CARTA DE BARCELONA – Vida i memòria – por JOSEP A. VIDAL

 

 

Nie sollst du mich befragen,
noch Wissens Sorge tragen,
woher ich kam der Fahrt,
noch wie mein Nam
ʼ und Art!

[Mai no em preguntaràs,
ni intentaràs saber,
d’on procedeixo,
ni quins són el meu nom i el meu origen!]

Wagner, Richard: Lohengrin, Acte I

 

Feia temps, molt, que acaronava la idea de tornar a Porto do Son, el poble mariner de les Rias Baixas gallegues on va néixer el meu pare. En tenia el desig, però la intenció no acabava de prendre cos i no arribava mai a l’estadi de resolució necessari per emprendre el viatge. La vida ens depara molt sovint aquests estadis d’autocomplaença o de justificació existencial en què el desig usurpa i deté l’espai de la resolució. Idees i accions només imaginades i tanmateix volgudes; històries, arguments, teories, invencions, viatges, trobades, converses… que no han passat mai les fronteres que aparentment separen la vida projectada -persones fins i tot, que només han existit en el nostre intramon- d’allò que anomenem amb més inconsciència que encert la vida real. La literatura i l’art en general se’n nodreixen especialment d’aquesta activitat mental imparable que no és, però, exclusiva dels creadors; ans al contrari: no crec que hi hagi ningú que en pugui quedar exclòs.

La concepció de la història com a relació factual –que hem acceptat acríticament i a la qual hem atorgat unes qualitats de fiabilitat i versemblança que està molt lluny de merèixer– ha exclòs de l’àmbit de la realitat tota aquesta allau de vivències personals que són fruit d’una inevitable hiperactivitat mental i que no només ocupen gran part del nostre temps sinó que són components actius de la nostra condició, motors de l’actuació i del pensament humans, pedres angulars de les creences, de la filosofia i de la cultura en general, sense excloure’n la ciència i fins la tècnica.

Tornant, però, al meu projecte, de què us parlava suara, l’he culminat, si més no quant a la materialitat del viatge: he travessat una vegada més, en un estat lleument vagarós i maquinal, les paradoxalment encimbelladores ondulacions de l’altiplà i m’ha tornat a colpir interiorment la bellesa sensual dels colors elevats a l’infinit i l’austera sobrietat del silenci, la solitud i l’harmònica vocació monacal de les terres castellanes. I després de travessar la indòmita altivesa de l’orografia lleonesa, he descendit entre el verd descurat, humit i ombrós d’una boscúria en regressió, encara antiga, fins a aturar-me, ja aconseguit l’objectiu del meu periple, a la vora de l’Atlàntic.

L’endemà de la meva arribada, quan es complien 101 anys del naixement del meu pare, vaig retre homenatge de silenci a la seva memòria davant la porta de la que havia estat la casa dels meus avis, una construcció de  dues plantes, amb la característica grisor espurnejant de la pedra granítica, a trenta metres escassos de la riba, com escau a una casa de pescadors, car fou aquest l’ofici de l’avi i el del meu pare infant i adolescent, fins que la misèria de la guerra, la migradesa dels recursos i l’anhel juvenil el van empènyer a córrer món.

No m’hi queda ningú, en aquell racó de món que estimo. Ni la sepultura de l’avi, patró de mar d’aspecte sorrut i circumspecte, amb la cara solcada per aquelles arrugues profundes que molt sovint cisellen l’aire salobre de la mar i la intempèrie i que enfondeix encara més el contrast de les ombres en blanc i negre de la vella fotografia que en conservo, i a qui no vaig conèixer. Els seus ossos i les restes dels seus, i els meus, ancestres, els va engolir la mar durant un temporal que va arrencar una part del cementiri parroquial, i se’ls va endur per sempre més al fons. Hi tinc, doncs, un pacte secret, d’amor i sang, indestructible, amb aquella mar que em guarda la memòria.

Potser la trobada amb aquesta memòria era l’objectiu principal del meu viatge nostàlgic; més que en d’altres visites anteriors, car la vida ens empeny a solitud. No parlo del meu record, perquè si fos així, jo, de records d’aquella mar no en tinc cap que no m’hagi arribat per transmissió. Parlo de la memòria heretada, dels records i la memòria del pare. Però, en realitat, què en sé? Què n’he guardat, de totes les converses, d’aquell devessall d’evocacions i sentiments que li vaig escoltar tantes vegades i en els quals tantes vegades vaig desaprofitar l’oportunitat d’aprofundir-hi…? La joventut ens omple de present i ens empantana en els nostres anhels, ens emborratxa de futur. I sovint el passat ens hi fa nosa. Són la vellesa i la solitud els estadis que ens descobreixen la necessitat del passat, de la memòria, i ens fan vius els records, alguns records… Però, quan ens arriba aquesta necessitat, la memòria ja s’ha perdut sense remei.

No fa gaires dies, no sé si des d’algun mitjà audiovisual o tot repassant els diaris acumulats durant la meva absència, algú de qui no he retingut ni el nom ni la circumstància –crec que el context era una reflexió sobre la memòria històrica– deia que la transmissió de la memòria és impossible. Cadascú, venia a dir, obté, del passat, una visió episòdica, imprecisa i condicionada o deformada per les fonts i el context, i d’aquest relat necessàriament inconnex –ja sigui per tergiversació innocent o per manipulació intencionada– i sovint incoherent, cadascú en tria allò que, segons necessitats circumstancials, considera valuós o satisfà alguna curiositat conscient o subconscient. No em costa gaire d’estar-hi d’acord. Crec que necessàriament no pot ser d’altra manera, a menys que tots i cadascun de nosaltres tinguéssim la condició, gairebé innata, d’historiadors rigorosos i objectius, formats en una tradició historiogràfica que comptés amb l’acreditació de ciència exacta. I hi afegeixo, a més, que, d’aquesta tria circumstancial i bon tros arbitrària, a la llarga en conservem a penes un record incomplet i deformat damunt el qual hem acabat construint un relat subjectiu i més o menys ideològic, subsidiari tant d’allò que al principi d’aquest article hem anomenat vida real o vida viscuda com del que hem anomenat vida projectada. I de la mateixa manera que, a parer meu, no seríem capaços de negar a cap d’aquestes dues dimensions -viscuda o només projectada- la capacitat d’influir en el decurs de l’existència, tampoc no crec que puguem negar a cap de les diverses construccions de la memòria la capacitat d’influència sobre el devenir col·lectiu en un temps i un espai determinats.

Així, doncs, a banda la materialitat del meu viatge nostàlgic, finalment realitzat, no puc afirmar que allò projectat hagi passat a ser realitat pel que fa a les expectatives generades sobre un meu retrobament amb la memòria. Mentre travessava, ja de tornada, la bellesa imponent de l’altiplà, acompanyava la llarga conducció solitària tot escoltant Lohengrin, en les veus de Siegfred Jerusalem i Cheryl Studer, en els papers, respectivament, del fill de Parsifal i d’Elsa von Brabant, amb direcció de Claudio Abbado. “No em preguntaràs mai qui soc ni el meu origen“, és la condició que el cavaller del cigne posa a Elsa per defensar la seva innocència davant la mentida calumniosa de Telramund, que, sense provar l’acusació contra la princesa i considerant-la mancada de protecció, s’ha confiat a la capacitat provatòria d’un Judici de Déu.

El misteri de l’origen, el secret original, és al centre neuràlgic del pensament filosòfic i, no cal dir-ho, de la teologia: allò descobert,  la tècnica, la ciència, el coneixement, i allò ocult que no pot ser descobert sinó només revelat o simplement suposat. El nom i l’essència. El vòrtex vertiginós de l’existència, que es debat en el xuclador on conflueixen una realitat difícilment descriptible i una veritat difícilment identificable.

En arribar a casa, a la bústia hi trobo el darrer llibre de l’amic Carlos Loures, A vida é um Desporto Violento1, que porta un subtítol paradoxal que s’entrellaça immediatament amb l’enfilall de les meves reflexions: “Subsídios para uma autobiografia verdadeiramente falsa“. A penes superat el tràmit inevitable de desfer la maleta, endreçar les quatre andròmines de l’equipatge i tornar als prestatges corresponents els llibres i els CD que m’han acompanyat, em poso a la lectura. En l’advertiment inicial de l’autor al lector (Digamos que é um prefácio), hi llegeixo: “…não é fácil distinguir a verdade da mentira. Por vezes, torna-se mesmo impossível.” I des d’aquestes línies inicials fins al final de la introducció, llegeixo amb interès creixent les riquíssimes reflexions sobre veritat i mentida, sobre realitat i ficció, que Carlos Loures va enfilant en un discurs breu i planer alhora que erudit, que obre vies d’incursió en la literatura, en la filosofia i en la política. “Os interesses, a ideologia, a situação de vencido ou vencedor inquinam as águas mais límpidas e muitas vezes a verdade e a mentira são o resultado da perspectiva em que o cronista está ou se coloca. […] E, quase sempre, o nosso veredicto é ditado pela nossa opção […]. Nada há de tão subjectivo como a objectividade.” I cita aquí el poeta António Maria Lisboa: Tudo é e não é, alternadamente. I és també amb la veu d’un altre poeta, Mário Quintana, com tanca aquesta introducció: á mentira é uma verdade que se esqueceu de acontecer.

