Els arguments de la defecció i les “fashion dictatorships”

barcelona

És si més no curiosa, o a mi m’ho sembla, la persistència humana a insistir en valors i conviccions que no s’adiuen gaire amb la nostra manera de viure quotidiana i que els nostres comportaments desmenteixen amb una freqüència que fins permetria una certa generalització. La sinceritat –tan arterosament sol·licitada i tan inútilment servida– és un d’aquests valors, i l’originalitat –en un món que se sent còmode en mimetismes, clixés, share(s), I-like(s), trending topics i altres redundàncies prêt-à-porter–  n’és un altre, i en podríem proposar molts més.

Uns quants segles d’acumulació cultural ens han fet conscients de la solidesa argumental que avalen valors com la llibertat, la solidaritat, la igualtat, la democràcia, i tanmateix no em puc estar de constatar que quan aquests valors entren en conflicte amb qualsevol aspecte o interès de l’àmbit personal, l’evidència ens fa veure que sovint l’actuació que se’n deriva és una claudicació que mostra la feblesa de les conviccions que pretenem tan sòlides. Sembla que la “convicció” argumental per via de raonament, tan nova en l’evolució humana, no ha arrelat encara al cervell de l’espècie amb la mateixa fortalesa que els comportaments biològics vinculats amb la supervivència.  És aventurat de dir-ho, i ho faig només a tall d’hipòtesi, però potser a nivell evolutiu les conviccions i els principis socialitzadors derivats d’uns quants mil·lennis de progrés cultural civilitzador no han aconseguit generar una estructura de connexions neuronals tan sòlida com la de les sinapsis produïdes al llarg de milions d’anys per la necessitat de supervivència biològica. Si la hipòtesi fos certa, la defensa de les conviccions i dels principis es produiria, d’alguna manera, “contra natura”. O dit altrament, caldria un esforç més gran per defensar conviccions que no pas per trair-les.

Davant la traïció, però, davant el divorci entre idea i acció, hom s’exigeix l’escrúpol de racionalització de la conducta, és a dir, la construcció d’una estructura argumental que la sostingui. Són els arguments de la defecció. Si en voleu exemples, dediqueu unes hores a escoltar o llegir què diuen els líders polítics, els dogmàtics de la ciència, de l’art o de la moral, els inquisidors de qualsevol creença o ideologia per molt noble i elevada que sigui. Els arguments de la defecció són plens d’afirmacions categòriques, rotundes, sense fissures, i alhora de nexes adversatius (això no obstant, tanmateix, però, malgrat això…) sovint acompanyats d’un reguitzell inacabable de condicionants que menen a noves afirmacions rotundes, inapel·lables. A l’acabament del relat argumental de la defecció, els principis, els valors, els conceptes… s’han relativitzat fins a tal punt que han esdevingut trivials, inconsistents. I no s’arriba a l’anorreament del principi per via negativa, sinó tot afirmant-lo. Perquè el que pretenen els argumentadors de la defecció és preservar la seva adscripció personal al principi –¿hi ha cap polític que gosi avui declarar-se antidemòcrata, contrari a la justícia, enemic de la moral, protector dels abusos, del suborn, de la venalitat?– alhora que amaguen la incoherència de la seva conducta, la seva renúncia, la seva covardia al moment d’actuar i de comprometre’s. Intenten, en definitiva, rebaixar el principi al nivell que els convé per a la redempció de la seva conducta ignominiosa.

L’argumentació de la defecció té relació directa amb el fracàs polític de les nostres democràcies, amb la deserció de la ciutadania i amb l’auge dels populismes i la prevalença de la demagògia. L’argumentació de la defecció té relació directa amb la migradesa intel·lectual i la mesquinesa moral de molts líders polítics. L’argumentació de la defecció –i la naturalitat, la normalitat, el desvergonyiment i la impunitat amb què es produeix– té molt a veure amb el desarmament moral de les nostres societats i de la nostra civilització, i amb la fragilitat malaltissa de la cultura democràtica, que ens fa cada dia més vulnerables i més indefensos davant les hegemonies –dictadures de fet– que detenen el poder, cada cop més polièdriques, i amb braços tentaculars cada vegada més abundants en poder i en avidesa.

Malgrat que ens requi, tenim els camps llaurats, sembrats, regats per a les fashion dictatorships, per a les dictadures new look; aquelles que no necessiten exèrcits per imposar-se, perquè de grat els oferim el coll.

Llibertat, solidaritat, igualtat, justícia, respecte ambiental, democràcia… O ens hi posem seriosament, amb esforç, i desemmascarem i abandonem els arguments defeccionistes que embastardeixen les nostres conviccions irrenunciables, o no ens en sortirem.

Josep A. Vidal

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão / Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão / Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão / Alterar )

Google+ photo

Está a comentar usando a sua conta Google+ Terminar Sessão / Alterar )

Connecting to %s

%d bloggers like this: