Últim diumenge de juny. Avui el termòmetre s’ha enfilat molt per damunt dels trenta graus i la xafogor és implacable. No hi ha, a l’exterior, cap racó on amagar-se. Els carrers, roents i empudegats d’asfalt reblanit, mostren als vianants una hostilitat lacerant. A dins de casa, persianes abaixades tant com es pot per procurar-nos la clemència de l’ombra sense privar-nos del corrent d’aire benèfic que travessa de tant en tant la fosca protectora. Tot convida al silenci i, malgrat la xardor inevitable, a la lectura. Repasso la premsa dels darrers dies, que, abstret en ocupacions peremptòries, he tingut desatesa. No em puc sostreure, però, a un neguit que s’acreix a mesura que em deixo portar per un sentiment d’empatia que m’impedeix de llegir la informació fredament, des de la distància del “i jo, què hi puc fer?” o des de la indiferència. Tanmateix, és cert: no hi puc fer gaire res davant el triomf electoral dels que criden de facto “mori la intel·ligència”, davant l’estupidesa de la guerra, davant la destrucció dels espais construïts per a la convivència, davant la població massacrada, davant els soldats, de lleva o mercenaris, que arrisquen la vida per satisfer ambicions que no s’ho valen. Quin dispendi inútil d’energia humana, de capacitat d’estimar i de possibilitats de ser estimat; quin malbaratament d’intel·ligència, de possibilitats de bondat, d’empenta civilitzadora, de recursos… I quina immensitat de vanitat, d’arrogància estúpida, d’afany de poder, de supèrbia per part d’aquells que no haurien de tenir cap més mèrit personal que el de posar-se al servei de la convivència, de la justícia, dels drets i de les llibertats, del millorament de les condicions i de la qualitat de vida dels seus conciutadans en el context d’un món fratern, en harmonia amb la natura i compromès amb el benestar de les generacions venidores… I quina cínica exhibició de prepotència i d’indiferència davant els centenars de morts a la Mediterrània, homes, dones, infants desesperats, bandejats d’arreu, que trucaven a les portes d’Europa per trobar-hi un recer, i que dormiran per sempre a milers de metres de fondària sota l’aigua. En la seva fugida cap a la llibertat solcant les aigües redemptores de l’Estígia mediterrània, no hauran deixat cap rastre: una breu sacsejada d’espant, una munió de rodones que s’esborren en l’aigua, unes quantes pàgines de diari l’endemà o els tres o quatre dies següents i un oblit permanent. En allò personal, ni tan sols el nom escrit en una llista; només les llàgrimes de qui en rebrà la notícia per mitjà d’un escrit d’ofici, o que en sabrà la tràgica fi després de mesos, potser anys, d’interpretar silencis.
M’aclapara el neguit i, ja la tarda avançada, em decideixo a sortir a fer un tomb amb l’Snoop, el meu gos, per esbargir-nos. El sol, tot i ser gairebé les set del vespre, encara cau amb una força implacable. Busquem l’empara protectora de l’ombra, encara escassa en la direcció que seguim cap a la breu pineda que pobla el vessant del turó per on s’enfilen les últimes cases del poble. Allibero l’Snoop de la corretja amb què el guio i ell, agraït, es mou lliurement al meu costat, ara enfilant-se, ara saltant des del cim d’una roca o interessant-se per les sentors roents dels esbarzers i les mates de brolla. Hi ha un camí ascendent, pavimentat amb llambordes vermelles i, a banda i banda, alguns pins desiguals, barrejats amb xiprers que creixen amb les branques dretes apuntant al cel o esgarriades en horitzontal –com si volguessin disfressar-se d’avet per fer-se passar el tedi d’estar sempre fermats en un mateix indret– sobre un terra ressec poblat de les plantes típiques del matollar mediterrani. Al llarg del camí, hi trobem, d’ací d’allà, algun garrofer d’ombra benèfica, una olivera silvestre, les fulles carnoses i potents d’una atzavara, la florida esponerosa d’un baladre que decora, com un globus vermell, la verdor grisosa del paisatge.
Allà on el pendent és mes rost, una barana de ferro ofereix seguretat al caminant o li permet una estona de repòs. Quan m’hi recolzo per contemplar en la distància la imatge captivadora del mar esquitxat d’esclats bellugadissos, hi veig una corrua de formigues que ressegueixen el passamans de ferro tot al llarg, en els dos sentits d’una mateixa i única direcció. No omplen els cinc o sis centímetres de l’amplada del passamans, sinó que, malgrat l’inconvenient que això sembla que els hauria de comportar, caminen totes a una distància regular d’un o dos mil·límetres de la vora del passamans. El seu pas persistent ha anat netejant de pols la ruta per on transiten, i ha traçat, ben visible, el dibuix d’una ratlla esclarissada paral·lela al límit de la barana. L’observo fascinat. És una línia recta, com traçada amb un regle. Les formigues la recorren persistentment, amb una observança estricta del traçat, en tots dos sentits. Quan dues formigues que avancen en sentits oposats es troben cara a cara tenen sempre un mateix comportament: arriben l’una davant de l’altra i es toquen amb el cap o amb les minúscules antenes, com si haguessin d’intercanviar alguna consigna o donar-se el sant i senya; el gest ritual o potser d’obligada i necessària cortesia dura un instant, una fracció de segon d’una immobilitat imperceptible; després, s’esquiven mútuament i segueixen cadascuna el seu camí, fins que troben una altra formiga i repeteixen el ritual salutatori. No en sé res, del que cerquen, del que els mou i dóna sentit a la seva caminada; no sé tampoc el perquè d’aquest ritual de pas, ni en quin moment comença o acaba el seu desfici andarec.
El camí ascendent acaba amb un tram de quatre o cinc esglaons irregulars que donen accés a la carretera, flanquejada per carrers a banda i banda delimitats per les voreres respectives, que completen el dibuix del rastre urbanitzat enmig de la boscúria i la bardissa que es prodiga envoltant grans formacions calcàries. L’Snoop, habituat a aquest itinerari de les nostres passejades, enfila el sentit descendent sense baixar de la vorera. De tant en tant el crido i se m’atansa, o s’asseu i m’espera. Quan arriba a la zona d’ombra sota el garrofer, s’atura i s’ajeu. Quina bondat de Déu és l’ombra del garrofer en la solana! Garrofers i alzines són una compassió de la natura. Ens hi estem una estona. Les garrofes, encara verdes, ja pronostiquen l’abundància del fruit. M’encanta la modèstia d’aquest fruit silvestre que tan sovint ens passa desapercebut. Tinc el record infantil del gust mel·lós de les garrofes que robava del morrió de l’ase que menava el carro del lleter i que, quan en gratava amb les dents la polpa adherida a la pell coriàcia, em deixaven a la boca un gust agradós de pegadolça. Després del repòs, seguim la davallada vorejant la carretera fins a una rotonda anodina on girarem per agafar el sentit contrari que torna cap al poble. Al capdavall, a tocar del pas de vianants, el formigó de la vorera exhibeix l’empremta d’uns peus calçats que van caminar damunt el material encara fresc. Penso que no gaire lluny d’aquí, en el que fou un abric paleolític, he vist també l’empremta dels caçadors que van ser els nostres predecessors i que hi van voler deixar memòria –o potser no era ben bé això el que volien, tot i que és el que va passar– del seu pas per la vida, i hi van fer dibuixos prou explícits sobre les seves gestes quotidianes. Els gravats ens donen testimoni del seu combat diari amb la supervivència, la cacera, l’organització social del treball, les activitats quotidianes, i que no ens descriuen, fins allà on podem interpretar-los, les grans gestes d’una història aleshores inexistent –i que, temps a venir, potser tampoc no hauria calgut inventar sinó com a exercici literari. Aquí, però, en el formigó de la vorera, l’autor de les petjades hi ha deixat un rastre conscient, perquè, amb un pal o potser amb el dit, va gravar el seu nom en el paviment encara fresc. Es fabricava potser una posteritat per a ús propi, destinada a ell mateix. No l’hi retrec, potser la història al capdavall no és gaire més que això, dimensionat en l’esfera d’un poder més gran i d’una ambició més extrema. Penso que les guerres són sovint el rastre d’una ambició gravada en el formigó fresc d’un espai i d’un temps per satisfer la vanitat d’algun personatge associal, malaltís, envilit. I que potser no val la pena entestar-nos a estudiar i investigar una història patològica, que ens obliga al record d’uns personatges immorals, que no s’ho valen, i a l’oblit de la vida, dels sentiments, del treball, la bondat, els encerts i els errors, la lluita quotidiana de tanta gent anònima que, sense deixar cap rastre grandiloqüent, sense èpica, ens han precedit i ens han obert camí.
De tornada cap al poble, un mur de contenció delimita la zona de matollar, flairosa de fonoll i farigola, esquitxada amb les petites taques de color lilós dels conillets, les petites formacions florals, sofisticades tanmateix, que en alguns indrets anomenen sabatetes de la Mare de Déu o del Nen Jesús. Una atzavara de fulles esponeroses, amb un verd brillant vorejat d’un groc esclatant com un tribut al sol, s’ondula primer cap enfora, a la base de la planta i, ja en l’aire, es gira cap endins, cap a si mateixa, com preparant-se per a l’adoració de la tija llarga i alta que, quan li arribi la floració, senyalarà l’epifania de la seva plenitud i l’apoteosi que certificarà la seva mort. A la part baixa de la zona de matollar, les malves depassen els límits del talús i pengen, atapeïdes, sobre el mur, a la base del qual, aprofitant l’ombra que projecta, hi ha algun banc de pedra que convida al repòs. A tocar de la carretera, resseguint la vorera, s’hi alternen arbres de fulla ampla, amb forma de cor, que procuren també alguna ombra escadussera.
En un dels bancs hi ha asseguda una anciana que reconec de lluny. Ara nonagènaria, l’he vista envellir al llarg dels darrers quinze anys, sempre des de la distància i les convencions cordials del veïnatge. Darrerament, el estralls del temps li han aprofundit les faccions, les arrugues del rostre que, sense perdre el somrís i la mirada riallera, s’han allargassat cap avall, com assenyalant la terra. La comissura dels llavis, sempre humida, ha adoptat probablement ja per sempre la fesomia del somrís. Quan parla, a penes desenganxa del tot els llavis, ressecs avui per la calor. Ha deixat davant seu el caminador amb el qual es desplaça de fa un temps. Agafada a les nanses d’aquest giny rodat, té l’aparença d’estar abocada a una finestra o a una balconada per observar com passen davant seu el temps i el paisatge. L’Snoop s’hi acosta i el crido perquè torni al meu costat. Quan soc a prop, la saludo amb un “bona tarda” afable i preparo ja la frase previsible sobre la calor xardorosa d’aquest vespre d’un estiu acabat d’estrenar. Ella, però, se m’anticipa: “Si lligués el gos, podria seure una estona aquí i ens podríem explicar les nostres coses”. Entenc de seguida la invitació i accedeixo a acompanyar-la una estona en la seva solitud. Novament és ella qui comença: “Està bé fer-se gran. Però és dur de passar.” I ho repeteix amb més èmfasi: “És molt dur de passar!… Hem d’estar agraïts, perquè molts amb més salut i molt més joves s’han quedat pel camí. És una sort arribar-hi, però és dur, és molt dur.” Al cap d’una estona de conversa, em pregunta, com demanant-me que hi accedeixi: “Vol que li digui una expressió?” Dic que sí, és clar, però sense saber ben bé a què es refereix; penso que em dirà una dita d’aquelles freqüents en la saviesa popular, però de seguida afegeix: “Me la van dedicar a mi”. Llavors penso que probablement em dirà uns versos o algun text similar. Ella, mira cap a l’horitzó, on el mar repeteix la seva simfonia d’esclats bellugadissos, s’escura la gola i comença a cantar amb una veu fina, ben impostada, sorprenentment rejovenida tot i que fa una pausa breu, com un silenci, al final de cada frase musical per agafar aire. Al quart heptasíl·lab, anticipo un “està molt bé. És molt bonic”, però ella segueix, i les estrofes, amb una estructura característica de cançó, van component una llarga i delicada declaració d’amor, en la qual l’enamorat s’adreça a la jove a qui estima, compromesa amb un altre i li sol•licita un amor “aparentment impossible”, tot recordant-li el moment en què es van conèixer en un ball, i prometent-li fidelitat des d’aquell dia amb l’esperança que ella, si arriba el cas, es desfaci del compromís i pugui estimar-lo. La cançó acaba amb una expressió d’espera enamorada.