Amb aquests arguments justifica la irrellevància del fet que l’autor hagi viscut o no allò que narra. La veritat narrativa, feta de vida viscuda i vida imaginada, de vida real i vida projectada, s’hi imposa per si mateixa, amb entitat pròpia. I les deu narracions que integren aquest volum, i que he llegit amb autèntica complaença, traspuen veritat en cada lletra. Els personatges, els fets, les localitzacions, els ambients, els sentiments, les inquietuds, les trifulgues, les misèries i les grandeses del temps viscut ens arrosseguen en la lectura. Loures condueix el relat amb mà mestra, amb aquelles dots de seducció, d’interès i d’amenitat que només acrediten els mestres, amb aquella simplicitat narrativa que consisteix a utilitzar sòbriament els recursos, només allò que cal i en el moment que cal. I els uns i els altres, personatges i escenaris, ambients i peripècies, se’ns fan pròxims. Tant se val si allò s’ha produït exactament així, tant se val si és viscut o imaginat; allò realment poderós de la veritat literària és que jo, coetani a molts centenars de quilòmetres de distància, en una ciutat situada a la riba oposada, a l’altre costat de la península, en un altre país, una altra circumstància, un altre espai…, reconec el paisatge humà que pren vida en aquestes pàgines, identifico persones, fets, peripècies, i m’hi reconec jo mateix en les vicissituds d’uns personatges completament aliens a la meva realitat estricta. Loures, que evoca en les seves històries especialment la segona meitat del segle passat sense arribar a exhaurir-la, no hi dibuixa una geografia completa dels anys viscuts; no l’urgeix cap pretensió d’exhaustivitat, no calen al seu propòsti llargues exposicions ni la càrrega feixuga dels antecedents…, i tanmateix, en aquestes pàgines, ressorgeix la memòria, no tan sols personal, sinó també generacional i, per tant, col·lectiva. A Vida é um Desporto Violento no és un llibre de memòries, sinó “la memòria”; memòria col·lectiva, memòria històrica. Penso que en realitat aquesta és la gran funció de la literatura i de la novel·lística en particular, i que així com els escriptors mediocres s’entretenen sovint en la fabulació sobre les seves peripècies personals i, si hi tenen traça i una mica d’ofici, aconsegueixen l’aplaudiment d’alguns lectors que els agraeixen l’entreteniment, només els bons narradors, aquells que aconsegueixen l’excel·lència, tinguin o no tinguin una gran difusió entre els lectors, poden acomplir amb solvència la tasca tan difícil d’edificar i transmetre quelcom de la memòria col·lectiva, i de fer-ho no només amb versemblança sinó, sobretot, amb veritat. I aquesta és la qualitat que acredita l’excel·lència literària de Carlos Loures.

Philippe Claudel, cineasta i novel·lista que ha estat recentment a Barcelona, parla de l’obsessió de l’ésser humà per trobar sentit a la vida, que, a parer d’ell, no és més que una aventura biològica que mirem d’omplir amb moments feliços o infeliços, la suma dels quals dona com a resultat un balanç pèssim. Potser sí; no em costa gaire estar d’acord que som bàsicament biologia, però, si només fos això, quina importància tindria la memòria col·lectiva? I com podríem, si només fos això, compartir el record, fer nostra la peripècia dels altres i reconèixer-nos en una vida aliena?  L’existència mateixa de la literatura, l’emoció, l’empatia, la identificació i l’autoreconeixement que trobem en la veritat narrativa de tantes obres excel·lents, com les d’aquest volum de Carlos Loures –i també com les del mateix Claudel– contradiuen aquella afirmació en gran part nihilista.

La vida és una aventura biològica, ens diu Claudel. La vida és un esport violent, ens diu Loures… Sí, i també memòria compartida. El misteri o el secret del nom i de l’origen. La literatura, en general, així ho acredita. I n’és prova excel·lent el recull de narracions que configuren aquesta “autobiografia veritablement falsa” de Carlos Loures.

Josep A. Vidal

1 Loures, Carlos: A Vida é um Desporto Violento. Âncora Editora, Lisboa, 2018.

One comment

  1. Ramon

    Una narració excel·lent. Vénen ganes de llegir el llibre.

    Gostar

Deixe uma Resposta

Preencha os seus detalhes abaixo ou clique num ícone para iniciar sessão:

Logótipo da WordPress.com

Está a comentar usando a sua conta WordPress.com Terminar Sessão /  Alterar )

Google photo

Está a comentar usando a sua conta Google Terminar Sessão /  Alterar )

Imagem do Twitter

Está a comentar usando a sua conta Twitter Terminar Sessão /  Alterar )

Facebook photo

Está a comentar usando a sua conta Facebook Terminar Sessão /  Alterar )

Connecting to %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

%d bloggers like this: