Abans de l’alba – Josep A.Vidal
I
Els carrers de Lisboa ploren llàgrimes negres.
Regalen per teulades, balconades i reixes,
baixen per les canals, entelen les finestres,
llisquen per les parets, per totes les voreres,
s’ajunten amb la pols i formen un llot negre
que cobreix les llambordes i llisca entre les pedres
llefiscós com un magma, fins a les clavegueres,
cercant l’aigua del Tejo, que arrossega impertèrrita
per les venes del temps, amb serena altivesa,
la dignitat ferida de l’antiga saviesa…
S’estremeixen les pedres en una boira espessa.
Callen totes les veus. Calla també el silenci.
I callen les campanes de tots els campanars
a l’hora que els rellotges toquen hores de mort
i als carrers de Lisboa es coagula la sang.
Les llambordes tremolen als carrers de Lisboa.
El fred fa escruixir els ossos, cansats, de la ciutat.
II
Trenca el vel de silenci l’escarritx d’un tramvia.
Esgarrapen les urpes dels íncubes el son
i l’esgarip frenètic crispa els ecos nocturns.
i s’abracen els cossos banyats en suor freda.
Es clava el ganivet cruel al clos dels sexes.
Hi ha el son interromput per passos a l’escala.
Hi ha cops secs a la porta. Hi ha fremiment als cors.
Hi ha xiulets breus, murmuris i porticons que es tanquen…
Hi ha crits somorts, hi ha xiscles, hi ha carrisqueig de dents.
Hi ha ulls esbatanats, hi ha abraçades furtives,
i hi ha, sorda, la ràbia que es debat impotent…
Hi ha escletxes, corredisses i fugides enlloc.
Hi ha adéus precipitats i hi ha les mans crispades,
hi ha mirades que imploren, hi ha silencis, sanglots,
i les ungles que es claven als palmells, a les galtes,
i la sang que esbatega a les venes del coll.
III
Va cavalcant la lluna el llom ferit de l’aigua.
El corrent plumbi llisca, silent, sense retorn…
Als carrers de Lisboa es corromp la sang presa
i les rates hi escampen una fetor infecta,
humida, irrespirable, que encensa el tabernacle
d’un déu callat, cruel…
Resa la nit corpresa.
IV
Guardes impertorbables de totes les essències
enfilen parenostres i salves penitents.
Emparats per domassos vellutats i casulles,
en la fredor dels marbres, les voltes i les cúpules,
convoquen la justícia dels ídols inclements,
i un himne mortuori fonen amb fum d’encens.
Enmig de les pregàries patriarcals de la cúria,
enmig dels oropells, i els fastos i els deliris,
els ritus i els fetitxes sagrats de la litúrgia,
unes mans envilides que cobreix l’humeral
aixequen la custòdia clavada en or blasfem.
Sobre un reclinatori encoixinat baveja
una boca lasciva que prega avarament,
i en el vellut purpuri on els genolls reclina
hipòcrites cilicis deixen gotes de sang.
La pregària blasfema s’esmuny ensalivada
pels marbres, les columnes, els ciris i els vitralls,
i s’envesca al sarcòfag marmori que conjura
la misèria moral, la mort, la podridura.
I Déu, si mira el món, plora damunt Lisboa.
El silenci de Déu plora damunt Lisboa.
V
Els ganivets de pluja tallen el llom de l’aire
i burxen en la pedra ferides mil·lenàries.
Hi ha un silenci estantís… La primavera
espera una cançó. Sorgirà de la nit
com una albada… I faran fora els cors
aquest gran dol… A l’alba.
Josep A. Vidal
25 d’abril, 2014
Antes del alba
I
Las calles de Lisboa lloran lágrimas negras.
Gotean de tejados, de balcones, de rejas,
bajan por los desagües, empañan las ventanas,
resbalan por las paredes, por todas las aceras,
se mezclan con el polvo y forma un lodo negro:
cubre los adoquines, se escurre entre las piedras
viscoso como un magma que busca las cloacas
y las aguas del Tajo, que arrastran impertérritas
por las venas del tiempo, con altivez serena,
la dignidad herida del antiguo saber…
Se estremecen las piedras en una niebla espesa.
Callan todas las voces. También calla el silencio.
Y acallan sus campanas todos los campanarios
mientras que los relojes tocan horas de muerte
y en las calles de Lisboa se coagula la sangre.
El empedrado tiembla en las calles de Lisboa.
Cala el frío los huesos, rotos, de la ciudad.
II
Rasga el denso silencio el chirriar de un tranvía.
Rasguñan las garras del íncubo los sueños
y el chillido frenético crispa el eco nocturno.
Y se abrazan los cuerpos que empapa un sudor frío.
El cuchillo se hunde en lo hondo del sexo.
Hay sueños que se rompen por pasos que se acercan.
Hay golpes en la puerta. Hay estremecimientos.
Hay silbidos, murmullos, postigos que se cierran…
Gritos sordos, chillidos y chirriar de dientes.
Hay abrazos furtivos, ojos desorbitados,
y hay una rabia, sorda, que se bate impotente…
Hay rendijas, carreras y huídas sin sentido.
Hay adioses febriles en las manos crispadas,
hay miradas que imploran, hay silencios, sollozos,
y las uñas se clavan en palmas y mejillas,
y la sangre palpita en las venas del cuello.
III
Cabalga el lomo herido de las aguas la luna.
Se deslizan silentes, plúmbeas, sin retorno…
Se corrompe en las calles de Lisboa la sangre
y las ratas esparcen una hediondez infecta,
húmeda, irrespirable, que incensa el tabernáculo
de un dios callado, cruel…
Reza la noche absorta.
IV
Guardianes impasibles de todas las esencias
enfilan padrenuestros y salves penitentes.
Envueltos en tapices de seda y en casullas,
entre los fríos mármoles, las bóvedas, las cúpulas,
convocan la justicia de ídolos inclementes,
y un himno mortuorio funden en el incienso.
Entre las patriarcales plegarias de la curia,
entre los oropeles, los fastos, los delirios,
los ritos, los fetiches santos de la liturgia,
manos envilecidas que tapa el humeral
levantan la custodia que engarza oro blasfemo.
Sobre un reclinatorio almohadillado escupe
una boca lasciva su rezo avaramente,
y en la seda purpúrea donde hinca las rodillas
hipócritos cilicios dejan gotas de sangre.
La plegaria blasfema resbala ensalivada
por mármoles, columnas, blandones y vitrales,
y el sarcófago envisca, marmóreo, que conjura
la miseria moral, la muerte, el pudrimiento.
Y Dios, si mira el mundo, llora sobre Lisboa.
El silencio de Dios llora sobre Lisboa.
V
Los puñales de lluvia se clavan en el aire
y escarban en la piedra heridas milenarias.
Hay un silencio insano… La primavera
espera una canción. Surgirá de la noche
como un alba… Y arrojarán los corazones fuera
este gran duelo… Al alba.