El meu pensament fa estona que es mou alternativament en l’escenari de la història que escolto i els records personals que aquells versos senzills m’han anat despertant. Veig que té els ulls enaiguats, i per un instant, calladament, compartim, en la intimitat respectiva, sentiments i absències. “És molt bonic. L’hi van dedicar a vostè?” pregunto per trencar el silenci. “Sí, el meu marit. Tenia molta traça, li agradava escriure coses, era molt enginyós.” Jo, pensant en la lletra de la cançó i el moment a què es refereix, abans del suposat nuviatge, faig una referència al pas del temps. “Fa dènou o vint anys que soc vídua”, i jo deixo que segueixi endintsant-se en la seva evocació, agraït del regal de la seva confidència emocionada. Tot i que sé l’edat que té, li pregunto al fil de la conversa: “Quants anys té, vostè, ara?” I em mira somrient i, amb un punt de coqueteria, em torna la pregunta: “Quants me’n diria?” Contesto de seguida: “Vuitanta, vuitanta-dos…” Riu: “S’equivoca de nou o deu!” I reprèn la conversa: “Però, ves, ell ja és allà i m’espera… Pobret, ell ja sabia que no se’n sortiria, i jo li deia que havia de posar-se bo, i que després faríem això i allò… Però ell em va dir que no, que això no passaria… Quan va morir, em vaig dir que el dia que ens retrobéssim, em trobaria igual que em deixava… I ves, què hem de fer!… Bé hem de passar la vida… Però, és dur, és molt dur…” Jo hi deixo anar una filosofada inoportuna per tòpica i convencional: “Sí, tots hem de fer el mateix camí… És llei de vida”. Amb els ulls encara enaiguats, em retorna la mirada i el somriure: “Sí, però…, quan sigui serà, que no hi ha cap pressa.”
He reprès el camí que s’atança a les primeres cases del poble. Sobre el mur, un rengle de formigues, aquestes més grosses que les anteriors i amb l’abdomen vermellós, repeteixen la pauta de conducta de les altres i segueixen els dos sentits d’una mateixa direcció en una caminada incessant, ritual, que no s’aparta dels marges del camí traçat. Atrefegades en una activitat incessant, que omple la seva existència, no deixaran, però, cap línia escrita en un llibre d’història. Potser quan ja no hi serem cap de nosaltres, i quan no quedi damunt la terra cap rastre de la nostra ambició ni de la nostra activitat, ni cap de les nostres nombroses autopistes de doble sentit cap a l’absurd o, si en queda cap, quan no hi hagi ningú capaç d’interpretar-ne els senyals, les formigues continuaran resseguint camins damunt la sorra, enmig de l’herba, sobre les roques o damunt les ruïnes, si és que en queden, del nostre món forassenyat.
Josep A. Vidal