Benvolgut amic,
Aquesta carta a deshora es testimoni d’afecte i recordança, ara que s’acompleix un any de la teva mort. T’escric, però, amb la naturalitat de sempre; fa molts anys, gairebé dues dècades que la nostra comunicació va començar a ser únicament epistolar. Després dels anys inicials de la nostra coneixença, en què les nostres converses se centraven gairebé de manera exclusiva en allò exigit per la conjunta participació en projectes editorials de caràcter divers, alliberats ja l’un i l’altre d’obligacions laborals, vam explorar espais de coincidència en els interessos, en les idees, en les preocupacions socials, en la política, en les opcions ètiques, en les preferències artístiques…, sobretot o de manera molt especial en la literatura i, amb una particular afecció, en la poesia. I la nostra relació va esdevenir amistat, un sentiment d’afecte que es va anar fent cada cop més personal i més profund.
Els últims anys es va anar reduint la freqüència dels nostres intercanvis epistolars, a mesura que el progrés de la teva malaltia et va anar fent més difícil l’escriptura. Però vam seguir en contacte, amb missatges breus, més esporàdics, o per intermediació de les persones del teu entorn. Saps que vaig llegir -i en vam poder parlar- els teus últims llibres, i saps la profunda impressió que em va causar el teu últim poemari, O atlas iluminado, manual de poemonautica, i aquelles teves pàgines, tan plenes d’intenció, de reflexió, d’ironia, de vida viscuda… de La vida es un esporto violento.
Vaig traduir al català, aquesta llengua meva que tu coneixies força bé i que, sobretot, estimaves en les dimensions de la cultura i dels afanys col·lectius, el teu Atles il·luminat, i vam compartir la il·lusió de veure’l publicat, agermanats en un sol volum els teus versos i la meva versió. No ha estat possible la realització d’aquell projecte, i em sap greu. Ho he intentat, però no he tingut la força o les eines adequades per aconseguir-ho. I, prou que ho saps, malgrat la proximitat geogràfica i les afinitats històriques, lingüístiques, sociològiques i culturals, hi ha entre Portugal i Catalunya barreres d’ignorància i d’indiferència difícils de salvar.
El desinterès i la indiferència són mals del nostre temps que progressen i s’escampen amb uns efectes devastadors. I aquell món redimit de mals atàvics –com la desigualtat, la repressió dels drets i llibertats i la injustícia– que ambicionaves i al qual vas consagrar lluites i treballs –que compartíem– sembla per moments impossible. Pensàvem que l’evidència dels horrors del nostre temps havia d’empènyer la humanitat a opcions radicals en favor de la igualtat de drets, la llibertat, la fraternitat, la justícia. En algun moment vam pensar que el gran canvi era inevitable, que el teníem a tocar… Que havia de produir-se indefectiblement. Després, van venir la sorpresa, la frustració, la indignació, l’estupor, la decepció.
La lluita no ha acabat, perquè els mals persisteixen i s’engrandeixen, i s’adapten a uns temps i unes dinàmiques que ens resulten difícils d’encabir en els models conceptuals amb què hem articulat la nostra lectura de la història. Canvia, probablement, la naturalesa dels mals.
Seguirem lluitant, Carlos, amic, pels drets, per la llibertat, per la justícia, per la igualtat, pel respecte, per la cultura…, tot seguint els teus passos, el teu mestratge. Encara que els mals ens apareguin amb rostres nous, amb una nova naturalesa. La humanitat no pot abdicar del combat, perquè, malgrat les dificultats, no pot renunciar a la dignitat dels valors que ens humanitzen. S’hi enfrontaran les noves generacions, i estic segur que la seva serà també la teva lluita, la nostra lluita.
Carlos, amic, t’abraço, una vegada més, en els teus versos, que sempre m’acompanyen.
Josep A. Vidal