Epílogo
É em púrpura e ouro que os crepúsculos se tecem,
o sangue do ocaso é um ser mutante e louco
que em sombras cai sobre as velas brancas.
Depois, a mão da noite, pouco a pouco,
semeia diamantes, e os astros acontecem.
As velas são içadas, enroladas nas retrancas.
À proa a sereia canta e aponta o rumo. Linda.
A tripulação é embalada pela voz vibrante e pura.
O poeta junta ao poema um adjectivo que faltava ainda
A sereia protege a nave que mergulha na névoa obscura.
Canta: “homes e barcos morrem. O sonho é eterno”
O poeta olha a silente poalha das estrelas e fecha o seu caderno.
Carlos LOURES: O atlas iluminado. Manual de poemonáutica. “Epílogo”
Epíleg
És amb porpra i amb or que es teixeix el capvespre,
un ésser mutant, boig, que és la sang del ponent,
enmig d’ombres s’abat sobre les veles blanques.
I poc després la mà de la nit, lentament,
va sembrant diamants, i els astres apareixen.
Fermades a les vergues, les veles són hissades.
A proa la sirena canta i aguanta el rumb. Bella.
La tripulació resta encisada per la veu vibrant, pura.
El poeta afegeix un adjectiu que faltava al poema.
Protegeix la sirena la nau que es va afonant dins de la boira obscura.
Canta: “homes i vaixells moren. El son és etern”.
El poeta contempla la polsina silent de les estrelles i tanca el seu quadern.
Carlos LOURES: L’atles il·luminat. Manual de poemonàutica. “Epíleg”
Traducció: Josep A. Vidal