Hores d’ara, poc abans de publicar aquest article, s’especula sobre qui rebrà, del rei Felip VI, l’encàrrec d’intentar formar govern. Ni el guanyardor de les eleccions, el popular Núñez Feijoo, ni el president en funcions, el socialista Pedro Sánchez, no disposen en aquest moment del suport necessari per a acomplir l’encàrrec amb garanties de sortir-se’n. El líder popular no pot aconseguir suport més enllà del pacte amb Vox, el partit ultradretà que fins no fa gaire s’amagava darrere les sigles del Partido Popular però que recentment se n’ha sortit i ha aconseguit de fer-se un espai, amb un èxit espectacular, en l’espectre parlamentari espanyol; i el líder socialista està obligat a entendre’s amb els nacionalistes i l’independentisme català per assegurar-se la majoria necessària. Llevat d’altres maniobres, com ara el transfuguisme o els “regals” del vot enemic per evitar el pacte amb el vot nacionalista i especialment amb l’independentisme catalanista, el líder socialista ha de sotmetre’s a les exigències dels partits catalans independentistes Esquerra Republicana i Junts si vol aconseguir la presidència del futur govern d’Espanya. Un embolic, ja ho veieu! No és gens estrany, però; els resultats de les darreres eleccions parlamentàries espanyoles han fet prou evident el conflicte irresolt de l’espectre polític espanyoi, que aboca irremeiablement a la incoherència. I sense coherència és impossible definir qualsevol acció de govern. Davant de la reivindicació independentista, tots els partits espanyols, siguin quins en siguin els matisos, van a l’una: no hi ha cap possibilitat ni de parlar-ne; per tant, l’opció referendària és un impossible. Cap partit espanyol, de dretes o d’esquerres, d’extrems o de centre, no acceptarà mai la discusió; de cap de les maneres no poden admetre que l’opció d’anar-se’n d’Espanya sigui formulada: per definició, per antonomàsia, per identitat, per puresa de sang… i per tots els valors primigenis que hom vulgui enunciar, no es pot admetre que algú pugui seriosament voler ser fora d’Espanya. Per això no es cansen de repetir que el Regne d’Espanya és l’oasi de les democràcies, el paradís de les llibertats, l’espai privilegiat de pertinença al qual tothom voldria aspirar… I si és així, com pot acceptar-se que algú vulgui sortir-ne?
Catalunya, però, és terra de conquesta, i la política espanyola, com ho demostra la història, no ha deixat mai de recordar-ho als catalans: tant se val si voleu o no voleu ser espanyols; sou aquí a les bones o, si cal, per la força de les armes; no hi ha límit a l’hora d’exercir, l’Estat espanyol, el seu dret de conquesta.
Així, el resultat electoral ha reconstruït una vegada més el laberint de la política espanyola, que, per sortir-ne, exigeix la resolució d’un conflicte, i no només d’un, que la “intel·ligència política espanyola”, del color que sigui, es nega en rodó a acceptar com a problema. No existeix el conflicte independentista, encara que els independentistes siguin més del 50 o del 60 o, com ha dit alguna d’aquestes intel·ligències brillants de la ultradrets, del 100 per cent de la societat catalana; sempre seran un “grapat” minoritari d’eixelebrats enemics de la convivència i de la pàtria, que cal esclafar.
Per tant, els pactes de Feijoo amb la ultradreta són innecessaris, per afinitat ideològica, perquè són pràcticament la mateixa cosa, i els pactes de Sánchez amb l’independentisme català són inadmissibles i, si s’arribessin a formular, impossibles de respectar. No hi veig cap símptoma de “veracitat” en l’apropament del socialisme espanyol a la comprensió de la pretensió autodeterminista del catalanisme republicà. Per definició, el problema no existeix, i, per tant, no cal solucionar-lo, perquè el fet mateix de cercar-ne la solució significaria de facto l’acceptació del problema.
Sigui quin sigui el resultat final del joc polític, dels pactes i dels compromisos més o menys enverinats dels uns amb els altres, per part dels partits espanyolistes, que s’autoarrengleren en el “constitucionalisme” amb la pura pretensió d’excloure d’aquest credo els altres, no hi ha cap voluntat de plantejar el problema, com a pas previ necessari per a la resolució. Si Sànchez, que s’autoatorga la virtut del progressisme, aconsegueix pactar amb els partits independentistes, el resultat serà més incompliments i més greuges, més plats de llenties i més tapaboques. Pa per a avui i fam per a demà. El problema persistirà i reapareixerà a les pròximes eleccions o d’aquí a deu o vint anys o mig segle… Els problemes que no es resolen s’enquisten i acaben corrompent o comprometent la viabilitat de tot l’organisme.
El concepte d’Espanya que defensen els mal anomenats constitucionalistes, enemics a desgrat seu de la realitat espanyola, és un fal·làcia, i mentre la intel·ligència política estigui a l’alçada del que demostren els líders dels partits actuals, no es farà el pas imprescindible per a la resolució del problema: anàlisi del conflicte, formulació del problema, elaboració d’alternatives resolutives, i l’actuació política necessària per dur-ne a terme la que sembli òptima.
Mentrestant, el rei pot anar demanant la formació de govern a qui vulgui. Ni els polítics a qui els faci l’encàrrec ni ell mateix no tenen cap condició ni capacitat política demostrada per a la resolució del problema d’Espanya, que és, en bona mesura, un problema identitari.
Josep A. Vidal