This is the way I think of Egypt, he thought. A land
of silent and abandoned memories. It comes back to life every now and then,
in bursts of sometimes extravagant excess.
Jonathan poured what was left of the wine equitably between their two glasses.
‘History seems to have stopped semewhere along the way in Egypt,’ he said.
René Chalem, And Times come and go (pàg. 74)
En cloure el meu article precedent (18 i 25 de desembre i 1 i 8 de gener), vaig haver de retre homenatge a la memòria del meu amic René Chalem, traspassat pocs dies després que un grup d’amics ens reuníssim amb ell a París per celebrar una vegada més la vida compartida en l’amistat. Amb ell vam visitar l’exposició Mark Rothko, una experiència cultural i vital que constituïa el tema central d’aquell article. Avui, deixant a part tant com pugui l’emoció i el sentiment de pèrdua per la mort de l’amic, vull apropar al lector, breument, l’obra literària de René Chalem.
Nascut al Caire (Egipte) a l’inici de la dècada del 1930 en el si d’una família jueva, culta i benestant, dedicada al comerç en el sector del tèxtil. Progressivament el nucli familar es va anar disgregant en la diàspora arran de l’evolució adversa de les circumstàncies sociopolítiques. En van ser determinants els moviments revolucionaris que van culminar amb el cop d’Estat dels Oficials Lliures i l’assumpció del poder, en primer lloc, per Muhammad Naguib, que va abolir la monarquia per instaurar la República i n’ocupà la presidència. Forçat a dimitir el 1954, Gamal Abdel Nasser es va posar al capdavant del país i hi exercí, fins a la seva mort el 1970, un lideratge autoritari, de caràcter panarabista i nacionalista, en conflicte permanent amb l’estat d’Israel. Abans, però, de l’adveniment de Nasser, René Chalem, encara poc més que adolescent, s’havia instal·lat a París, on va residir durant uns quants anys de la seva etapa formativa que s’esdevingué en un període de convulsió ideològica d’Europa per la difícil reconstrucció de postguerra i per la conformació progressiva dels dos blocs que, al llarg de les dècades successives, en la Guerra Freda, van mantenir tensionada la geopolítica i la geoestratègia mundial sota l’amenaça de la guerra nuclear. Vinculat ideològicament als moviments d’esquerra, va viure amb estupor les convulsions europees posteriors a la mort d’Stalin i la fractura que s’obrí en el bloc comunista per la difícil o impossible, en tot cas decebedora, conciliació del sistema democràtic amb el dogmatisme soviètic, un trencament que desembocà posteriorment en l’alternativa eurocomunista auspiciada pels partits comunistes de l’Europa occidental, principalment a Itàlia, França i Gran Bretanya. Anys a venir, aquell estupor esdevindrà clarament incomprensió i decepció davant les crisis successives (amb el precedent d’Hongria) provocades per l’imperialisme soviètic, que van tenir els moments culminants en l’escissió alemanya i la construcció del Mur, i els fets de Txecoslovàquia, la primavera de Praga. Aleshores, però, René Chalem, seguint un itinerari familiar, s’havia traslladat a Sud-amèrica i s’havia instal·lat a Colòmbia, on va treballar per a la indústria farmacèutica i on va contraure matrimoni i va formar la família. A principis de la dècada del 1970, davant la crisi social que afectava el país sud-americà i la inseguretat que hi generaven les lluites intestines i les accions violentes, en una Colòmbia en què els enfrontaments entre faccions paramilitars, bandolers i grups armats d’índole diversa constitueïen un mal endèmic o de molt llarga trajectòria, René Chalem torna novament a París, amb la família, on s’instal·la definitivament i crea una empresa editorial especialitzada en publicacions mèdiques i farmacèutiques. L’activitat editorial constitueix a partir d’aquest moment la seva dedicació professional exclusiva, com a empresari i com a editor de publicacions.
Amant de la literatura, enamorat del llenguatge, va conrear privadament l’escriptura des de ben jove. Poemes i narracions produïts en moments diversos de la seva trajectòria vital i escrits en francès, anglès o espanyol, van ocupar moltes de les seves hores, però, llevat d’algun text compartit amb algunes persones del seu cercle íntim, no van ser publicats ni van sortir de l’àmbit privat.
