Sobre la crisi i els seus mals, des del fons de la bombolla
Els analistes dels temps convulsos que vivim, que tant sovintegen els mitjans de comunicació, no es cansen d’explicar-nos amb pèls i senyals les causes i la naturalesa de les sacsejades que commouen els nostres petits mons. Sembla que tots els nostres mals són repercussions d’una sotragada de dimensions còsmiques que ha de tenir conseqüències apocalíptiques en l’àmbit de les nostres seguretats.
Pel que diuen els experts, ells ja ho veien de fa temps, que el nostre petit món anava a mal borràs; que el desenvolupament, el progrés, les democràcies, l’Estat del benestar i totes aquelles bondats que eren l’orgull del primer món –el nostre, vull dir– eren insostenibles… Es veu que fins i tot els valors i les llibertats del nostre món desenvolupat, democràtic i envejable, eren una mena de decorat cinematogràfic –ressuscitem el símil del “gran teatre del món”, que tant van emprar els literats moralistes del XVII i el XVIII– darrere el qual només hi ha les parets brutes i l’espai, utilitari i no gens atractiu, del plató o la tramoia de la caixa escènica. I ja se sap que un escenari pelat és un espai purament especulatiu, on només compten el possibilisme, la creació de fantasies i les deixalles i les ruïnes de les construccions inconsistents i efímeres a les quals ha servit.
Tan bé com ens hauria anat que tota aquesta saviesa crítica i tota aquesta capacitat d’anàlisi de la conjuntura hagués sortit a la llum un parell de dècades abans…! Però, no, es veu que fa un parell de dècades, i fins i tot fa a penes mitja dotzena d’anys, aquests savis augurs meditaven en el desert de les idees, i no era cosa de trencar les seves profundes i prolongades meditacions per cantar-nos la canya als irresponsables consumidors d’aquest món capitalista tan de mal defensar ni als prepotents i privilegiats consumadors del despropòsit.
[Deixeu-me fer un incís per confessar-vos que aquest meu to admonitori i un xic abrandat és simplement un recurs literari i retòric; en realitat, estic convençut que si el mateix que diuen ara ho haguessin dit fa un parell de dècades o fa a penes uns anys, tot el que ha anat passant per a desgràcia dels nostres petits mons s’hauria produït de la mateixa manera com s’ha produït, perquè de la veu dels profetes ningú no en fa cas. Amb els savis i els visionaris sempre ha passat així: o diuen el que hom vol sentir o no els escolta ningú –això si no els apedreguen. Dit això, reprenc el meu discurs.]
Però ara sí, els analistes experts i entenimentats ja poden parlar i dir tot allò que tenen tan ben meditat. I a fe de món que ho fan amb escreix, com si el silenci anterior els generés una certa mala consciència i els acreixés el desig i la urgència de fer-se’l perdonar. Per això, ara volen anar al gra i parlar tan clar com saben, imbuïts d’aquell to premonitori i apocalíptic que en els temps de crisi és irrenunciable i necessari perquè algú t’escolti.
“Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, ens recriminen. Es veu que hem confós el benestar amb la dilapidació. I és que som tan estúpids i ignorants que no ens adonàvem que estàvem dilapidant mentre anàvem fent coses que ens semblaven èticament legítimes, humanament dignes i convenients i socialment sostenibles: procuràvem que les estretors no ens privessin de viure, miràvem d’estalviar per si venien maldades, volíem tenir un sistema educatiu i un sistema sanitari més o menys eficaços, un sistema de transports que ens portés d’un lloc a un altre amb alguna seguretat i un sistema de pensions mínimament suportable –tot i que a la pràctica era insuficient per atendre les necessitats bàsiques de molts pensionistes i, sobretot, de moltes pensionistes…
I sembla ser, pels retrets que ara ens fan, que tot això ens ho havien de donar de franc, que no volíem que ens costés ni un “duro”. I, és clar, els pobres governs, vinga a demanar préstecs per atendre el nostre desfici dilapidador; i els nostres polítics, vinga a trencar-se el cap per poder arribar a fi de mes sense defraudar el nostre desig de disbauxa malgrat que haguessin d’omplir les arques de l’Estat de pagarés; i els pobres banquers, vinga a posar-hi diners i més diners a canvi d’uns interessos “gairebé” irrisoris… I els capitalistes, vinga a arriscar capitals, i a especular per veure com podien guanyar els diners que els calien per poder-los posar al servei de l’ambició desmesurada d’una població que mai no en tenia prou, que volia tenir un pis, que volia tenir un cotxe, una tele…; que volia anar al cinema o al teatre de tant en tant, que volia anar de vacances alguna vegada, que volia estudiar, progressar…
I és que els ciutadans de peu, els treballadors que viuen d’un sou, que tenen una feina més o menys estable però no segura, que treballen com a mínim quaranta hores setmanals o que cobren el subsidi d’atur o que viuen de l’aire, que també n’hi ha, no en tenen prou, amb això. Es veu que, a més, volen tenir qualitat de vida… Ves, quin despropòsit, quina desmesura!
I és clar, és d’aquí d’on vénen tots els mals. No és culpa dels constructors, que feien milers de cases a llocs inversemblants tot i que –si ens atenim a les possibilitats estrictes d’un salari– ben pocs podrien comprar, ni dels municipis que hi cedien els terrenys mitjançant una oportuna requalificació, sempre ben pagada i ben agraïda; ni dels bancs que ofertaven el finançament al constructor i la hipoteca al comprador; ni dels governs que, amb fons manllevats, feien les infrastructures necessàries per abastar urbanitzacions fantasmes, construïen aeroports al servei d’expectatives de desenvolupament il•lusòries, quilòmetres i quilòmetres de línies d’uns trens d’alta velocitat que van d’enlloc a enlloc, sense cap estudi de rendibilitat, sense cap previsió d’amortització. Ah! i els pobres gestors de la cosa pública havien de fer tot això amb uns pressupostos que, malgrat haver estat inflats des del primer moment de manera que poguessin enriquir els intermediaris i finançar de pas alguna iniciativa política, es multiplicaven per 3 i per 4 a l’hora de pagar el cost real de l’obra pública construïda…
No, la culpa no és dels gestors; la culpa és que “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, que aquell invent de l’Estat del benestar és insostenible i que s’ha acabat la festa”.
Els analistes ens diuen, metafòricament, que ha esclatat la bombolla. I no parlen només d’una bombolla, sinó de moltes: la de la construcció, la del crèdit, la de les infraestructures i l’obra pública, la dels recursos, la de la tecnologia, la del futbol…
Deu ser que sí, que hem viscut dins d’una bombolla, i, com que les bombolles són tantes i els ciutadans de peu no tenim el do de la ubicuïtat ni un helicòpter particular que ens porti d’una bombolla a l’altra quan ens vingui de gust, imagino que d’allò que cal parlar és d’un sistema de bombolles. Hem viscut dins d’un sistema de bombolles tal que cada bombolla conté l’anterior i és continguda per la següent, i al fons de la bombolla més interior, com petits embrions de no-res, arraulidets com el primordi seminal d’una mongeta, cadascú de nosaltres… Jo dins d’una bombolla, i aquesta bombolla dins d’una altra, i aquesta dins d’una altra, i una altra, i una altra… Fins a quantes? Quantes són les bombolles que ens envolten?
Em pregunto si la superposició de tantes closques, per molt transparents que siguin, no acaba produint una opacitat que ens impedeix o ens desvirtua la visió. Potser cadascú veu només la paret interna de la bombolla més immediata, la que el tanca en primer terme, i de les altres, de les que formen una falsa aparença d’espai exterior, no en sabem res o en tenim una visió deformada, desvirtuada per reflexos nacrats, iridiscents, com aquells de les bombolles de sabó que fèiem de petits i que dibuixant en la seva superfície arcs iris insospitats ens descobrien les meravelles de la llum i del color i ens feien sentir, com una premonició, la fragilitat de tot encís, de les coses boniques i agradables, i, en esclatar, ens ajudaven a aprendre el caràcter efímer de les nostres il•lusions.
