Nota sobre a história da lírica e da língua catalãs, e do aranês. Por Josep A. Vidal

La poesia trobadoresca és la pedra fundacional de la lírica catalana. Els nostres primers poetes foren trobadors i excelliren en tots els gèneres característics d’aquesta poesia que, des dels anys convulsos de l’Edat Mitjana, ens proporciona una bella avançada de la modernitat. Els trobadors catalans van emprar la llengua occitana en les seves composicions, malgrat que progressivament envaïda de mots catalans. La tradició hi arrelà tan fortament, que la lírica catalana va tenir un paper molt important en la difusió de l’art dels trobadors, que es va veure afavorida en la seva circulació per Europa i per la península Ibèrica per les diferents rutes del camí de Sant Jaume, però també per la vinculació entre les corts del Migdia francès i els comtats catalans. Gràcies a aquest arrelament, els poetes catalans dels segles XIV i XV van respondre amb gran versatilitat a les propostes petrarquistes i als corrents innovadors del primer Renaixement, i ho feren en una llengua catalana cada cop més depurada de provençalismes.


Per això m’ha agradat de trobar, en aquesta primera navegació d’A Viagem dos Argonautas una referència a aquest passat gloriós de la lírica europea que, malgrat no ser català, a Catalunya sentim encara com a part del nostre patrimoni cultural. Fins al punt que, al segle XIX, quan els romàntics van donar un nou impuls al català literari encara es referiren a la pròpia llengua dient-ne, impròpiament, “llemosí”, com s’havia fet ja a l’Edat Mitjana.


La llengua d’oc, el llenguadocià o occità, té el seu territori més meridional a Catalunya, a la Vald’Aran, on es parla aranès, un dialecte occità. Precisament, en relació amb la identitat lingüística dels catalanas de l’Aran estem vivint actualment un dels episodis rocambolescos amb què ens obsequia constantment l’estupidesa i la curtedat de mires dels polítics i les institucions espanyoles, obsedits permanentment en una idea d’Espanya centralista i incapaç per integrar cap diversitat. L’any 2010, al setembre, fou aprovada pel Parlament de Catalunya la Llei de l’aranès, que estableix l’oficialitat de “la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran” -la citació és del text legal-. Amb aquesta llei, l’aranès, i amb ell l’occità, esdevé llengua oficial a tot Catalunya, malgrat que només es considera llengua preferent ala Val d’Aran, on ha de ser, per tant, la primera llengua als ajuntaments, els organimes dela Generalitat de Catalunya ala Val d’Aran i altres institucions, consolidant així la seva presència en els mitjans de comunicació i les escoles, juntament amb les altres dues llengües oficials: el català i el castellà.


Amb la proclamació d’aquesta llei catalana s’aconsegueix que l’occità, una llengua que no gaudeix de reconeixement oficial al seu territori principal, integrat en l’Estat francès -el model paradigmàtic de la concepció centralista de l’Estat-, s’hagi afegit a les llengües europees que tenen rang d’oficialitat. Atès, doncs, que “la llengua occitana no disposa d’autoritat lingüística única”, aquesta funció l’assumeix, en virtut de la llei de referència, l’Institut d’Estudis Aranesos, que ja venia exercint-la des del 2008. El fet és transcendental per a una llengua que, malgrat la seva importància històrica i la valuosa aportació de la cultura occitana a l’herència europea, està clarament en retrocés i amenaçada d’extinció, a desgrat del milió i mig de persones que encara la tenen com a pròpia.


Doncs bé, el Govern espanyol ha decidit recórrerla Lleide l’aranès aprovada pel Parlament de Catalunya, perquè la considera inconstitucional pel fet de conferir a la llengua pròpia dela Vald’Aran el caràcter de “preferent” en aquest territori. L’episodi els ha servit per recordar-nos de passada que la llengua oficial de l’Estat és el castellà i que les altres llengües poden tenir la categoria de cooficials “als territoris respectius”, però quela Constitucióespanyola no permet atorgar-los un ús preferencial, perquè aquest ús correspon a la llengua estatal, l’única que tots els ciutadans tenen el “deure” de conèixer i el “dret” d’emprar.


La batalla legal tot just comença. Probablement l’ha començada el govern socialista i la seguirà, amb molt més acarnissament, el govern del Partit Popular si aconsegueix -com vaticinen els pronòstics- guanyar les eleccions al novembre. I no dic pas això per cap prejudici contra el PP, tot i que en tinc molts, sinó perquè la història es repeteix i, per tant, passarà el que ja ha passat a l’Aragó, on el govern anterior, socialista, va aprovar una Ley de lenguas que reconeix l’existència de la llengua aragonesa i de la llengua catalana en el territori de la comunitat aragonesa, però no els atorgava cap oficialitat. I no els l’atorga perquè el govern aragonès socialista, presidit per un aragonès catalanoparlant, s’hi va oposar frontalment. I malgrat que la llei només certifica l’existència de la diversitat lingüística del territori aragonès -cosa que és una obvietat-, la nova presidenta, del PP, ja en el discurs d’investidura (juliol 2011), va anunciar que derogarà la Ley de lenguas.


Tristament els governs -i ara parlo del govern espanyol, però també d’altres governs, des del francès fins al de la UE-i molts partits polítics, impregnats de dogmatisme, davant el repte d’haver d’acceptar i comprendre una realitat que els obliga a modificar els seus esquemes mentals, sempre prefereixen matar la realitat, negar-ne l’existència, destruir-la.

 

1 Comment

Leave a Reply