CARTA DE BARCELONA – En hores de tenebra… un fet, una cita, un poeta: “Oh, qué día triste en Granada…!” – por JOSEP A. VIDAL

 

UN FET: El partit d’ultradreta Vox presidirà la Comissió de Cultura i Patrimoni Històric del Parlament andalús, que té competències sobre la memòria històrica.

La cara de la ultradreta a Espanya, la posa, en aquest moment, un partit residual, de nostàlgics del franquisme, que s’ha anat articulant els darrers anys a l’entorn de Santiago Abascal i de Javier Ortega Smith, que, en oportuna dissidència del PP, han reconstruït el discurs falangista prenent com a referència el republicanisme català i la seva defensa de les llibertats, la democràcia i la independència. Han seguit, per tant, la vella tradició espanyola de la demonització del catalanisme progressista i l’exaltació summa de l’espanyolisme ranci. Deixeu-me remarcar en aquest punt que el catalanisme ranci, que també existeix, no preocupa en absolut al nacionalisme espanyol anticatalanista; saben que és minoritari i que no té cap capacitat de mobilització de la societat catalana: el que els preocupa de debò és el catalanisme progressista, i no tant per catalanisme com per progressista.

A Andalusia, aprofitant el benefici estratègic que els confereixen els dotze escons aconseguits les darreres eleccions al parlament, serà VOX qui presidirá la Comissió de cultura i patrimoni històric, de la qual depèn la subcomissió de recuperació de la memòria històrica. La, ara improbable, recuperació dels milers de víctimes enterrades en prop de 700 fosses comunes a Andalusia (en una de les quals hi ha encara el cos no identificat del poeta Federico García Lorca), quedarà a les mans del partit que, en connivència amb PP i Ciutadans (encara que aquests darrers procurin, en aquest tema com en tants d’altres, passar desapercebuts per no comprometre futurs guanys electorals), pretén l’abolició de la Llei de memòria història i la seva substitució per una Llei de concòrdia. Potser la mateixa concòrdia que s’expressa en la seva voluntat de traslladar el Dia de Andalucía al 2 de febrero, per commemorar la fi de la Reconquesta amb la presa de Granada pels Reis Catòlics. De moment a Andalusia, i més endavant ja es veurà, ara els llops guardaran la ramada.

 

UNA CITA:  Preston, Paul: L’holocaust espanyol, Editorial Base, pp. 296-297

Durant la guerra, van ser assassinats a Granada més de 5.000 civils, molts dels quals, al cementiri, fins al punt que el guàrdia es va tornar boig i, el 4 d’agost el van recloure en un manicomi. Al cap de tres setmanes, el seu substitut i la seva família es van traslladar del seu habitatge, situat a l’entrada del cementiri, perquè els trets, els crits i els gemecs dels moribunds els resultaven insuportables. Una enorme quantitat de gent de tota la comarca de Las Alpujarras va ser enterrada en una fossa comuna al barranc d’El Carrizal, al municipi d’Órgiva.

Una de las víctimes més famoses del terror de la dreta, no tan sols a Granada sinó a tot Espanya, vga ser el poeta Federico García Lorca. Ans després del seu assassinat, els franquistes dirien que Lorca havia mort per culpa d’una baralla relacionada amb la seva homosexualitat i sense cap vinculació amb la política. La veritat, però, és que Lorca era qualsevol cosa menys apolític. A la ultraconservadora Granada, la seva sexualitat l’havia convertit en una figura marginal que simpatitzava amb els altres marginats de la societat respectable. El 1934 havia declarat: “Yo siempre seré partidario de los que no tienen nada”. La seva companyia de teatre itinerant, La Barraca, actuava impulsada per un zel missioner. Lorca era un signant habitual dels manifestos antifeixistes i tenia contactes amb organitzacions com el Socors Roig Internacional. Per tot plegat, la Falange i la resta de la dreta l’odiaven.

A la ciutat de Granada, García Lorca hi mantenia lligams estrets amb l’esquerra moderada. Les seves idees eren prou conegudes, i a l’oligarquia granadina no li havia passat per alt que el poeta considerava que la conquesta de Granada pels Reis Catòlics el 1492 havia estat una catàstrofe, reflexióque qüestionava un dels dogmes de la dreta espanyola; en efecte, Lorca creia que la conquesta havia destruït una civilització única per crear “una ‘tierra del chavico’, donde se agita actualmente la peor burguesía de España”. […]

