CARTA DE BARCELONA – Temps de revolta, d’imprescindible revolta – por JOSEP A. VIDAL

 

Fa estona que m’entretinc badant per les botigues de la zona d’embarcament a l’aeroport de Ginebra tot esperant que als taulers anunciadors hi aparegui la informació sobre la porta corresponent al meu vol. El temps es va dilatant i l’esperada informació no hi apareix; hores d’ara és evident que sortirem amb retard. Quan falten a penes tres quarts per a l’hora del vol rebo un missatge telefònic de la companyia que em comunica que sortirem amb retard. M’hi resigno, no puc fer altrament, i m’assec una estona allà on puc perquè la concentració de passatgers en espera de vol és alta i gairebé tots els seients, fins i tot els dels bars, estan ocupats. Intento llegir, però no aconsegueixo de concentrar-me en les pàgines del llibre. Unes pantalles de televisió difonen publireportatges. Me’ls miro un moment, magnetitzat, tot i que ja els he vist, els mateixos, altres vegades: formatges, rellotges, diamants formen la tríada predilecta per a un públic passavolant que es pretén consumista i amb poder adquisitiu.

Tip de formatge, després de passar uns dies a la ciutat, i voltat de rellotges que van mesurant amb una indiferència absoluta les dues hores de retard exasperants del meu vol, centro l’atenció en els diamants, el que em resulta més estrany dels tres centres d’interès. El reportatge mostra el procés de fabricació d’uns diamants artificials i els compara repetidament amb els naturals procurant que es vegin en tot idèntics. Certament jo no en sabria distingir l’un de l’altre, però la meva inexpertesa en aquest camp és absoluta. Després de comparar-los, l’anunci assenyala les excel·lències o avantatges dels artificials sobre els naturals amb un argument preeminent que, llegit en síntesi, ens diu que no s’obtenen en règim d’explotació humana. Per la pantalla desfilen les imatges a cel obert sud-africanes, aquella mena de cercles concentrics que es van tancant a mesura que s’enfondeixen formant una mena d’embuts terris per on s’escolen les vides de centenars de persones, entre les quals presumim, perquè ho hem vist manta vegada, la presència de molts infants, i coneixem el tràfec de persones amb senalles carregades de terra escalant els diferents cercles concèntrics per mitjà d’escales precàries.

M’admira el cinisme de l’anunci, la indiferència amb què al·ludeix a una pràctica esclavista normalitzada per a la qual l’alternativa és la producció artificial de diamants. És a dir, “si vols evitar això, compra diamants artificials”; cap denúncia, cap demanda de solució als problemes de fons. Simple xantatge moral per a l’obtenció de beneficis comercials. Evidentment, no em sorprèn aquesta filigrana argumental; tots, consumistes com són malgrat que ens requi, estem avesats a aquest tipus de cinisme al servei de la sostenibilitat del sistema.