Culminada la seva etapa laboral, la disponibilitat de temps i el seu neguit persistent per l’escriptura, el seu enamorament per la paraula i la seva irredempta inquietud intel·lectual van fer ressorgir, amb una nova empenta, la seva vocació literària. El 2014, ja superada la vuitantena, va publicar The Winds. A poem, un volum de 170 pàgines, amb més de 2000 versos, del qual ens diu, en una de les pàgines introductòries, que és un únic poema escrit al llarg dels anys (« The Winds » is a single poem written over the years). El vent és, tot al llarg del poema, un leitmotiv persistent, una repetició incessant, gairebé obsessiva, i, en el nivell poètic, esdevé una metàfora existencial. La percepció sensorial del vent, de la seva presència dinàmica i del canvi incessant que provoca, com a manifestació d’un moviment i de les lleis que el determinen, sobre les quals no es té cap capacitat d’influir, expressa, a parer meu, amb molta precisió una actitud vital que condiciona essencialment la manera de mirar que trobem en tota l’obra de René Chalem: tot es produeix davant nostre, tot actua damunt nostre, tot penetra dins nostre…, i, malgrat el neguit d’intervenir-hi, no aconseguim d’anar gaire més enllà del paper d’observadors, receptors admirats o indignats, sempre superats per una realitat que no controlem, no tan sols en allò natural, sinó també en l’àmbit de les relacions humanes i fins en allò determinant de la pròpia existència. Tot es mou, tot s’esdevé, tot passa, i no podem retenir res; a penes el record, la sorpresa, l’estupor i, finalment, el buit de les nostres pretensions i la constatació d’una realitat, una existència, que es produeix sense nosaltres:
The winds the winds
My dear
They come and go
But my dear the winds
Are always there
Do you hear the anger in the winds
Do you feel the tremors
When they call
Do you hear voices in the winds
Whe they come
And when they go
Do You hear the words in the winds
When they blow
My dear do you know
That the winds
When they sing
They will sing
On time they borrow
They will sing
On stolen time
From the hours
When they chime
Do you know my dear
that the winds
Will only rest
When I leave
They only sing
If I go
They only weep
They only caw
With the ravens
And the crow
(« The Winds », 2014 ; pàgs. 98-99)
El sistema de versificació característic de l’obra poètica de René Chalem es basa en un ritme alhora formal i conceptual, amb una estructura paral·lelística en la qual el segon de dos versos o de dos blocs de versos enfrontats amplia o desenvolupa el que diu el primer, o bé el repeteix amb paraules diferents, o bé hi contraposa un concepte oposat. En el fragment citat, hi he destacat amb negreta una imatge persistent que travessa tota l’obra literària de René Chalem, aquest « come and go », que trobarem com a títol d’un dels seus reculls narratius i repetidament en tota la seva obra, tant en vers com en prosa, i que serà també la conclusió final de la seva última obra publicada; un leitmotiv que reprodueix amb precisió aquesta actitud d’estupor, d’admiració, de contemplació davant el pas del temps que és un dels eixos vertebrals de la seva producció literària.
El mateix 2014 va publicar també una narració, The fading colors, que, per paral·lelisme amb The Winds, porta el subtítol « A novella ». Com en el cas anterior, aquest primer text narratiu publicat havia estat escrit molt abans de la data de publicació, tot i que l’autor el va revisar i reelaborar profundament. L’argument i l’estil, molt influït per la narrativa estatunidenca i especialment per l’obra de Roth, és molt representatiu de l’estil narrratiu de Chalem. El protagonista, que en aquest cas es pot veure com un alter ego de l’autor (un tret que comparteix amb Roth), Elie Melach (un més que evident anagrama de Chalem), reviu de manera discontínua diferents moments de la pròpia trajectòria vital, de les seves relacions personals, familiars, professionals; dels seus interessos, de les seves lluites, en un moment personal conflictiu, d’indeterminació, en el qual l’urgeix la presa de decisions definitives. La construcció conceptual de la història personal, però, no constitueix -ni ho pretén- una biografia del personatge, sinó que és, en allò més profund, en allò que hi ha darrere l’anècdota, una mirada sobre la pròpia vida, sobre el valor i la importància o la relativitat dels interessos, els treballs i els afectes. I, en defintiva, sobre la futilitat o l’absurditat de les pretensions de perpetuació d’una voluntat personal. Dirigir, construir, canviar, crear…, pretensions que defineixen el valor d’una vida, però que en definitiva queden supeditades a l’ocurrència d’esdeveniments atzarosos sobre els quals no tenim control.