Quan els dretans que havien emprès la cacera del roig van anar a buscar-lo, Lorca es va refugiar a la casa del seu amic i poeta falangista Luis Rosales. Lorca va ser detingut el 16 d’agost a casa dels Rosales per un grup de guàrdies civils acompanyats pel sinistre Ramón Ruiz Alonso, exdiputat de la CEDA, Trescastro i un altre militant d’Acción Popular, Luis Gracía-Alix Fernández. Ruiz Alonso s’havia apuntat al carro de la Falange i estava ressentit tant amb Lorca com amb els germans Rosales. Al primer, el va denunciar a Valdés [el governador civil, comandant José Valdés Guzmán, ‘camisa vieja’ de la Falange] amb la ridícula acusació que era un espia soviètic que es comunicava amb Moscou per ràdio. Valdés va enviar un missatge a Queipo de Llano per demanar instruccions. La resposta va ser: “Dale café, mucho café”. Federico García Lorca va ser assassinat a les 4.45 de la matinada del 18 d’agost de 1936 entre Alfacar i Víznar, al nord-est de Granada.

Trescastro presumiria més tard d’haver mort ell personalment el poeta i altres persones, entre les quals hi havia la humanista Amelia Agustina González-Blanco: “Estábamos hartos ya de maricones en Granada. A él por maricón y a ella por puta”.

 

UN POETA: García Lorca, Federico. Últim quadre de Mariana Pineda, 1925.

Mariana:

       ¡Corazón, no me dejes! ¡Silencio! Con un ala,
¿dónde vas? Es preciso que tú también descanses.
Nos espera una larga locura de luceros
que hay detrás de la muerte. ¡Corazón, no desmayes!

Carmen:

       ¡Olvídate del mundo, preciosa Marianita!

Mariana:

       ¡Qué lejano lo siento!

Carmen:

                                           ¡Ya vienen a buscarte!

Mariana:

       Pero, ¡qué bien entiendo lo que dice esta luz!
¡Amor, amor, amor, y eternas soledades!

[Entra el Juez por la puerta de la izquierda.]

Novicia 1.ª:

       ¡Es el juez!

Novicia 2.ª:

                        ¡Se la llevan!

Juez:

                                           Señora, a sus órdenes;
hay un coche en la puerta.

Mariana:

                                           Mil gracias, Madre Carmen,
salvo a muchas criaturas que llorarán mi muerte.
No olviden a mis hijos.

Carmen:

                                           ¡Que la Virgen te ampare!

Mariana:

       ¡Os doy mi corazón! ¡Dadme un ramo de flores!
En mis últimas horas yo quiero engalanarme.
Quiero sentir la dura caricia de mi anillo
y prenderme en el pelo mi mantilla de encaje.
Amas la Libertad por encima de todo,
pero yo soy la misma Libertad. Doy mi sangre,
que es tu sangre y la sangre de todas las criaturas.
¡No se podrá comprar el corazón de nadie!

[Una Monja le ayuda a ponerse la mantilla. Mariana se dirige al fondo, gritando:]

       Ahora sé lo que dicen el ruiseñor y el árbol.
El hombre es un cautivo y no puede librarse.
¡Libertad de lo alto! Libertad verdadera,
enciende para mí tus estrellas distantes.
¡Adiós! ¡Secad el llanto!

[Al Juez.]

                                           ¡Vamos pronto!

Carmen:

                                                                  ¡Adiós, hija!

Mariana:

       Contad mi triste historia a los niños que pasen.

Carmen:

       Porque has amado mucho, Dios te abrirá su puerta.
¡Ay triste Marianita! ¡Rosa de los rosales!

Novicia 1.ª [Arrodillándose]:

       Ya no verán tus ojos las naranjas de luz
que pondrá en los tejados de Granada la tarde.

[Fuera empieza un lejano campaneo.]

Monja 1.ª:

       Ni sentirás la dulce brisa de primavera
pasar de madrugada tocando tus cristales.

Novicia 2.ª [Arrodillándose y besando la orla del vestido de Mariana.]:

       ¡Clavellina de mayo! ¡Rosa de Andalucía!,
que en las altas barandas tu novio está esperándote.

Carmen:

       ¡Marianita, Marianita, de bello y triste nombre,
que los niños lamenten tu dolor por la calle!

Mariana [Saliendo]:

       ¡Yo soy la Libertad porque el amor lo quiso!
¡Pedro! La Libertad, por la cual me dejaste.
¡Yo soy la Libertad, herida por los hombres!
¡Amor, amor, amor, y eternas soledades!

[Un campaneo vivo y solemne invade la escena, y un coro de Niños empieza, lejano, el romance. Mariana se va, saliendo lentamente, apoyada en Sor Carmen. Todas las demás Monjas están arrodilladas. Una luz maravillosa y delirante invade la escena. Al fondo, los Niños cantan.]

         ¡Oh, qué día triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!

[No cesa el campaneo.]

                                 Telón lento

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: