CARTA DE BARCELONA: Catalunya: pacte fiscal o independència? – por Josep Anton Vidal

El Parlament de Catalunya s’ha pronunciat, per majoria, a favor de l’establiment del pacte fiscal amb l’Estat espanyol. Els catalans –diuen els parlamentaris que hi han votat a favor– volen administrar els propis recursos, és a dir, tenir els diners que genera la pròpia fiscalitat i tenir, a més, la clau de la caixa. Catalunya, com es fa al País Basc, recaptaria tots els impostos i pactaria amb l’Estat la taxa de contribució de les finances catalanes a la Hisenda estatal. El pronunciament parlamentari no ha estat unànimament favorable a la proposta. Els socialistes del PSC, subsidiaris de les directrius polítiques del PSOE i força principal de l’oposició, no s’hi han sumat, com no ho han fet tampoc, naturalment, el Partido Popular, representant de l’espanyolisme ranci del PP estatal, dipositari de l’herència ideològica del franquisme i visceralment anticalà, ni tampoc Ciutadans, portaestandard del botiflerisme.

El president de la Generalitat, Artur Mas, de la coalició Convergència i Unió, que administra una fràgil majoria parlamentària amb l’ajuda del PP –fins ara– o potser amb Esquerra Republicana –a partir d’ara– ha posat en joc la seva carta: o pacte fiscal o… el diluvi. Un diluvi que els ciutadans imaginen segons l’albir de cadascú: el trencament amb l’Estat central, la insubmissió fiscal (tancament de caixes), fins i tot, per a alguns somiadors incombustibles, la proclamació unilateral d’independència… Però totes aquestes possibilitats ens portarien a un escenari molt allunyat de la comèdia d’embolics que s’està representant en l’espai escènic català. L’únic diluvi probable sembla ser la convocatòria anticipada d’eleccions, que dibuixaria una nova arquitectura de les majories parlamentàries i que ens deixaria més o menys allà on som, però amb la possibilitat de redissenyar estratègies i de tornar a un “punt zero” que estalviés l’atzucac del fracàs absolut (que és el que sol passar quan tot es juga a una sola carta).

Perquè si alguna cosa està clara és el “no” del govern espanyol a la proposta del Parlament català, i el consens absolut de les forces polítiques del Parlament espanyol en el rebuig a les aspiracions catalanes. La reclamació del pacte fiscal és un camí sense sortida. Ho sap tothom, des del president de la Generalitat fins a l’últim militant de qualsevol partit polític. I ho sabem també els ciutadans. Com sabem que el Govern de Catalunya probablement no tindrà cap més sortida davant el “no” que la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. O això o l’accés a una política de distracció: l’inici de negociacions entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat per tal d’arribar a acords sobre un hipotètic calendari de negociacions que podrien dur a l’establiment d’acords que servissin de base per a la definició d’uns criteris de convergència política que permetrien fixar com a objectiu l’estudi d’una nova proximitat que serviria per… bla, bla, bla, bla…

Qualsevol altra solució més carregada d’èpica vindicativa sembla impossible en l’arc polític del Parlament de Catalunya. Senzillament perquè no hi ha cap possibilitat de coincidència parlamentària que permeti plantar-se i dir “prou” d’una vegada per totes a l’espoli econòmic i al maltractament polític. Arribat el cas, probablement el PSC es desmarcaria i assumiria la defensa d’una entesa social i política amb l’Estat espanyol, el PP i Ciutadans exacerbarien el discurs anticatalanista –disfressant-lo amb apel·lacions al sentiment patriòtic espanyol i amb arguments europeistes i universalistes, i amb la necessària dosi de catastrofisme en el dibuix del futur i la coartada fàctica de la manera traumàtica com alguns ciutadans viurien la transició–; Esquerra Republicana seria probablement incapaç de controlar els excessos verbals dels seus militants més destacats i això alimentaria les pors dels sectors que necessiten més força de convicció; Iniciativa per Catalunya i Verds reivindicaria el canvi social irrenunciable del seu credo polític i s’erigiria en consciència moral del canvi amb un seguit de “sí, però no…”, “no, però sí…” i “sí sempre i quan…”; i la coalició Convergència i Unió… no sobreviuria, perquè la ruptura amb l’Estat suposaria, probablement, el trencament de la coalició, atès que Unió no contempla aquesta opció de facto encara que l’esgrimeixi de vegades com a pedra de toc de les seves conviccions catalanistes, que els són un credo tan irrenunciable com, em sembla, els és irrenunciable cercar l’entesa amb Espanya; i pel que fa a Convergència, hauria de fer cara a un gran nombre de desercions, tant entre les bases com en el suport de determinades èlites dels sectors empresarials i econòmics.

