Dia um, ano primeiro
Aqui posto de comando
do Movimento das Forças Armadas…
De súbito, a manhã ficou mais clara :
uma ave luminosa invadira o tempo,
rasgando com as asas a cortina brumosa,
a toalha de pus, a cirrose do medo,
de repente, tudo assumiu outro sentido
na poalha dourada da luz amanhecente
com os soldados, os tanques, os comunicados,
com as espingardas floridas e com a gente.
O silêncio derramou das suas feridas
um rio de fogo que destruiu as mordaças
e um grito colectivo de raiva e esperança
inundou as ruas, as praças e as avenidas.
Um hálito de futuro as percorreu;
uma inscrição floresceu vitoriosa
sobre a pedra musgosa d’um velho muro
— como um murro nos dentes da opressão.
A criminosa apatia que por tantos anos
nos enevoara o gesto e sufocara a voz
esfumava-se na rosa evanescente da alvorada
e surgia agora transformada em canção.
Um mundo de intermináveis corredores,
de cárceres, de tortura, exílio e morte
diluía-se no ácido subtil desta alegria
que ocupara a cidade, o país e todos nós.
Pela noite, enquanto quase todos dormiam,
eclodira a soleira, o limiar de um novo tempo;
o assassínio, a fome e a ignorância
pareciam já só uma recordação pungente.
Os milhões de cérebros violentados
por décadas de estupidez e crueldade
pareciam ser produto da nossa imaginação
ou ter existido apenas num pesadelo atroz.
Adormecêramos velhos, ciciantes e derrotados;
acordávamos jovens, iluminados e vitoriosos
e isso deixava-nos atónitos e boquiabertos,
cegados pela luz feroz da liberdade.
Falo do instante, do momento feito de horas
em que o tempo se suspendeu solene
enquanto se esvaía a noite da repressão
e a manhã clara nascia, incandescente.
Não falo do tempo em que, hesitantes, procurávamos a bússola,
o sextante, a vela para navegar Abril, para sulcar o oceano
que o coração do povo abria generoso à Revolução.
Falo, sim, do momento em que o chacal
se escondeu, amedrontado, no fundo do covil,
espiando-nos a esperança, sonhando anoitecê-la
em setembros e marços de ódio e de vingança.
(Nas nossa mãos espreitavam já talvez
as garras de dilacerar revoluções e matar sonhos,
dentro de muitos de nos despontavam sementes
de outras novas e cinzentas servidões).
A luz atravessou o prisma de cristal da vida
e explodiu em mil cintilações de cor
perfurando o pulmão dos velhos medos
com uma seta d’amor, um estilhaço de Sol…
Desse momento falo, do instante breve e puro
em que o Paraíso pareceu estar à mão dos nossos dedos;
não, não é do passado que vos falo – juro,
pois foi no futuro que Abril aconteceu.
Carlos Loures: O cárcere e o prado luminoso, Edições Salamandra, 1990.
Dia u, any primer
Aquí post de comandament
del Movimento das Forças Armadas…
Tot de sobte, el matí es va fer més clar:
un ocell lluminós va envair el temps
esquinçant amb les ales la cortina de boira,
les tovalles de pus, el càncer de la por,
de sobte, tot prengué un altre sentit
en el polsim daurat de la claror auroral,
amb els soldats i els tancs, amb els comunicats,
amb les flors als canons dels fusells i amb la gent.
Del silenci vessà, per les ferides,
un riu de foc que arrencà les mordasses
i un crit coral de ràbia i d’esperança
va omplir carrers, i places, i avingudes.
Arreu es va escampar un alè de futur;
una inscripció florí victoriosa
en la pedra molsosa d’un vell mur
—talment un cop de puny a l’opressió.
La culpable apatia de tants anys,
que ens havia emboirat el gest i sufocat la veu
s’esvaïa en la rosa efímera de l’alba
i ressorgia ara transformada en cançó.
Un món de corredors interminables,
de presons, de tortura, exili i mort
es diluïa en l’àcid subtil de l’alegria
que omplia la ciutat, el país, cadascú.
Quan gairebé tothom dormia, en plena nit,
s’havia obert la porta, el llindar d’un temps nou;
l’assassinat, la fam i la ignorància
esdevenien ja tan sols record punyent.
Els milions de cervells violentats
per dècades d’estúpida crueltat
ens semblaven només el fruit d’un somni,
com si hagués passat tot en un malson cruel.
Ens adormírem vells, febles, vençuts;
ens despertàvem joves, ardents, victoriosos
i això ens deixava atònits, fascinats,
cegats en esclatar, fulgent, la llibertat.
Us parlo de l’instant, d’aquell moment fet d’hores
en què, solemne, el temps restà en suspens
mentre es desfeia la nit de l’opressió
i naixia el matí, clar, incandescent.
No us parlo pas del temps en què, dubtant, ens forníem de brúixola,
de sextant i de vela per navegar l’Abril, per solcar l’oceà
que, generós, el cor del poble obria a la Revolució.
Parlo, sí, del moment en què el xacal,
esporuguit, anà a amagar-se al fons del seu catau,
guaitant-nos l’esperança, amatent a apagar-la
amb setembres i marços d’odi vil i venjança.
(Tal vegada, a les mans, se’ns veien créixer ja
les urpes d’esquinçar revolucions i somnis,
potser en molts de nosaltres ja brotaven llavors
d’altres noves, cendroses servituds.)
La llum travessà el prisma de cristall de la vida
i esclatà en mil espurnes de colors,
i foradà els pulmons de les antigues pors
com sageta d’amor, com llampada de sol…
D’aquest moment us parlo, de l’instant breu i pur
en què ens semblà tenir a l’abast de les mans el Paradís.
No, no és del passat, que us parlo –ho juro,
car fou en el futur, que va ocórrer l’Abril.
Carlos Loures: O cárcere e o prado luminoso, Edições Salamandra, 1990.
Traducció: Josep A. Vidal