CARTA DE BARCELONA – Abdicació sense canvis” por Josep A. Vidal

barcelona

Dir hores d’ara que a Espanya va guanyar el franquisme és una obvietat. Va guanyar no només perquè va posar fi al govern constitucional i legal de la Segona República, sinó perquè s’hi va imposar durant una llarga dictadura, perquè el dictador va morir al llit i perquè, amb la Llei de successió, ho va deixar tot lligat i ben lligat imposant als espanyols la monarquia i el rei, unes institucions que l’anomenat pacte de la transició va deixar al marge de tota discussió política.

La recent abdicació de Joan Carles I ha destapat la caixa dels trons. És hora, diuen, que Espanya comenci una segona transició, i fora bo que la comencés decidint democràticament entre monarquia i república.

Hi ha hagut i hi haurà protestes i reivindicacions del debat polític i de la decisió democràtica sobre aquest tema, però s’estavellaran contra l’immobilisme del partit del govern, emparat per la majoria absoluta i per la coartada del PSOE. La governació d’Espanya està avui dia en mans dels representants de un democratofranquisme sociològic, buròcrates de notaria i negociat, dòcils i submisos als poders fàctics i amb la preparació i la perspicàcia política d’un cromanyó perdut a Wall Street.

Les protestes s’aigualiran –pensen ells– amb les proeses o els desastres de la “Roja” i altres peripècies dels Mundials de Futbol, amb la febre de les vacances, amb el ball de xifres de la recuperació econòmica, amb l’enèsim anunci del final de la crisi i la recuperació de l’ocupació, amb la bonança fantasma de les mesures contra l’atur i amb l’exhibicionisme de la nova “cara de la monarquia”, amb rei rejovenit i princesa mediàtica, amb la parafernàlia de la successió i amb els centenars de pàgines que ocuparan els fastos en les revistes del cor…

I els espanyols es menjaran amb patates novament el fracàs secular davant les oportunitats que els ofereix la història.

Malgrat el miratge de la renovació successòria, la monarquia espanyola ens apareix avui més arnada i caduca que mai. A Joan Carles, la transició li va donar l’oportunitat de “desmantellar” l’estructura orgànica del franquisme –no pas el franquisme– i d’armar l’estructura orgànica de la democràcia, i això li va reportar prou prestigi polític per anar tirant uns quants anys. Tant se val que després, de manera progressiva, en aquella estructura democràtica s’hi anés introduint fins a apoderar-se’n aquell neofranquisme o democratofranquisme de què he parlat abans: els moviments inicials van ser agosarats i suficients per aconseguir la complicitat de les forces d’esquerra, especialment del partit socialista i del partit comunista. Perquè els hereus directes del franquisme, els qui van militar a Alianza Popular i tots els qui es van col·locar encara més a la dreta, i bona part dels qui van militar en la UCD, van veure el desmantellament del Movimiento i l’obertura democràtica com una traïció imperdonable del monarca als principis que havia jurat de servir. Juan Carlos el Breve, li deien, perquè estaven convençuts que l’exèrcit i la revolta dels fidels a l’herència del Caudillo posarien fi a la democràcia incipient i a una monarquia que lliurava Espanya al comunisme i l’anarquia.

Alianza Popular, el partit fundat per Manuel Fraga Iribarne i després refundat amb el nom de Partido Popular, va votar en contra de la Constitució espanyola. Van ser anticonstitucionalistes i antimonàrquics o antijoancarlistes. Però, després del cop d’Estat militar del 23-F es van adonar que la Constitució i la Monarquia podien ser la salvaguarda més ferma de l’herència del franquisme. No endebades Joan Carles de Borbó havia assumit el tron no pas com a successor del seu pare Joan de Borbó, que no va regnar mai, sinó com a successor de Francisco Franco.