Així doncs, pel que fa als partits,–al marge dels forcejaments estratègics amb l’Estat– l’únic horitzó que veig –i us asseguro que m’agradaria ser curt de vista i equivocar-me– és la continuïtat, l’anar entomant la pluja, els llamps i totes les calamitats associades a “la falta d’encaix” –és a dir, la perpetuació de la condició de terra de conquesta– de Catalunya en l’Estat de l’actual disseny autonòmic. Si els partits polítics contemplessin realment l’horitzó de la independència, ja fa temps que haurien d’haver començat a treballar –no en solitari, sinó amb una extensa implicació social– en el disseny del “dia després”.

Però, aquesta atonia política dels partits –una atonia que els moments de crispació no aconsegueixen de trencar i que ens els mostra com desorientats– ha arribat a un punt d’insostenibilitat per dues raons principals:

– La primera, perquè l’Estat central i les forces polítiques d’àmbit espanyol tenen sempre en ment la possibilitat de la ruptura i, a diferència de Catalunya, tenen in pectore el “dia després”; i per això apreten el dogall tant com poden i no afluixen les regnes, perquè el seu objectiu in pectore i és tenir el temps i els mitjans necessaris per articular una Espanya capaç de prescindir de Catalunya i alhora, si pot ser, una Catalunya tan devastada que no pugui prescindir d’Espanya i tan desnaturalitzada que no es planyi de la seva situació.

– La segona, que la societat civil, que inclou des dels ciutadans fins a associacions culturals i esportives i un nombre molt elevat de corporacions municipals, està farta de ser víctima d’arbitrarietats i d’haver d’entomar pacientment el maltractament, les accions hostils, el menyspreu, l’insult i les amenaces; està farta de la inoperància de les pròpies institucions, de les picabaralles i la manca de cohesió nacional dels partits polítics, dels atacs a la llengua, a la cultura i a la cohesió social; està farta de l’incompliment de la llei i dels compromisos per l’Estat; està farta de la impunitat amb què es trosseja el territori i el patrimoni; farta de la manca d’empara legal i institucional, farta de fer de boc expiatori de tots els mals i d’haver de suportar la pèrdua de garanties socials i l’espoli fiscal… I alhora, per això mateix, en aquesta societat civil que està farta de tantes coses, va guanyant terreny el convenciment que s’han esgotat tots els camins d’entesa. Que no hi ha cap més recorregut possible que la independència.

Per això, el president Mas demana que la pròxima diada de l’Onze de Setembre es converteixi en un clam unitari a favor del pacte fiscal. I sembla que fins i tot, a la proposta del President, s’hi afegeixen els socialistes, que al Parlament van votar contra el pacte fiscal. Perquè el pacte fiscal, acceptat com a tema de debat o simplement “escoltat” pel Govern central, permetria encetar un nou compàs d’espera obrint la perspectiva d’una nou marc d’entesa, i aparcaria altres reivindicacions més radicals. Alhora, però, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), plataforma ciutadana per la independència, manté ferma la voluntat d’aprofitar el marc de la Diada Nacional de Catalunya per reivindicar que “A Europa, un altre Estat és possible”.

Tant de bo!

Josep A. Vidal

Leave a Reply