Si sabéssiu la quantitat de gent, polítics i ciutadans de peu, locals i forans, savis i necis, documentats i indocumentats que pontifiquen, cadascun des de la seva posició, sobre això tan personal i íntim nostre que és el sentiment de país dels catalans, la noció de ser en el món des d’una perspectiva singular! Si miràvem d’afitar l’àmbit sociològic de tants caps que es consideren prou formats i informats per emetre una opinió concloent i inapel·lable i els llancàvem la pregunta, com a l’empestat o endimoniat del relat evangèlic, sobre el seu nom o la seva identitat, la resposta seria la mateixa que recull el relat de Marc: El meu nom és “legió”, perquè som molts.
Si algú intenta resseguir, explorar i cartografiar aquest espai multitudinari haurà d’endinsar-se en un laberint tant intricat que no hi haurà fil d’Ariadna que aconsegueixi de treure-l’en. I no us penséssiu pas que tots els que s’arrisquen a l’argumentació de l’opinió respectiva tinguin cap possibilitat d’entesa ni amb nosaltres ni tan sols entre ells. No, tants anys de dir-hi la seva (afegits a l’herència dels qui han dit quelcom de semblant abans que ells al llarg de generacions) els han anat enquistant l’opinió, la seva, al cervell i ja no hi ha manera d’extirpar-los el tumor, perquè tot el seu sistema mental, mancat de l’arrel que el nodreix, es desintegraria. Catalunya i tots els mots i adjectius que se’n deriven o s’hi refereixen explícitament són les parts coherents i integrades d’una realitat conceptual configurada al marge de les realitats objectives. Si hom pretén discutir, argumentar a la contra, o fer-ne una tesi susceptible d’argumentació, verificació i validació, és molt, però molt, possible que acabi perdent el temps. Ja no es tracta de si el “sistema” conceptual “Catalunya” és avalat per argumentacions sòlides i coherents, ni tan sols si és susceptible de ser avalat d’alguna manera. És, en la ment de cadascun dels qui s’endinsen en el laberint, un sistema conceptual que no admet discussió ni argumentació. Per als posseïdors dels diferents prejudicis sobre el sistema conceptual “Catalunya”, només s’hi val “una definició”; la seva, és clar, la de cadascú. I es tracta, no cal dir-ho, de definicions que, malgrat que siguin compartides per un cert nombre de catalans, són fetes totes de fora estant i han tingut, en tots els casos, una llarga gestació ideològica ja sigui –sobretot– des d’estructures de poder –polític, econòmic, jurídic, institucional, administratiu…–, o des del més simple i groller sentiment de prepotència exercit no pas sobre els vençuts –perquè ja ni saben ni els ho recorda ningú que hi hagi hagut cap pretesa victòria en benefici de la seva “definició”–, sinó sobre uns iguals (els catalans “caparruts”) que, tant se val per què, s’obstinen a ser diferents. No és pas que la pretesa singularitat del sistema “Catalunya” se’ls faci antipàtica, no, ben al contrari: si fins i tot la troben simpàtica. Són, diuen, “peculiaritats”, trets folklòrics que, habituats com estem tots plegats a la uniformitat i la massificació, els agrada de descobrir amb aquella manera de mirar que tots guardem per a les vacances o els itineraris turístics, que els fa estar amatents i ben disposats a captar la imatge d’allò exòtic del “nostre ecosistema”, ja sigui el pa amb tomàquet, les seques amb botifarra, els caragols a la brasa, l’all i oli o els calçots regalimants de salsa que enfilen la vertical descendent des del zenit fins a la boca que els espera badada i bruta de regalims suculents. I des de la gastronomia popular, la nostra, d’una exquisitesa que no ha abjurat mai de la rusticitat pagesa, fins a l’arriscada i sorprenent arquitectura dels castells humans o la sofisticada simplicitat aritmètica de la sardana, passant per la ruda sofisticació geomètrica i imprevisible de les formes gaudinianes i per les estrictes restriccions del seny i els deliris incontrolats de la rauxa en tots els camps, no s’estan d’apreciar i fins de lloar les peculiaritats catalanes, sempre, és clar, en el terreny d’allò anecdòtic, sense cap versemblança identitària, i ho fan amb una benvolença que, com a molt, els porta a sentenciar, amb una certa bonhomia, “és que los catalanes sois la leche!” I agafa-t’ho com vulguis.