Després del 23-F també les esquerres van caure del cavall i es van adonar que el tardofranquisme tenia encara una enorme capacitat de maniobra, de consolidació i de manipulació del sistema. I es van adonar també que el sentiment nacionalista espanyol estava tan fortament arrelat en el substrat emocional de la població, que era absolutament temerari deixar que fossin només les dretes les que el gestionessin. I el PSOE, com a força d’esquerres majoritària, va anar fent-se un espai propi, tan radical com calgués, en el sentiment nacionalista espanyol; constitucionalisme, monarquia i “Espanya una i grande” són els principis que van bandejar de l’escena política les anteriors reivindicacions socialistes de república, federalisme i autodeterminació, idees base que abans de la transició ningú en les files socialistes gosava discutir i que avui, quaranta anys després, cap dels líders del partit gosen defensar –o no amb igual convicció i radicalitat.

Durant molts anys, però, el miratge de la monarquia com a restauradora de la democràcia ha funcionat amb un consens social ampli en un espectre polític molt divers. Aquest ha estat el benefici amb què s’ha construït el prestigi del rei Joan Carles –si més no abans que ell i la seva família, i els negocis d’uns i altres, en la segona meitat del seu regnat ho tiressin tot a rodar.

El nou rei, Felip VI, no ho tindrà tan fàcil. No té ni tan sols la possibilitat de fer un simulacre de renovació. No pot alçar-se contra el període precedent, no pot desmantellar la monarquia com el seu pare va desmantellar el Movimiento. Ans al contrari, els haurà de donar cobertura en qüestions susceptibles de passar per la via judicial…

Com una premonició, el nou rei, que ha de rejovenir la monarquia, s’ha estrenat de la manera més vetusta possible: vestit de militar, acompanyant el seu pare en un acte castrense. Probablement ningú no li ha explicat que a una part molt extensa d’aquest país els uniformes militars encara els produeixen urticària. Que la imatge d’un cap d’Estat vestit de militar i enravenat amb aquella marcialitat ridícula de les desfilades i les solemnitats no és pròpia d’un país que vol ser modern i que ha de superar encara el trauma d’una dictadura militar amb la qual s’ha procurat fins ara no haver de passar comptes. I per acabar-ho d’adobar, el encara rei Joan Carles, l’endemà de l’abdicació se’m va anar a veure una corrida de toros acompanyat del ministre més caspós i antidiluvià del govern, el ministre d’educació.

Tampoc el discurs del nou rei tampoc no ha aixecat cap expectativa de renovació: quatre tòpics mal llegits de solidaritat amb els joves, amb els treballadors, amb el poble espanyol…, i, a nivell d’idees, allò tan suat de la unitat en la diversitat, un lema que fou bandera en l’arquitectura ideològica de José Antonio Primo de Rivera, que fou utilitzat com eslògan pel franquisme, que utilitzen constantment els ideòlegs dels partits defensors de l’stato quo i que mai, ni uns ni altres, no s’han pres seriosament ni han fet res per donar-hi versemblança. Foc d’encenalls decimonònic. Res més.

Però, mentre les cambres legislatives i les institucions de govern es blinden i es confabulen per impedir qualsevol intent de debat polític en qüestions essencials que podrien fer trontollar l’statu quo, i pacten i s’alien per controlar el sectors econòmics, les oligarquies, la judicatura, els mitjans, l’educació i l’ús sense restriccions de determinades llibertats, creix entre la ciutadania el convenciment que el futur que volen, per modest i elemental que sigui, no entra en el programa polític dels partits, beneficiaris d’una democràcia segrestada que pretenen mantenir subordinada a interessos partidistes i oligàrquics, al preu que calgui. Amb el paraigua de la monarquia i dintre de la llei i la constitució, naturalment! En el benentès que l’única lectura correcta i canònica de la llei i la constitució és la que fan ells, posseïdors d’una ciència infusa –o una revelació divina– que els atorga el privilegi de la clarividència, un privilegi que, pel que es veu, ens està negat a la resta dels miserables i estúpids mortals.

Leave a Reply