud.

(“Aubade II (Neandertal, Kleine Feldhofer Grotte, 1856)” [pàg. 39])

 

Josep A. Vidal

 

Notes

  1. Marzo, Àngels: “El rastre nival”, dins el poemari del mateix títol (Pagès Editors, Lleida, 2022). Les citacions successives d’aquesta obra remeten a la mateixa edició i, per tant, aniran seguides només del títol del poema a què pertanyen i del número de pàgina.
  2. Les grues (2009), Saba bruta (2012), Buscant Quios (2013).
  3. Potser hauria de demanar excuses al lector per aquesta divagació meva personal, que es tanca en aquest punt. Seria inexcusable en una anàlisi crítica, que no és el cas. La lectura d’un poema o d’un recull de poemes, com en la literatura en general, és una trobada entre autor i lector, i tots dos aporten inevitablement una part del text llegit. Permeteu-me deixar constància aquí, en nota a part, de la intensitat amb què m’han colpit personalment aquests versos que tanquen el poema “Cap Hatteras (El cementiri de l’Atlàntic)”:
    El mar és una tomba sense llosa,
                                                derelicte d’ossera. [pàg. 36]
    En un article publicat en aquest mateix espai el 6 de maig del 2019, Vida i memòria, vaig explicar com un cop de mar es va endur una part del cementiri del poble del meu pare, de manera que les despulles del meu avi, pescador, i dels seus ancestres van anar a parar al fons de l’Atlàntic, on dormen, i m’apropio aquí d’una imatge del mateix poema, la nit dels oceans.
  4. Les citacions són una de les característiques persistents en l’obra poètica d’Àngels Marzo. La majoria dels poemes van encapçalats per una o més referències literàries de gèneres, èpoques i autors diversos. Al llarg del volum el lector hi troba, per exemple, Paul Celan, W. H. Auden, Yves Bonnefoy, Louis MacNeice, Txema Martínez, el Talmud, Felícia Fuster, l’Apocalipsi, Saul Bellow, Dylan Thomas, Antonio Machado, Joan Margarit, Walt Whitman, Màrius Sampere… També, però no com a citació d’introducció, sinó com a part del poema, dos versos de Posseït de Gabriel Ferrater (Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu [“Aubade II”, pàg. 39]). També els títols dels poemes són, en alguns casos, citacions indirectes, no només literàries (“Bonjour tristesse”, “The Waste Land”, “Mecanoscrit del darrer origen”), sinó també musicals i cinematogràfiques (“Memòries d’Àfrica”, “The Schindler’s List Theme”), fotogràfiques o plàstiques (“Images à la sauvette”, “The Most Beautiful Suicide”, “Cuba, 1934”)… Cada citació connecta el poema amb un sistema de referents (autor, sistema literari, traductor, públic objectiu i el seu entorn), de la mateixa manera que cada existència, en el símil del fris estel·lar que he proposat abans, remet a d’altres i, d’alguna manera, les assumeix, les representa, les amplifica o les projecta. El sistema de referències dibuixa una trama cultural, en què la paraula, el vers i, al capdavall, la poesia en el sentit més ampli, esdevé significat i expressió d’allò humà, de la cultura, de la civilització, de la petja de l’ésser humà damunt la terra. Aquesta trama, que acompleix una funció de significació cultural, també acompleix alhora una funció distanciadora, en la mesura que fa més complex l’accés al poema i obliga al lector a fer un camí més llarg fins a accedir-hi. En una poesia com la d’Àngels Marzo, carregada de tensió emocional, el sistema de citacions i referències actua a manera de dic de contenció, obligant a fer un apropament intel·lectual més objectiu, més analític. La distància i la contenció, però, comprimeix l’emoció, fet que carrega el poema d’intensitat i propicia així l’esclat emocional, la descàrrega de la tensió poètica, que, canalitzada mitjançant un llenguatge acuradament triat, amb imatges brillants, potents, colpidores, i amb un ritme que s’imposa a l’ànim del lector, assoleix una contundència aclaparadora.
  5. Excepcionalment, en dos o tres versos, hi ha alguna alteració brusca del ritme. En un cas, per omissió d’una preposició, és a dir, per una errada (i em creixerà un pom [de] julivert, pàg. 84). Els altres casos són probablement voluntaris o, tal vegada, resultat d’alguna correcció posterior: Amb restes d’escaldums, adormen el ventre [pàg. 59], on potser en una primera concepció s’utilitzà impròpiament la forma dormen; també: L’abric el vaig deixar plegat sobre la barana [pàg. 48], on el ritme sembla demanar la substitució de la preposició sobre per a. Com que involuntàriament he anat a parar a aquestes apreciacions totalment insignificants, assenyalaré també el vers l’abisme des del pis seixanta-sis [pàg. 47] on probablement, si no hi ha res que se m’escapi, hauria de dir vuitanta-sis.
  6. El poema va encapçalat per una citació d’Antonio Machado que, a diferència d’altres casos, enllaça expressament amb els versos que clouen el poema: Mi corazón espera, / también hacia la luz y hacia la vida, / otro milagro de la primavera.

Leave a Reply