A partir d’aquestes dues publicacions, René Chalem recupera altres narracions de la seva producció anterior i publica dos volums, Les jours d’avant. Trois histoires (2020) i And Times come and go. Five Stories (2021). El primer, escrit en francès, inclou tres novel·les breus : Un voyage en metro, Les années silencieuses i Les enfants du deuxième. El segon, evidentment en anglès, inclou cinc títols : Things Were That Were Not ; A Penny for Your Thoughts (la més breu i probablement la més intensa, amb un encert narratiu i una originalitat molt lloables), The Listener; The Man in Dark, i Days That Were.
Tota aquesta producció presenta una unitat d’estil i una coherència literària que acrediten suficientment la qualitat, la maduresa i la personalitat de l’autor. Capacitat descriptiva, versemblança en la construcció d’ambients, credibilitat dels personatges, introspecció, emotivitat, transcendència, pensament, veracitat… I una peculiaritat que és transversal també en l’obra de René Chalem i que no és freqüent en la producció narrativa, ni tan sols en aquella que podríem considerar que li serveix de referent: un component líric mesurat, però també exacerbat en moments determinats. Ultra la construcció en tots els casos de protagonistes introspectius, enfrontats sempre a la pròpia existència, en un esforç potser inèdit de contemplar-la des de fora d’ells mateixos, redescobrint-la i interrogant-se sobre el valor i el sentit d’allò viscut, cal remarcar també la importància de la construcció de l’espai, que no és mai una descripció que vagi més enllà de la mirada pròxima dels personatges sobre aquells objectes que tenen vinculació amb l’acció. No hi solem trobar, si no és en l’evocació nostàlgica d’un moment, descripcions de paisatges naturals o urbans. El paisatge no el descriu, sinó que el construeix a partir de l’acció i dels personatges. Tots els escenaris, descrits de vegades profusament, es redueixen a l’espai de la mirada immediata, aquells espais interiors i interioritzats en els quals es construeixen les relacions humanes.
Malgrat no haver publicat res en espanyol, l’atracció del llenguatge el va portar a assajar-ne també els registres expressius i a fer l’experiment d’escriure el mateix tema en les tres llengües que emprava habitualment. Aquests exercicis, que apreciava especialment, són de caràcter poètic i han quedat entre els nombrosos materials inèdits de moment, entre els quals hi ha bona part de la seva obra poètica, que havia començat a revisar i organitzar per a la publicació, un projecte que no ha estat a temps de culminar.
Els darrers anys, malgrat l’edat avançada i les limitacions físiques, va escriure tres novel·les, la tercera de les quals, ja pràcticament enllestida i a punt de publicació, ha quedat també inèdita. Rendez-vous à Manhattan (2023), a més d’una novel·la que reprèn, des de la maduresa literària, la temàtica introspectiva de les seves obres anteriors situant-la en tres escenaris (Nova York, Barcelona i París), a diferència de la unitat de lloc que trobem en la seva narrativa precedent, és també un experiment lingüístic molt exigent, perquè hi combina el francès i l’anglès en funció dels requeriments narratius i dels personatges que hi intervenen. Aquesta novel·la, a parer meu, és una obra de transició, que culmina la narrativa anterior i obre pas a una etapa breu, de senectud, però de plena maduresa, en què René Chalem, exhibint un ofici narratiu admirable, que sap obtenir grandesa literària a partir de la simplicitat i la naturalitat expressives, produeix dues obres crepusculars: Sur le pas de ma porte, publicada el 2023, i La chaise vide, ja acabada i a punt per a la publicació, però inèdita.
Vull acabar aquest repàs sintètic de l’obra de René Chalem amb les paraules que tanquen la darrera de les seves obres publicades, Sur le pas de ma porte, on reapareix aquell « anar i venir » que he assenyalat anteriorment. Émile, el personatge protagonista, contempla el seu gos, Gorki, davant el mar en un poblet residencial de l’Atlàntic, prop de Baiona :
« Il va, en sautillant, quémander son morceau de croissant. Sur le pas de la porte, Émile rigole dans son fauteuil en osier. Il lui donne sa friandise. Il fait beau. Il lui passe la main sur le dos et regarde la mer. Il lui dit ‘Tu vois les vagues, mon bon Gorki, elles vont et viennent’.
» Au loin, le voilier trace sa route. »
Josep A. Vidal