Quin quadre per a un pintor, per a un bon dibuixant… La nostra societat com una munió incomptable de sistemes de bombolles…
[Com arribaré fins a tu, com sabré qui ets…, com arribaràs tu fins a mi, com arribarem fins als altres, si ens cal, a cadascú, trencar la successió de bombolles fins a assolir l’espai exterior i des d’allà penetrar la successió de bombolles fins a l’espai interior de l’altre?]
Heu provat de comptar, reconèixer, etiquetar i classificar les bombolles que ens contenen…? [Privilegis, origens, races, clans, castes, classes, jerarquies, propietats, pàtries, històries, llengües, cultures, valors, ambicions, pors, prejudicis, idees, creences, ideologies, fílies i fòbies, fes…] Fronteres i fronteres i fronteres… I encara, a l’exterior del sistema de cadascú, el sistema de bombolles que ens conté a tots i els corresponents subsistemes: sistemes de sistemes… I més i més fronteres.
Els entesos ens diuen, encara apocalíptics i ara profètics, que no ens hem d’enganyar, que no ens podem fer il•lusions, que “després d’aquesta crisi, no tornarem al benestar d’abans!”
No sé vosaltres, lectors, però jo, si miro enrere, no hi veig cap paradís on em vingui de gusts de tornar-hi. O és que no sabem d’on venim? Ignorem d’on surt el nostre benestar? Potser no sabem amb què s’ha construït i es construeix la riquesa del nostre món? Hem oblidat la història, l’antiga i la recent? No en sabem res, de l’espoli, la rapinya, la ignomínia, l’abús, la sang, els crims amb què s’han construït els imperis, l’opulència del desenvolupament i el predomini de les grans metròpolis? Hem oblidat la prepotència, el despotisme, les injustícies, les repressions, la ignorància, els integrismes, les dictadures, l’esclavitud, la marginació…? Ho ignorem tot sobre els homes i les dones que neixen, creixen i moren sense conèixer altre paisatge ni altre recurs per a la seva supervivència que els abocadors d’escombraries; els que malviuen en règim d’esclavatge a les mines on exploten per als qui s’han erigit en amos uns recursos que, en bona llei, pertanyen als qui han estat reduïts a la condició d’esclaus; els que moren necessàriament, travessats per una bala o trossejats per una bomba, perquè la indústria armamentista no es pot desmantellar i ha de col•locar en algun lloc els excedents de producció…? És que ignorem que el nostre consum d’energia enriqueix dictadors que massacren els seus pobles i els condemnen a la misèria?
Tan espessa és la paret que formen les bombolles que ens tanquen?
Sí, hem de sortir de la crisi. Però no pas tornant enrere. Enrere no hi ha cap paradís on valgui la pena de tornar-hi… El que ens ha donat la història –el coneixement, la cultura, la intel•ligència, la humanitat, l’experiència, els recursos– es concentra en nosaltres aquí i ara. El que cal és mirar endavant valentament. I tots els ports on val la penar tirar l’àncora són en el futur. Perquè enrere hi ha la injustícia, l’esclavitud, la desigualtat… I prou sabem, perquè la veritat és tossuda, que no hi ha benestar garantit, segur ni èticament suportable si es fonamenta en l’explotació, l’esclavitud i l’opressió.
Si volem trobar sortides a aquesta crisi i a les que vindran, ens cal començar a fer saltar pels aires totes les bombolles, totes. I mirar al futur pensant que el benestar, allò que ens humanitza, o és per a tots [per als del primer món i per als altres, per a les generacions actuals i per les que vindran] o no estarà mai garantit per a ningú. Perquè mai no es pot pagar la riquesa dels uns amb la misèria [i la sang] dels altres.
Josep A. Vidal