Els darrers anys, després del daltabaix de l’intent català de posar damunt la taula del debat i de sotmetre a l’escrutini de les urnes la independència, d’arreu d’aquest complex laberint d’autoritats en la matèria del que és i no és “el sistema conceptual Catalunya”, surten veus que, des de posicions diverses i fins oposades, convergeixen en l’afirmació que, afortunadament, “a Catalunya i entre els catalans s’hi ha imposat el seny” i que “tothom s’ha adonat de l’error d’una opció política forassenyada” (la voluntat d’independència, volen dir). I celebren (amb un consens que ni els ha calgut de negociar, perquè s’ha produït de manera natural) el retorn dels catalans díscols, fins i tot amb penediment, a l’únic marc polític, ideològic, institucional, jurídic, econòmic i cultural en què és possible avançar, un marc, no cal dir-ho, que és, naturalment, l’espanyol. Aquí, en aquest marc, creuen (i n’estan més cofois que convençuts, d’aquest convenciment, perquè no els ha calgut gastar-hi ni gota de matèria grisa) que el “sistema conceptual Catalunya” s’hi pot produir sense entrebancs com un conjunt de peculiaritats singulars, més folklòriques que identitàries, integrades, de grat per força, en el “marc conceptual espanyol”, jeràrquicament superior i en tots els casos preferible per a la convivència i la cohesió interna del Reino de España. I jo, i d’altres com jo, em quedo, en sentir-ho, de pasta de moniato, perquè, d’on ho treuen que la voluntat de molts catalans de constituir-nos en un estat propi, la voluntat d’independència, “és un error”? I d’on ho treuen, això que l’intent independentista ha estat un fracàs? I em pregunto: què m’he perdut?, on era jo quan en aquest país –poseu-hi Espanya i Catalunya tan juntes o separades com vulgueu– s’hi feia el debat sobre la independència? I en base a quins arguments i per quins procediments i consensos es va arribar a la conclusió que una Catalunya independent és un error? I com es va arribar a la conclusió que una Catalunya subordinada és un encert? Perquè una cosa no hauria d’implicar necessàriament l’altra. I ni “els errors” (que n’hi va haver en l’intent català d’establir un debat i de propiciar una votació) no desvirtuen la idea de l’independentisme fins a convertir-la en un error per se, ni la victòria dels que s’hi oposen no converteix la repressió en un encert.
I on era jo, continuo preguntant-me, quan l’Estat espanyol va acceptar el referèndum que permetria de mesurar el suport a una opció democràtica, la de la independència, legítima?
Error? Penediment? No, simplement i una vegada més, la llei del més fort, l’exercici (tan brutal i descarat com, alhora, suberrani, diplomàtic, clandestí i mancat d’escrúpols morals i democràtics) de la violència i la deslegitimització de la raó i de l’evidència democràtica, una evidència que se sostè en el vot.
Al llarg dels anys, he hagut d’explicar innombrables vegades, amb un esforç d’argumentació malaguanyat, la identitat i la voluntat nacional de Catalunya i el dret a governar-se, així com la cohesió amb els altres territoris amb els quals comparteix identitat històrica, cultural, lingüística i vocació nacional; i la discussió s’ha estavellat sempre contra la contundència d’alguna de les múltiples “definicions” inamobibles: per a uns, un territori, una província, una autonomia…; fins i tot, i la noció arriba a la Constitució, una nacionalitat… (Recordeu una vegada més allò de “el meu nom és legió, perquè som molts”). Però, mai, en cap dels casos, Catalunya –creuen ells, sense que els calgui argumentar-ho de cap manera, perquè els empara la raó dels qui tenen la paella pel mànec– no pot ser ni podrà ser una nació. La realitat es resumeix en això: Catalunya, com a identitat i expressió nacional, és “una nació prohibida”. Podem garlar tant com vulguem (perquè, si no ens posem gaire impertinents, ens ho deixen fer) sobre les nostres peculiaritats, però no podem portar a debat, amb conseqüències democràtiques vinculants, la nostra identitat nacional. Podem demanar el reconeixement, per l’Estat o pels organismes internacionals, de la nostra llengua, però no podem emprar-la amb tots els ets i uts de la llengua nacional…, sinó sempre subordinada a la llengua dominant. I deixo de banda l’esforç de posar-hi exemples; el resum és aquest: si volem dimensionar a escala de debat i de consulta democràtica vinculant els drets nacionals de Catalunya, no trobarem la manera de fer-ho. No cal ni parlar-ne: Catalunya és una nació prohibida. I essent així, què us podré dir dels qui pensem en un marc integrador dels Països Catalans…! Vade retro, Satanàs!
El problema, ens diuen, tot alliçonant-nos per enèsima vegada amb la paciència dels sants (suposat que els sants siguin pacients, atès que els relats hagiogràfics solen presentar-los com a víctimes de la virtut de la impaciència), és que hem de deixar de banda la intolerància i el sentiment de prepotència per acceptar la “tolerant” abraçada del poder, que ens deixarà jugar a ser qui som si fem bondat i acudim ben disposats i al primer crit, nets i endreçats, quan ens criden a taula per sopar (en espanyol, és clar, perquè així “ens entendrem tots”).
I és que ens estimen tant, que tot ens ho daran, i a mans besades…, si fem bondat.