L’anunci, però, em retrotrau a les reflexions que compartia amb els lectors en el meu article precedent, la Carta de Barcelona del passat dia 2. I vull insistir-hi. Hi ha uns altres fets recents que m’hi porten, i en trio només dos. En primer lloc, l’incendi, més criminal que accidental, d’una fàbrica a Nova Delhi, que ha provocat la mort de prop de cinquanta persones i un nombre superior de ferits de l’evolució dels quals no en sabrem mai més res, perquè, com sol passar en el nostre entorn, els mitjans de comunicació i la nostra demanda informativa metabolitzen amb una rapidesa indecent les calamitats que succeeixen a l’altra banda del món desenvolupat i autosatisfet en què vivim. No se’n parlarà més, de les víctimes, si més no fins que torni a passar una desgràcia semblant. No és sorprenent que en un incendi hi hagi ferits o fins i tot alguna víctima, però no podem passar per alt les condicions en què es produeix: la saturació de l’edifici, la densitat de màquines i persones, la precarietat de les instal·lacions elèctriques, la manca de portes d’emergència, el fet que els obrers fessin vida a l’interior del taller i que hi dormissin a peu de màquina perquè no tenen on anar o perquè així incrementen la productivitat en jornades laborals de 14 o 15 hores. S’hi feien bosses i motxilles; no he aconseguit saber, perquè els mitjans als quals he accedit no ho han dit, la marca dels productes. Quan, l’any 2013, a Bangladesh, es va ensorrar un edifici en què es feien treballs de confecció, la fàbrica Rana Plaza, i hi van morir més de mil trescentes persones i hi va haver, a més, més de dos mil ferits, vam conèixer els noms de les marques per a les quals produïen, i les empreses compromeses es van apressar a netejar la seva imatge signant un protocol de bones pràctiques productives. A l’Índia, a Bangladesh, com arreu del tercer món, hi continua havent fàbriques on es treballa en condicions d’esclavisme, de precarietat extrema, en condicions insalubres, en règim d’explotació inhumà i amb salaris de misèria. No sé si aquell protocol de bones pràctiques ha tingut algun efecte, més enllà de protegir els noms de les marques que s’aprofiten de la producció esclava; perquè el mal persisteix idènticament i potser l’única diferència és l’opacitat de la informació. És cert que les autoritats s’han apressat a detenir el propietari i l’administrador de la fàbrica i han anunciat indemnitzacions per a les víctimes o les famílies dels que hi han perdut la vida. Han dit que la fàbrica era il·legal. Però, il·legal per què? Perquè no estava declarada? Perquè no cotitzava allò que havia de cotitzar?… El cinisme de les autoritats és novament el coadjuvant del cinisme del capital i del consumisme inclement. O és que no ho saben, les autoritats, que hi ha centenars de fàbriques que no reuneixen els requisits mínims de seguretat, de salubritat i de dignitat dels treballadors? En què es basa que indústries d’aquestes característiques siguin legals o il·legals, en un tràmit administratiu? L’incendi de Nova Delhi, com en el seu moment l’efondrament del Rana Plaza, són catàstrofes previsibles i tolerades; la quota a pagar per al manteniment d’un sistema que beneficia els interessos corporatius del capital i del poder, que no només ho toleren tot fent veure que ho ignoren, sinó que propicien que el treball esclavista es perpetuï al servei dels seus interessos de classe. És una història antiga com el món. Dissortadament.

El segon fet ha estat el fracàs, no per previsible menys escandalós, de la cimera del clima celebrada a Madrid després que es considerés inconvenient celebrar-la a Xile. Era previsible aquest fracàs? A parer meu sí. De segur que hi han assistit persones molt capaces de fer diagnòstics precisos sobre l’evolució del clima, d’analitzar i descriure amb precisió les catàstrofes que es derivaran de l’escalfament global, i d’aportar les raons i els coneixements científics i les dades objectives per dissenyar teràpies i estratègies a nivell planetari a curt, mitjà i llarg termini. Les persones hi eren, però els interessos prevalents no eren els de la ciència, ni els dels pobles, ni els de la ciutadania, sinó els del poder i el capital, i no a llarg o mitjà termini, sinó a curt termini. I això comporta que hi ha prevalgut, com no podia ser d’altra manera, la miopia dels estats, la miopia del poder polític i la miopia de l’ambició.

No hem entès encara que en un món globalitzat, on els problemes, fins i tot els locals, tenen connexions i repercussions planetàries, els estats, tal com s’han configurat i com es pensen ser no són l’eina adequada per a la solució. Més aviat al contrari: són l’obstacle, la barrera i, en molts casos, la causa de la perpetuació de les conductes generadores del problema.

Les dimensions dels reptes que tenim són planetàries, estan per damunt de la nostra cosmovisió, desborden el nostre marc mental, el fan saltar pels aires. Per això ens resistim. Però la realitat és tossuda, i, per tant, o som capaços de reinventar de bell nou les organitzacions humanes, en tots els àmbits, nacionals i internacionals, amb l’atenció posada en un futur integrador, en què prevalguin els valors científics i humanístics, amb una visió coherent del particular i el global, o no ens en sortirem. I això no és gens fàcil; al contrari, és extremament difícil. Hom parla avui, cada vegada més, no de “revolució” sinó de “revolta de la gent”, d’una actitud que compromet més la persona en el seu medi que no la primacia d’un moviment o d’un ideari predeterminat. Però, cal anar amb compte, perquè la revolta en si mateixa no mena enlloc i fàcilment ens retorna a dos dels mals que hem patit ja al llarg de la història, i als quals són vulnerables fins i tot les democràcies modernes: els populismes, amb el que comporten de desintegració i despersonalització, i els totalitarismes, sempre amagats en auguris redemptoristes.

Tenim mala peça al teler. Per això ens cal ser exquisidament democràtics, rigorosament lliures, generosament fraterns i tenaçment exigents en la defensa dels drets, les llibertats i la dignitat de vida, personal, col·lectiva i ambiental, per a tothom i arreu.

 

Josep A. Vidal

 

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: